Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 7 de desembre de 2012

El fred venia d'Arms Park

Text: Jan Faidit
Fotografies: Ivan Font

El País de Gal·les té un noséquè per als amants del rugbi que ens enamora. En el sentit ampli del terme noséquè, i evidentment també del verb enamorar. Cardiff, designada capital fa només cinquanta-set anys i amb una xifra d'habitants minsa (tres-cents mil habitants sobre una població total de tres milions), va ser el centre més important del país a nivell econòmic gràcies a la potència del seu port. Però, evidentment, no és l'economia ni el creixent turisme el que ens duia al país del Drac Vermell: era un autumn test i, més concretament, el Gal·les-Austràlia.

Tant aviat com arribes a Caerdydd Canalog, l'estació central de Cardiff, ja hi notes alguna cosa especial en l'ambient. Deixant de banda l'escrupolosa retolació bilingüe en anglès i gal·lès, només sortir de l'estació et trobes amb diverses parades que venen records del partit i, sobretot, veus a tocar el Millenium Stadium. Aquella joia de l'arquitectura moderna es retalla al cel i és gairebé visible des de qualsevol punt del centre de la ciutat. El Millenium, i per extensió el rugbi, presideix la ciutat; i aquest dissabte, encara més. Arreu samarretes vermelles de totes les èpoques, gent fent la prèvia del matx, pubs amb partits de rugbi a la televisió i un esperit que, a d'altres capitals, es fa difícil de trobar al centre urbà. A Londres, Twickenham està on nostru senyor va perdre l'espardenya; a Dublin, tres quarts del mateix. Cap de les dues ciutats té l'ombra amatent del seu Estadi Nacional vetllant per la població; per tal que, per exemple, no oblidi que avui Gal·les se la juga contra Austràlia: l'equip que va estar a punt de batre durant els tests d'estiu. Els vuitanta minuts prometen!

Abans d'entrar al camp, però, visita obligada a Arms Park, llar dels Cardiff Blues i del Cardiff RFC. Obligada per allò de les peregrinacions de la gent del rugbi; però també perquè Arms i el Millenium són com una mare i un fill enllaçats pel cordó umbilical: a tocar l'ún de l'altre fins al punt que sembla que comparteixin estructura, el Millenium acull sota la seva ombra l'estadi d'un dels grans equips del país, i d'Europa. Poseu-hi aquí totes les referències poètiques que vulgueu.

Quan entres al Millenium, i comences a pujar escales amunt, descobreixes a més que aquesta simbiosi no és només retòrica, sinó real: notes una corrent d'aire i veus una obertura, al replà, que et permet treure el cap enmig de la tribuna d'Arms Park. Un sistema de ventilació integrat o una metàfora de la relació clubs-selecció? Un respecte per la tradició o una conseqüència de la política urbanística? Cadascú que pensi el que vulgui. L'obvietat, però, és que pel finestral s'escola un aire que gela el cos. Per sort, no l'ànima.

Assegut ja a la localitat, te'n fas creus. Davant d'un estadi buit, amb el sostre tancat (el primer partit de rugbi indoor de la meva vida!) comences a comptar els minuts que resten per l'inici. Charteris al XV titular mentre Hook participava, el dia abans, de la victòria catalana sobre Agen; tres derrotes consecutives a casa dels Dracs enfront Argentina, Samoa i Nova Zelanda; el darrer partit del capità wallabie, Nathan Sharpe, i les ganes dels seus companys d'oferir-li una victòria ... Et vénen al cap les imatges d'aquella impressionant touche-maul de tretze jugadors gal·lesos enfront els All Blacks, fins i tot les passades precises de George Gregan en un partit de la RWC a Montpeller enfront Fidji, ja fa anys. I xerrant xerrant, l'Estadi s'omple, els equips salten, els canons escupen foc i sonen els himnes. Alea iacta est.

El partit és tens. Els dos equips s'hi juguen el prestigi, que no és poc. Els gal·lesos no es mostren tan imaginatius i incisius com en ells és habitual; per acabar-ho d'adobar, Charteris ha d'abandonar el camp per una trompada i, tot i que tornarà, al descans és substituït. El joc és més estratègic que no pas brillant: la iniciativa la duen els gal·lesos, sí, però la defensa australiana és eficaç. Extremadament eficaç. Fins i tot quan els tres quarts locals trenquen la línia defensiva de seguida tres jugadors cauen sobre el gal·lès que veia un horitzó net de rivals fins feia un segon. El marcador només avança a puntades: Halfpenny contra Beale, i 6 a 9 pels visitants al descans. Quan per megafonia s'anuncia que, en aquells mateixos moments, Anglaterra està guanyant 12 a 0 Nova Zelanda, els crits d'alegria dels matildos es fan notar (bé, jo prefereixo creue que van ser els australians: no em vull creure la imatge de gal·lesos alegrant-se d'una victòria anglesa ...).

A la represa, continua la tònica, amb uns gal·lesos que ho intenten i uns australians que es defensen ... però concedeixen dues penalitats que els posen darrere en el marcador. 12 a 9. El públic del Millenium brama: veu la victòria a tocar, manquen dos minuts i els Dracs Vermells han sabut estancar els visitants en la seva meitat del camp, amb puntades, touches i un cert alentiment del joc més estudiat i matemàtic d'allò a què ens tenen acostumats als aficionats. Cada touche propera a la zona de marca australiana se celebra com si s'hagués de tornar a repetir el maul de tretze homes. I llavors, en la sortida d'una melé australiana, el drama ...




Bona combinació, Beale habilitat, carrera forçant la màquina i assaig a l'extrem dret de l'atac. Davant gairebé dels nostres morros. Queden vint-i-pocs segons pel final. Halfpenny està rebentat al terra: surten de nou les assistències mèdiques. És la tercera vegada que el "visiten": aquest cop, però, no s'aixecarà pel seu propi peu i se l'hauran de dur amb llitera enmig de l'ovació del públic. Un públic que, interiorment destrossat, veu com els posseidors del Sis Nacions 2012 encadenen la quarta derrota consecutiva de tardor. I veu també com el gran Nathan Sharpe, segona línia i capità dels wallabies, té l'honor de xutar la transformació: l'erra per manca de força, no per manca de punteria. Curiós: les habilitats d'una segona línia en el tronc superior sembla que s'inverteixen en el tronc inferior. L'endemà els titular dels diaris locals seran clars: Oh no, not again. Però sí: Gal·les ha d'obrir un període de reflexió. Baixant els esglaons que m'han de tornar a la ciutat, passo de nou per davant del finestral que em mostra Arms Park: el vent continua entrant. El fred venia d'Arms Park.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada