Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 16 de novembre de 2012

El Sant Graal d’Occitània

Article a quatre mans per Ferran Titou Puig
 i Joan le p'tit montagnard catalan Puig

Diu el gran escriptor nordcatalà Joan Daniel Beszonoff, en una de les pàgines més emotives de Un País de butxaca, que a Catalunya se l’inventaren en algun palau o castell d’Occitània. Imatge deliciosa, però jo prefereixo pensar que enlloc d’un palau fou en un mas de la Muntanya Negra o de La Cauna o del massís Cevenol una nit de tardor amb el foc a terra encès, torrant castanyes uns paios bufats de 51 … sinó, no s’entendria que fóssim tant tossuts i buscaraons.

Pensava tot això al Pierre Antoine, estadi del Castres, veient el CO-USAP (quin matx!!!) on hi vaig anar aconsellat per l’amic Ivan Font de la Lleganya. (És lluny de tot, ja ho veuràs … collons i tant!!). Ho vaig tornar a pensar l’endemà quan vaig anar a l’estadi de Chevalière a veure el Mazamet-Decazeville (quin altre matx!! 28-26!!). I ho pensava també al dia següent, veient per TV com l’Aurillac plantava cara al totpoderós Lyon de ProD2.

Què té aquest collons de pais que només sembla sencer quan juga al rugbi?? Occitània és segurament la primera colònia dins d’Europa i ha patit de tot: croada contra els càtars, la revolta d’en Joan Petit, els camisards, la revolta dels viticultors del Llenguadoc, els morts “perifèrics” de la 1ª guerra mundial … i és clar et trobes un país que està ple de plaques i “plaquetes“ per tot arreu. Plaques a murs antics amb “el darrer señor del Cabardès visquè aquí” o “el darrer perfecte càtar del Rasés feu missa aquí” o “els darrers revoltats de la Muntanya Negra es rendiren aquí” o “el darrer lloc de resistència contra França a la Corbera” o “Aquí el darrer faidit del Narbonés rendí el castell al rei de França”, …



Rere aquesta França meridional suposadament idílica s’amaga Occitània. Cal rascar una mica, treure la crosta per trobar la molsa i l’humus on viu Occitània d’amagat. Occitània que està agónica de dia, només aconsegueix viure plenament com a nació en comptadíssimes ocasions. En el fabulós llibre d’en Daniel Loddo Contes e Racontes dels Monts de La Cauna (amb el subtítol en francés “Contes des montagnes du Tarn”), l’autor, al pròleg, ja insinúa la profunda afecció (“très attachés a leur terroir”) dels darrers indígenes a les coses que els hi són pròpies com a refugi d’un poble profundamenta assimilat, com la terra, la religió, … el rugbi. El rugbi!! Aquest és el veritable secret d’aquest país, el seu Sant Graal.

I quin rugbi!!! Públic profundament entés. Veuen un cop de càstig abans que el vegi l’àrbitre. Joc dur i contundent, a vegades sembla sudafricà … joc imaginatiu i boig també, com en els millors temps del rugby-champagne. Recordo que el meu fill gran digué Uff!! Aquests passis fan por referint-se als moviments de pilota al límit que feia la línia del Castres en el partit. Els estadis fabulosos: espai comú per vells i joves, la beguda deixa anar la llengua i surt aquesta parla tan familiar pels catalans com és la llengua occitana. Criden com a bon poble llatí que són, admiren els valents jugadors com a bon poble mediterrani, i s’esbatussen alegrement com a bons meridionals.

Us puc dir, benvolguts seguidors d’aquest web, que el PAC (Paillar Atlètic Club) dels Rugbymen existeix. El que passa al còmic existeix de veritat. L’esperit i les llegendes de partits èpics i tercers temps homèrics existeixen: ho he vist a Mazamet i a Castres i estic convençut que existeix a tots els departaments francesos que juguen al rugby: a l’Aude, a l’Arieja, a l’Erau, al Tarn , a l’Aveiron, a la Losera,... Acabo aquest modest article com ho fan els “contaïres” de les muntanyes occitanes: Clic, clac, mon conte es acabat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada