Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 21 d’abril de 2014

Calculadora i transistor: Montjuïch deixa de ser talismà (by @janfaidit)

Després del resultat del partit de dissabte, la permanència a l'elite dels catorze millors clubs de l'Estat francès esdevé un immens interrogant. A només una jornada pel final de la base regular, amb Biarritz relegat matemàticament des de fa setmanes, són tres els equips que han comprat més números per acompanyar-lo a ProD2. I, entre aquests tres equips empatats a cinquanta punts (!), la nostra USAP. Els Arlequins. L'equip que no fa pas tants anys era extremadament respectat a Europa i s'embutxacava un planxot

No es pot dir precisament que el partit comencés bé. Tampoc malament. Jugant contra Toló, sigui l'obertura Wilko o Michalak (dissabte li va tocar el paper al darrer), ja saps que una immensa part del joc es fonamentarà en les puntades. Defensives (molt efectives). I a pals (des de qualsevol posició). És un estil de joc, des del meu humil punt de vist, ranci. Justificable en segons quines categories i en segons quins conjunts, però -com escriuria un espanyol- "deleznable" en el cas d'un conjunt com Toló que compta els seus jugadors per internacionals. Poc ens podem queixar quan sabem que els de la Rada juguen així; cal, simplement, contrarestar-los. Amb eficàcia defensiva, disciplina en els agrupaments i evitant els fora de joc. Perquè Michalak fot gardeles des de quaranta metres, i avança els vermell-i-negres a l'electrònic de l'Estadi Lluís Companys. Per dues vegades. Els Sang i Or s'entossudeixen a trenar una mica de joc, i d'aquí neixen els dos assajos catalans: de Michel i Guirado (el gran Guillem, el taloner que se'ns escapa gràcies al talonari …). Minut trenta-tres i la USAP va per davant en el marcador, 18 a 16; Michalak a dos minuts del final clava una nova penalitat (maleïda indisciplina!). Però el pitjor encara ha de venir: en el darrer sospir del primer temps, Steffon Armitage clava una segona marca a l'extrem esquerra de l'atac tolonès. Gerro d'aigua freda per tots els catalans presents a Montjuïch: amb la transformació, 18 a 26. Vuit punts de diferència. Res és impossible. Però a la represa es veu que l'assaig del tercera clau rival a tingut els seus efectes psicològics sobre un XV català que si bé comença retallant distàncies amb un cop de càstig de James Hook, aviat veurà com els de Boudjellal van aprofitant les oportunitats i augmentant la diferència en el marcador. El peu de l'obertura rival i dos assajos de Wulf aixequen un 21 a 43 que deixa els ànims del públic, i dels jugadors, bastant tocats. 

A manca d'un quart d'hora, Delpoux introdueix tres canvis. Entren Sebastien Taifofenua, Piukala i Guiry … i per us moments sembla que els quart d'hora català reviurà a Montjuïch. Assaig de Mjekevu al minut seixanta-set després de l'única jugada per fases i amb continuïtat del matx, penalitat de Hook i un 31 a 43 que permet somiar amb un doble punts de bonus si s'acosegueix un quart assaig. Però Michalak esfondra les esperances catalanes amb una penalitat accessible a dos minuts. 

31 a 46. Justa victòria occitana, drama a les files catalanes. La gent enfila la sortida sabent que ens jugarem les garrofes de la permanència a l'Estadi Marcel Michelin. I mira que hi ha lloc per jugar-se-les, però un estadi on els januards fa setanta-sis partits (setanta-sis!) que no coneixen la derrota, no sembla l'escenari propici. Els seguidors s'allunyen capcots. La darrera jornada serà d'infart. Transistor i calculadora. De mantenir-se el triple empat, la USAP baixaria a segona, diuen. Si només empatem amb Baiona, ens mantenim. Encara hi ha qui pensa que qui podria descendir és Grenobble, desè amb cinquanta-tres punts …

Sigui com sigui, i sigui quin sigui el resultat a Clarmont, les fulles no ens han d'impedir veure el bosc. Els espoirs, en el partit previ, s'han imposat a Tolosa per 22 a 17. Les categories no professionals de la USAP són fortes. Molt fortes. La Catalunya Nord és una llenca de territori amb encara no mig milió d'habitants on el rugbi és una manera de viure més que no pas un esport. Un petit miracle on el percentatge de practicants de l'esport de l'ovalada el podríem equiparar, potser, al d'algunes illes del Pacífic. La USAP té l'onzè pressupost de la LNR (el primer pressupost, el de Tolosa, és oficialment dues vegades i mitja el català). Vist des d'aquesta perspectiva, i a excepció del potentíssim Stade Toulousain, potser siguem l'únic club històric que ha gaudit d'una continuïtat evident en la màxima divisió francesa. Un club que té un Estadi amb el nom d'un jugador a qui la Gran Guerra va impedir arribar als vint anys; en el qual la tribuna principal està dedicada a un home senzill i honrat que quan va fitxar per Bordeus va fer que fos una familiar seva del sud, acollida arran de la Guerra del Tres Anys, l'encarregada de parlar amb la premsa jacobina perquè ell, de francès, justet justet; un club que, com ens recordava l'André Sanac, tenia uns jugadors que parlaven en català entre ells perquè els rivals del nord  -fossin occitans o francesos- no els entenguessin pas gaire; una terra, en definitiva, on l'esperit del rugbi és tan gran que hi ha un equip de XIII que juga la lliga anglesa, que vessa ovalada més enllà dels Pirineus i que arreu on va sorprèn a propis i estranys amb una gent trempada i somrient. Aquest club potser (només potser) tindrà un equip a ProD2. Però mai (mai!) serà de segona.


@janfaidit




Al límit de l'abisme (L'Esportiu)
Sense ànima no hi ha club (Germà Capdevila, L'Esportiu)
Tragique Montjuic (L'Independant)
Larmes à gauche (L'Independant)

1 comentari:

  1. Estic abatut, però ho veia a venir. Des de que vaig comprovar que podia seguir l'USAP per internet cap allà el 2008-2009 m'hi he tornat un fanàtic, tot i que ja el seguia des del 2000 aproximadament. I els caps de setmana que l'USAP perd la dona i els nens m'han hagut d'aguantar el mal humor. Que és curiós que l'any que el Barça fa lliga-copa i champions, l'USAP guanya el planxot. Això no pot ser casualitat.
    Des d'aleshores, ja amb en Brunel, després en Delmas i ara amb en Delpoux només ha estat patir. I ara hem arribat a tal extrem de descomposició en l'equip que només som capaços de guanyar el Biarritz, el baiona o l'Oyonnaux, i amb problemes.
    Quin desastre defensiu, quin horror de melé, quin joc de puntades! I els 3/4? uff. A i em deixava la indisciplina i les targetes, ara a n'en Marty, ara a n'en Leo, ara en Guillem Guirado.
    Només se salva la touche, i gràcies a Vilaceca i Tao gran.
    Aquí en Delpoux crec que té molta part de culpa (per no parlar dd'en De Carli).
    La veritat és que em dol molt que baixi a Pro2 (si realment mai han baixat el tolosa, Montferrand i nosaltres), però si realment baixa em rumiaré de fer-me'n soci i amb la independència de Catalunya, l'USAP tornarà a renéixer.
    Visca la terra i visca l'USAP.
    Montnegre

    ResponElimina