Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 12 de juliol de 2013

Contra (una determinada concepció d)el rugbi

El darrer dia de maig, la vigília de la final del Top 14, qui això signa publicava en aquest mateix bloc un article titulat Contra Toló. Com potser recordarà algun visitant, eren unes ratlles no contra el club de la Rada, sinó contra un estil derivat de la professionalització del rugbi: una professionalització amb efectes perniciosos, perfectament personalitzables en el personatge i l’estratègia Boudjellal. I al qual, si fem cas de les notícies que provenen de la Catalunya Nord, la USAPsembla que s'hi anirà sumant (per desgràcia de tots plegats).

La professionalització va entrar en joc a mitjans del noranta; i ara ja tenim, per dir-ho així, la primera generació de jugadors que han crescut, esportivament, en aquest context. Però no és d'això del que volia parlar avui. Per mi, la professionalització té algun aspecte positiu i molts de negatius. No entraré al detall, perquè aquest no és el tema de l'article. Avui tinc ganes de "fer amics": criticar els efectes nocius de la professionalització és fàcil. Carregar contra el braç armat i recaptatori de l'Estat, la Tesoreria General de la Seguridad Social, que té entre els seus plans enfonsar els clubs catalans, també (ja li arribarà el torn, no cal patir). Però als factors externs que afecten el rugbi, també cal sumar-hi factors interns. I és ací on entraré avui: ja us dic, fent amics.

"Rugby is a beastly game played by gentlemen; soccer is a gentleman's game played by beasts; football is a beastly game played by beasts". És de tots coneguda aquesta sentència, en alguna de les seves variants. I si se'm permet, aquí resideix un dels problemes del nostre esport: no tant el rugbicentrisme, sinó sobretot una evident dissociació entre la teoria i la pràctica, en l’ús d’una retòrica excessiva que manta vegades difereix de la seva aplicació pràctica. El rugbi és ple de teòrics, de gent que defensa a través de webs, blocs, llibres, tuits i samarretes imaginatives l'especificat del nostre esport; els valors intrínsecs que se'n deriven. Si se'm permet la broma, el món del rugbi sembla el PSUC dels vuitanta: molta teoria, molt d’orgull de pertinença ... i poca representació parlamentària. I a sobre, amb sectors interns [ja triarà cadascú si està amb els eurocomunistes o els afganos, :-))] i, de vegades, amb poca coherència entre allò que es diu i allò que es fa. M'explico.

La majoria de definicions i autorepresentacions del seguidor o practicant de rugbi semblen procedir d'una mentalitat d'assetjat: entre la lluita per mantenir el purisme, una llenguatge particular que sovint només entenen els iniciats i de vegades una tendència a -diguem-ho així- agredir verbalment, o satiritzar, determinats esports o col·lectius. Dit així sona fatal, però si anem a l'exemple concret veurem que és pràctica habitual. Una pràctica, però, que contradiu la voluntat d'expansió, de creixement, del rugbi.

Futbolerus. Qualsevol persona que no acabi de comportar-se com un rugger és un futboleru. Així, en genèric i a la brava: sense acabar de definir exactament què és un rugger sinó és en contraposició a. Un és futboleru si critica un àrbitre; si xiula un cop de càstig de l'equip rival; si insulta un jugador que s'ha liat a cops de punys contra mig equip contrari; ... Paradoxalment, si resulta que un jugador pressumeix de les tanganes que ha provocat a consciència durant un partit, si un entrenador fa servir un llenguatge sexista i/o homòfob durant un entrenament, o si un company d'equip s'inventa lesions per no haver d'entrenar, això ben bé no se sap quina actitud és. Perquè, desenganyem-nos, de casos com aquests i de pitjors en coneixem tots plegats a cabassos, i a ningú se li ocorre fer servir el concepte futboleru com a arma llençívola perquè s'estaria emprant (anatema!) dins del grup d'elegits. Aquesta manca de coherència és un contrasentit greu del discurs del rugbi.
Valors. Sacrifici, sentit d'equip, companyerisme, respecte. Aquests serien els quatre pilars fonamentals, a nivell ideològic. El currículum ocult. Tots ens n'omplim la boca; com si la resta d'esports no en tinguessin, de valors. O com si els practicants del rugbi estiguessin ungits per una mena d'Esperit Sant. I no és pas cert: de tot hi ha a la vinya del senyor. Monitors que inverteixen hores i hores en qualsevol esport, directius que perden bous i esquelles, pares i mares que defensen l'aspecte educatiu i no merament competitiu de l'esport, jugadors que saben que no hi ha enemics sinó rivals ... Creure que això només es dóna en el món del rugbi és no conèixer gaire la realitat de l'esport de base d'aquest país. Sí, el rugbi té inscrustat a l'ADN els valors, però cada cop són més assumits per tot el col•lectiu de l'esport català. Perquè al cap i a la fi, no són propietat sinó d'aquells qui els practiquen.
Teatre social, creença personal. I és que la lògica dels valors, en la pràctica del rugbi, és evident: forma part de la "teatralitat" de l'esport, de la seva plasmació en l'espai públic. És lògic el sentit d'equip; és visible el sacrifici d'algú a qui una topada ha partit la cella i es discuteix amb el fisioterapeuta de l'equip per tornar al camp; és evident el companyerisme en la formació d'un ruck tancat per tal de protegir la pilota, però sobretot el company caigut; és tangible el respecte quan ajudes a un adversari a aixecar-se, o quan calles amb el cap cot quan un àrbitre t'ensenya una groga per enfonsar un maul. Els valors es plasmen de manera logica, evident, visible i tangible en la pràctica esportiva: aquesta batalla està -aparentment- guanyada. Però el que no està guanyat és l'assumpció d'aquests valors més enllà dels vuitanta minuts i de la gespa, la seva transmissió un cop assumits com alguna cosa més que una retòrica que va lligada a un esport concret. Quants practicants del nostre esport obliden, un cop deixen d'anar vestits de curt, la pràctica dels valors, o la circumscriuen a aquells que també formen part del "nucli de privilegiats/iniciats"? Massa, crec jo. Els valors no han de ser un recurs o una excusa per aconseguir patrocinadors, sinó un eix articulador més enllà del rectangle de joc.
El XIII, el XV i la desaparició del pecat original. Grosso modo, el XIII i el XV es van segregar en el darrer quart del segle XIX per motius de classe: les ciutats industrials angleses van optar pel XIII, que eliminava les perilloses fases estàtiques i permetia la retribució dels jugadors, mentre que el XV va continuar practicant-se hegemònicament dins de les classes benestants i dins de les universitats. Cal no perdre de vista que, per un treballador fabril sense cap mena d'assegurança mèdica ni garantia laboral, una lesió esportiva podia portar a la misèria a ell i als seus. Doncs bé: en ple segle XXI, amb totes dues modalitats perfectament professionalitzades, amb un evident transvassament de tàctiques i estratègies entre el XIII i el XV i fins i tot una certa transmissiò de jugadors, tècniques d'entrenament, ... els seguidors del XV continuen considerant-se superiors als del XIII. Tot i que a nivell pràctic i si hem de ser sincers, són les aportacions del XIII responsables en part de la dinamització del XV; si hem de ser realistes, la majoria de practicants catalans del rugbi som sociològicament més propers als practicants del XIII que no pas del XV d'aquells finals del  XIX; i si tenim en compte la història, si el XIII és un esport diguem-ne que menor a l'Estat francès -posem per cas- gràcies a la prohibició feta pel règim col·laboracionsita de Vichy i un català de Portvendres, exobertura de la USAP (Jep Pascot). Després d'haver escrit això, suposo que hi ha gent que no em dirigirà més la paraula ... Danys colaterals, vés.


Evidentment, qui hagi arribat a aquest punt de lectura pot creure que servidora defensa un rugbi 100% amateur, amb jugadors-filòsofs i quatre intel·lectuals com a públic, tancat en la seva torre d'ivori i orgullós de la seva marginalitat. Res més lluny de la realitat. Sóc dels qui crec que el rugbi és un esport d'equip que transcendeix la simple pràctica esportiva; de la mateixa manera que crec en el cicloturisme com a esport d’autosuperació individual, i en la cultura com a eina d'emancipació, ;-))


El tema és saber si volem viure dins del nostre clos, amb els nostres mites i les nostres autorepresentacions encara que siguin esbiaixades; si volem créixer com a esport; o si volem desenvolupar-nos en un sentit més ampli, no merament esportiu. Romandre en el nostre tancat particular és molt fàcil: només cal mantenir els rols actuals, i ja està. Créixer com a "esport" és una mica més difícil, però amb la difusió que permeten les noves tecnologies, les possibilitats de seguir partits per internet, etcètera, no és pas impossible; es tracta "només" de trobar seguidors per una combinació esportiva atlètica i plàstica. Desenvolupar el rugbi en el sentit ampli ja és més complex: perquè es tracta d'una acció combinada. Es tracta d'aconseguir, per exemple, que el canal Esports 3 retransmeti els mateixos minuts de rugbi català, de la categoria que sigui, que de balls de saló (hem de trobar les nostres MariPauHuguets i ImmaPedemontes!); que els mitjans escrits tinguin un espai per tractar aquest esport, i en aquest sentit gent com Ferran Vital o Germà Capdevila, i tants altres, fan bona molt feina; que l'oferta informativa 2.0 tendeixi a crear portals comuns on els aficionats puguin recollir tota mena d'informació i a la vegada difondre-la; que els clubs facin especial incís en l'aspecte relacional i educatiu en les categories en formació, i evitar (com he arribat a veure) que algun pare aparegui en una Jornada d'Escoles de Rugbi amb un marcador portàtil per apuntar els resultats de manera visible de la categoria sub8; educar el públic que va a veure partits de sèniors a través del comportament d'entrenadors i jugadors.

És a dir, podem aprofitar l'anomenada crisi per desenvolupar i fer tangibles els nostres valors; o, per contra, continuar fent retòrica. La retòrica és gratis; la pràctica implica sacrificis. Cadascú que faci, a nivell personal, la seva tria. I actuï en conseqüència.


Jan Faidit
@janfaidit

2 comentaris:

  1. Una reflexió molt interessant! Moltes felicitats per l'aportació, i coincideixo en molts dels punts que assenyala l'autor.

    Moltes felcitats!

    Ferran Vital

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ferran.
      A veure quan ens animem tota la tropa a fer un 2.0 del rugbi català amb tots els ets i uts, ;-)
      Salut i república!

      Jan Faidit

      Elimina