Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 5 de maig de 2014

L'aritmètica del moment, per @janfaidit

U: 4 d’octubre de 2013
D’aquesta data era la darrera victòria a domicili de la USAP. A l’Aguilera, enfront Biarritz Olympique. Amb aquest bagatge encaraven els jugadors i seguidors usapistes el desplaçament al Marcel Michelin. Ja no és que anéssim a lluitar contra un semifinalista de la màxima competició europea; ja no és que visitéssim un estadi on els locals feia més de setanta partits que no coneixien la derrota; ja no és que el rival vestís de groc i s’endugués la darrera final de Top14 disputada pels nostres, el 2010. És que en tota una temporada els Sang i Or només havien aconseguit sortir victoriosos d’una única visita a camp contrari. Amb aquest historial es feia difícil recórrer la quilometrada que separa la Fidelíssima de Clarmont sense dubtar encara que fos un segon. La cosa estava negra. Tot era possible i tot estava per fer, que deia el poeta, pero no depeníem de nosaltres.

Per això, el que en una temporada normal o en un partit de mitja lliga hauria sigut un resultat més que notable, ara deixa el pitjor regust possible a tot aficionat català al rugbi. Arrencar un bonus defensiu després de respondre un assaig matiner de Fofana amb un de Mjekevu i arribar a anar per davant en el marcador gràcies al peu de Hook, sumar vint-i-dos punts davant Parra, Rougerie i companyia. Un esforç que no serveix per gaire res per culpa del bonus aconseguit per Oyonnax i la victòria de Baiona (!). Vint-i-dos punts. Vint-i-dos. El número que marca la zona pròpia que cal defensar a mort i la zona del rival que cal atacar sense compassió.

CINC: Tocant el cel
El sis de juny de 2009, la Catalunya Nord tocava el cel. El món s’aturava. Després d’un fotimer d’anys, la USAP esdevenia propietària del planxot, o com en diuen alguns, el Bouclier de Brennus. Vuitanta minuts d’intensitat a l’Stade de France enfront Clarmont (vés quines casualitats …) van obrir les portes de la felicitat més extrema a les comarques nordcatalanes. La ciutat era una festa inenarrable. Hi vaig ser. Probablement ho recordi, per molts anys que passin, com un dels moments més emocionants de la meva vida. Poques coses hi ha comparables a veure l’esplanada del Castellet carregada de senyeres, imaginar-se Vauban -merda Vauban!- removent-se a la tomba, sentir parlar català de manera cada cop més desimbolta mentre s’acosta el final del partit … Em ve a la memòria el gust dels albercocs que va portar el bon amic Pere Mestres, que serviren d’acompanyament a la darrera cervesa abans de baixar cap a casa. L’equip que saltà a la gespa, entrenat per aquell Astèrix geniut i rabiüt que és en Jacques Brunel i capitanejat per aquella força de la natura que és Nicolas Mas, va aconseguir que tot un país tornés a onejar orgullós la senyera gràcies a un tros de fusta aconseguit amb força, tenacitat i treball. El mateix tros de fusta que cinquanta-quatre anys abans havia aixecat André Sanac, capità de la USAP que jugà la final de 1955, home cabal a qui vaig tenir l’ocasió de saludar fa anys. Un mite. Tot un Senyor de Trullars.


VUIT: Biarritz, USAP ...
El juny de 2006, amb un parell d’amics i sortint de treballar sense dinar, vaig encarar cap a Montpelhièr. L’Stade de la Mosson era l’escenari d’una semifinal del Top14 entre el Biarritz i la USAP. Durant molts anys, Biarritz va ser una mena de bèstia negra per a nosaltres: el peu de Dimitri Yachvili ens tenia crucificats (hi havia precedents històrics de rivalitat entre ambdós clubs: el 1935 ens guanyaren la final … i el 1938 els hi guanyàrem nosaltres). Biarritz era una mena de Toló avant la lettre, però sense la morterada de milions d’euros que s’ha gastat el capsigrany d’En Boudjellal. Aquell dia, com no podia ser d’altra manera, Yachvili va barrar-nos el pas a una final que havia sigut possible dos anys abans: 12 a 9, típic partit només de puntades. Recordo com si fos ara l’afició basca ballant Paquito el Chocolatero, pasdoble compost per Gustau Pascual, valencià de Concentaina, en honor al seu cunyat. Un dels moments més surreals que he viscut mai en un recinte esportiu. La USAP i el Biarritz, vides paral·leles que necessitarien el seu Plutarc per explicar com, en poques temporades, han passat de formar part del pom de dalt de la màxima divisió del rugbi francès a ProD2. Dues línies simètriques completament divergents de l’ascens escumós d’un Toló a qui aquella 2006 clavàrem cinquanta-dos punts (a zero!) en la primera retirada del mite Christophe Porcu. Vuit anys poden capgirar un club. O dos. O tres. O, de fet, tot un esport i tot una lliga.

TRETZE: Marty 
David Marty és, juntament amb Pérez, Pulu, Durand i Guirado, l’únic jugador usapista que saltà a la gespa de l’Stade de France a la final de 2009 … i també a Michelin dissabte. De cinc noms, tres catalans. I dels cinc … ja veurem quants en continuen la temporada entrant. Guirado enfila cap a Toló, Pulu és una incògnita -com Durand. El 80% dels guanyadors del planxot no és que no juguessin dissabte, és que no són al Club; alguns perquè s'han retirat, però molts perquè la política esportiva ha estat desastrosa, incapaç de retenir figures clau i -el que és pitjor- formades a casa. Aquest és l'aspecte que hauria de fer reflexionar més la directiva. Els casos de Porical primer, i Mas després, han fet molt de mal a la massa social usapista. Dos casos per parlar-ne detingudament, en un altre moment, perquè aquí ningú està lliure de pecat. Sigui com sigui, podríem donar per fet que Marty no només continuarà sinó que serà -haurà de ser- una de les peces al voltant de les quals s’aglutini i s’afermi l’esperit de grup, d’equip, que tan necessari és en aquest esport i que engany ha aparegut només puntualment. Aquell jovenent que, en un sopar de penyes usapistes el mes de juliol de 2006, no entenia en la seva timidesa que uns bojos de Vilanova i la Geltrú el reclamessin a la seva taula (“Poden triar en Goutta, perquè em trien a mi?”), haurà de ser la pedra de toc d’una nova USAP. Una USAP que sigui conscient de la seva capacitat pressupostària; una USAP que entengui què és el rugbi a la Catalunya Nord; un Club que tregui el cap pel balcó i comenci a acostar-se al sud de la manera adequada, çò és, sense presses però sense pauses. En definitiva, que destriï el gra de la palla en la seva pràctica quotidiana i en el seu discurs (el gra de la palla, a nivell esportiu, ja s’autodescartarà solet: seran molts els qui abandonaran el vaixell. Bon vent!).

CENT: Les dues cares de la moneda
El 3 de maig de 2014 serà una data de molt mal record per als seguidors usapistes. Paradoxalment, dia per dia i mes per mes, cent anys abans, l’ASP s’embutxacava el primer títol de la seva història: a Tolosa, enfront Tarbes, amb assajos de Naute i Barbé, i una transformació d’Aimat Giralt. Una simple data, amb cent anys de diferència, recull el millor i el pitjor en la cronologia d’aquest club. La història de vegades té aquestes casualitats. O crueltats. A partir d’ara, es farà difícil identificar el 3 de maig amb el primer planxot i la forja d’un club en les pitjors circumstàncies possibles (una Gran Guerra, una joventutat estroncada, un país destrossat). Per a molts, el 3 de maig ha passat de ser l’inici, el mite fundacional, a ser sinònim de catàstrofe.


247: La fidelitat 
Sí, la USAP militarà a ProD2. Sí, tenim una directiva que és d’un sapastre que fot feredat (cosa habitual en els clubs esportius, tot s’ha de dir). Sí, marxaran molts jugadors. Efectivament, a la segona divisió hi fa fred. I? Repeteixo: i??? Si alguna cosa ens ensenya el rugbi, precisament, és que quan caus, o et plaquen, el que has de fer és aixecar-te ràpidament i tornar al teu lloc. Preparat. Pel que sigui. Perquè això no s’atura.


La USAP és merament un Club. I el rugbi, simplement un joc (tranquils, no prepareu els ganivets per tallar-me el coll). No és ni la SASP ni l’esport convertit en mers drets televisius allò veritablement important. El que és important és que, a Osseja, a l’Alta Cerdanya, poble a cent quilòmetres de Perpinyà i amb un miler i mig escàs d’habitants, hi té la seu el RACC XV, gent amb un orgull i escalf humà que desafia el fred i l’aïllament quasi secular de la zona per aglutinar tots els jugadors de la comarca i del Capcir. Que el Centre de Formació de la USAP està considerat el tercer millor de l’Estat francès, gràcies als tècnics però sobretot a un jovent que menja, beu i dorm rugbi. Que la gent parla amb metàfores rugbístiques pel carrer com aquell qui parla de girar la truita o de covar-se l’arròs. Que la població de la Catalunya Nord és el 0,6% del total de la de l’Estat francès … i tot i així ha tingut un equip a l’èlit durant cent anys. Que som molts els catalans de l’altra cantó d’aquella frontera dibuixada maldestrament al Tractat dels Pirineus que continuarem cremant benzina i fent quilòmetres per veure rugbi (dos-cents quaranta-set en el cas dels vilanovins, cinc-cents cinquanta en el cas dels herois australs de la Penya Usapista Els Valencians). I si fins ara anàvem a Montpelhièr o Dublin, ara anirem a Besièrs, Narbona o Pau. Que sí, que el professionalisme està traslladant a cops de talonari el rugbi a les grans ciutats, però aquells folls de catalans continuen. Continuaran. Continuarem. I que es preparin: tornarem.

Perquè, com va deixar escrit Francesc de Pujols, l’esperit català rebrota sempre i sobreviu els seus il·lusos enterradors. Perquè mentre hi hagi passió, sentiment, il·lusió, la resta anirà venint. Hem lluitat. Lluitem. Lluitarem. Qui lluita guanya sempre: dignitat, confiança, autoestima. I si no podem lluitar, perquè l'alè ens manqui o les forces ens fallin, batallarem. Seguint les ensenyances de Blai Bonet.

Perquè als ulls, abans lleganyes que llàgrimes.

Tot això m’ho ha dir un altre número, el 743. Però això, amigues i amics, ja és una cosa molt personal.

3 comentaris:

  1. Per una vegada les lleganyes s'han convertits en llàgrimes en llegir-te, company i amic Faidit.

    Santi Almenar
    Penya Usapista "Els Valencians"

    ResponElimina
  2. Fa temps que la USAP, igual que el Barça, ha deixat de banda els valors i això ha passat factura a tots dos clubs catalans.

    ResponElimina
  3. Quan assolim la independència del principat, la Catalunya Nord deixarà de ser part d'un simple departament francés i esdevindrà, la base de l'equip català del 7 nacions. Aleshores la USAP i Perpinyà estaran en igualtat de condicions que Montferrands, montpellers, toloses i les ciutats mimades dels francs, per tornar a veure'ns les cares.
    Visca l'USAP i visca la terra
    Baix Montseny

    ResponElimina