Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 15 de febrer de 2013

Homenatge a Gal·les

Text: Joan le p’tit montagnard catalan Puig
Fotografies: Jordi Elias 

Està tot ple d’herba baixa. De gespa. Un amic estimat em diu: “és imposible fer-se una rascada jugant a rugby aquí”. No n’hi han de pedres, no n’hi han de marges: utilitzen bardisses per tancar els camps. I la gespa sempre està mullada. Hi ha aigua per tot arreu. Aigua que vé dels cims més alts del Brecon Beacons i que rierol a rierol, torrent a torrent, acaba formant el Taff i l’Usk. Rius que baixen per les valls del sud de Gal·les. Valls plenes de poblets de gent que canta, resa i juga al rugby. Canten Bread of Heaven, Calon Lan (cor pur), Sospan Fach (la cassola petita), Delilah … i que són capaços de cantar Fields of Athenry per donar la benvinguda als rivals, que no enemics. Resen, tot i les poques esglèsies … fins que ens topem de morros amb la magnífica catedral de Brecon. I sobretot, juguen al rugby.

Gent que parla una llengua difícil de catalogar, diferent a totes, però amb una musicalitat antiga i profunda, que et transporta a l’antiga Cambria, als Mabinogion i a Geoffrey de Monmouth. Gent que quan ha fet servir l’anglès ho han fet amb aquest accent afable i familiar moldejat per poetes com Dylan Thomas o R.S. Thomas. 

Gent combativa i contradictòria: han bastit un imperi pels anglesos (les banderes de les guerres zulús omplien una capella lateral de la catedral de Brecon) i , al mateix temps, els odien (els anglesos). Ja no hi són els Fills de Glyndwr, però el rencor és evident. Malauradament no van veure caure els anglesos contra Escòcia: dia amarg per Gal·les. 

Gent que després del matx, omplí tranquilament els pubs de la Vall de Glamorgan. Pubs on es venen ales locals (visca la CAMRA!!!). Pubs en camins que veieren les passejades de Iolo Morganwg, l’arquitecte de la nació gal·lesa (una mena de Prat de la Riba a la Cymru). Encara avui jugadors que han portat la samarreta del drac vermell aixequen l’espasa cerimonial al Gorsedd (una mena de jocs florals).
 

En definitiva: una nació exótica per un català, però un dels únics llocs on pots viure de manera normal la teva afició al rugby. Les pintes de Brains, les lloses de l’estadi del Mileni, la terra remenada d’Arms Park, l’ambient de festa grossa a Cardiff, la comunió de tothom al voltant d’un partit del 6 Nacions … fa que et sentís com es deu sentir un afeccionat al futbol en tots aquests països on agrada tant això de la pilota extranyament rodona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada