Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 31 de maig de 2013

Contra Toló


Com diria el periodista Iu Forn, aquest no és un escrit contra Toló-ciutat, ni contra Toló-club: és un article contra Toló-concepte. No tinc res contra la població occitana a la riba de la Mediterrània, coneguda per la seva Rada; potser tinc alguna contra contra el fet que sigui el primer port militar de l'Hexàgon, però poca cosa més. Dèries antijacobines d'un servidor. 

No tinc res contra un Club fundat el juny de 1908, que té l'estadi construït en unes terres lliurades a l'entitat pel cantant i artista Félix Mayol després de la Primera Guerra Mundial, aquella guerra que serví per exterminar tota la joventut occitana i catalana en nom de la grandeur i contra l'imperialisme alemany (que, com recordava l'Escurçó Negre, es concentrava en una fàbrica de salsitxes a Tanganika). No tinc res contra un Club que té com a emblema la mateixa flor que Mayol lluí al pit durant el seu primer concert a París, el maig de 1895, perquè una noia li havia regalat en arribar a la capital de l'Hexàgon. No tinc res contra una afició que canta una cançó que glossa la relació entre Catalunya i Occitània, entre els poetes Mistral i Balaguer (aquest darrer, mig barceloní i mig vilanoví). No puc tenir res contra tot això. És més: contra la gent que creu en el rugbi no hi ha fòbies possibles.

   

Sí que hi ha fòbies contra presidents bocamolls. Contra entrenadors xulescos. Contra jugadors que desafien i tenen una actitud que pretèn humiliar el rival (em refereixo a Delon Armitage, i el seu ja celebèrrim assaig de la final de la Heineken Cup de la setmana passada). Contra suposats aficionats a l'ovalada, que es comporten de manera irrespectuosa envers l'equip contrari i l'àrbitre (allò que se'n diu, amb ànim despectiu, futbolerus: gent que ha arribat a fer servir punters làsers, i que gairebé obliga a la suspensió d'un partit. Morralla, en definitiva). Contra un model de Club que es fonamenta en el talonari, que prescindeix de la collita pròpia per anar a pescar jugadors arreu del món: un estil molt típic del Ràcing Metro, darrerament, o del Stade Français, i que per desgràcia es va implantant arreu. Un model que substitueix els valors de sacrifici i esforç, per la comoditat del compte corrent.

Perquè el problema és que Toló-com-a-concepte ja no és una excepció isolada: tinc la sensació que en pocs anys serà la norma, que està creixent com una taca d'oli. El pas de l'esport amateur al professionalisme era, en certs àmbits, evidentment necessari. Però ara ja hem pujat un esglaó més d'una escala que ens portarà a fer que el rugbi, en pocs anys, esdevingui un esport més. Plàstic, sí. De combat, també. Honorable, possiblement. Però un esport més. Només així s'expliquen l'actitud d'Armitage o, per no centrar-me només en els de la Rada, l'expulsió de Parisse i més recentment de Dylan Hartley per insultar un àrbitre (insultar un àrbitre!). O el bloodgate. Que el mercat de fitxatges sigui cada cop més semblant al mercat del futbol (d'aquí dos dies, culebrots com el de Neymar tindran la seva traducció en el món del rugbi?). Evidentment, algú em dirà que sóc un inadaptat. Que agafo el rave per les fulles. Que els temps estan canviant. Que no sé veure la part positiva d'un fet com és la creixent popularitat del rugbi en algunes zones, i que aquest creixement implica una major hetereogeneïtat del públic, una necessitat de més potència financera, de més estrelles que actuin com a pol d'atracció, i així la lògica del cercle virtuós de torn. Segurament, algú fins i tot m'acusarà d'elitista.



Sincerament, se me'n refot. L'única cosa que sé és que, com va dir un bon amic mentre miràvem l'Irlanda-França del darrer Sis Nacions, això no és rugbi, això és show business. Bé, potser no ho va dir així, però així ho vaig entendre jo. Toló-com-a-concepte és un símptoma; un símptoma de quin és el camí iniciat amb la professionalització. Un camí que llavors no podíem, o no volíem veure. Ens en fotíem del cotxe teledirigit que duia el tee al buteur del Stade Français i, com a catalans i mediterranis, defensàvem amb passió que la famosa bronca de l'Aimat Giralt no era sinó un senyal de respecte envers l'adversari: a més respecte, més bronca. Amb els anys, el recurs a la bronca es va convertir també en una recriminació a jugadors propis, i Porical va acabar a París (un jugador nèt i fill d'usapistes integrats en el roll of honour!). Hem defensat com a bojos, i ho continuarem fent, que la principal virtut és l'arrelament al territori … i el Capità se'ns en va a Montpelhièr (a Montpelhièr! Una ciutat on el rugbi és el tercer esport, lamordedéu!!).

Per sort, la base del rugbi continua creixent al sud. Ferma. La gent s'acosta a l'ovalada. I porta els seus fills, i les seves filles, a clubs perquè comencin a jugar amb pilota estranya. I la quitxalla se n'enamora. I comencen a parlar un idioma estrany: un idioma on apareixen paraules com flanker o arrière, melé o touche. I es llancen de cap a un ruck per defensar la pilota, el company. I cada cop, amb moltes penes i més treballs, neixen nous clubs al Sud i continuen fent la viu-viu els que ja existeixen. Tot i que vivim una època de crisi, la gent s'acosta a un esport nou pel que té de trencador, no tant a nivell esportiu com sobretot de discurs. En els temps que corren, la imatge de la formació d'una melé diu més de la solidaritat que totes les paraules buides dels politicastres de torn; l'alegria i el somriure de tantes persones mentre la botxa vola de mà en mà, en allò que els mitjans en diuen lligues menors, és la nostra esperança. Més enllà del show business.

Perquè el rugbi és això. Fonamentalment això. I a Toló, amb tots els respectes, ja se'l pot menjar Castras. Com a concepte. I com a Club.



Jan Faidit

2 comentaris:

  1. Felicitats per aquest escrit. Veritats com a punys

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord. De fet a casa anirem amb CO. Però és cert que hi ha un terme mig en tot plegat. Sense el professionalisme no haguerem vist en Cárter a l'Aime Giralt, no existiría el Connaught, les nacions maoris encara estaríen subjugades ... I el CO no haguera arribat a la final del Top 14.

    Avant Castras!!!!

    Ferran "Titou" Puig

    PS: sentir la COPA SANTA a Lansdowne te el seu què ... També ....

    ResponElimina