Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 17 de setembre de 2012

L'esperança neix a Barcelona

Text: Jan Faidit 
Fotografies: Ivan Font



Un s'aixeca generalment un dissabte amb la perspectiva d'un cap de setmana tranquil. Normal. Usual. Però portem una setmana que déunhido: dos milions de persones al carrer i els politics parlant clar per primera vegada en anys. Per tant, és normal que el cap de setmana tranquil, normal i usual no ho sigui tant. Tindrem rugbi, sí: però no serà el de cada cap de setmana de temporada. Serà el dels dies especials. La USAP visita, per segona vegada, Barcelona. No serà la Heineken i no serà Toló. Però és el Top 14 i és Tolosa.

Compres el diari i mires de passar els minuts llegint l'article d'Albert Sánchez Piñol, o l'entrevista que en Ferran Vital fa a n'Héctor Garcia Velazco, jugador sudcatalà que milita als Espoirs de la USAP; tornes a agafar El Temps i rellegeixes per enèsima vegada l'entrevista d'en Germà Capdevila a en Paul Goze, president de la USAP. Atures la mirada quan l'exsegona línia i actual màxim directiu, insisteix en la catalanitat del club. Hi estàs d'acord: però algú ha patinat, perquè la teva entrada du escrit clarament “Gol Sur”, com si tinguessis un seient d'ultra en un camp de futbol sis-cents quilòmetres més enllà. En fi: paradoxes del país. Dels països.

Arribes al Lluís Companys, just de temps. L'Ivan Font t'espera amb delit, nerviós: acostumat a estar als camps fins a dues hores abans del matx, avui només té vint minuts de coll. T'excuses. Reparteixes entrades i el grup entra. Esperes assegut que apareguin els dos ressegats. Arriben i enfiles cap al seient: porta 9. Cap a dins falta gent. El temps just d'asseure't i veure la puntada inicial. És el segon partit de la USAP en aquest escenari, i per a tu té sensació de dejá vu: la primera vegada també vas arribar pels pèls. Als dos minuts de joc Luke McAlister transforma un cop de càstig pels de Tolosa i tems el pitjor. Els campions no són campions perquè sí. Però la USAP no tarda gaire en reaccionar: potser menys contundent en davantera en les fases dinàmiques, el joc català ha guanyat en amplada de camp gràcies a l'agilitat i rapidesa dels tres quarts. De les seves combinacions. Tampoc és que hi hagi gaire temps per demostrar les aptituds, perquè després de la sortida de centre, com aquell qui diu, Sid aconsegueix el primer assaig català en un pim-pam-pum. A gol sud, banda esquerra de l'atac: just davant de la quitxalla de l'Escola de Rugbi del SEL Vilanova. Hook erra la penalitat. La USAP continua jugant, imposant aquesta guspira que ha introduit Delpoux, que ha fet bascular el nucli del joc de la davantera cap als tres quarts.Estratègia que de ben segur al nord, on l'ollada és una religió, sona a anatema en algunes llars.

És de nou McAlister qui des de prop de seixanta metres clava un segon cop de càstig. T'emprenya aquest estil de xutar-ho tot, com si el neozelandès volgués fer oblidar que ha estat precisament el darrer jugador en no saber aturar Sid set minuts abans. Però la cosa s'acaba aquí: Tolosa desapareix ... Hook avança abans del quart d'hora els catalans amb una puntada. I a partir de llavors, Guiry, Guirado i Strokosch aconsegueixen tres assajos que deixen el marcador en un 27 a 6 que fa que et freguis els ulls. Curiós que havent guanyant en capacitat combinatòria i incisiva per la línia, siguin tres davanters els que culminin les jugades. Curiós que després de tres derrotes en quatre partits li fotem un bany al campió. Més paradoxes. Com la de tenir tres cambrers en una barra de bar al descans. Tres cambrers amb la velocitat d'un pilar. Però d'un pilar de veterans amb seixanta quilos de sobrepes, no la velocitat de Taumalolo: que no hi hagi cervesa per no sé quin carai de llei, doncs mira. Però que per un refresc i un entrepà, a banda de patir un atracament similar al d'un peatge, t'hagis d'esperar vint-i-cinc minuts de rellotge, ja és una presa de pèl.

Quan tornes al seient, Haughton ja ha aconseguit la cinquena marca, i l'àrbitre ha concedit una assaig de càstig als occitans. El segon temps és més relaxat. No tant pel joc, que continua mantenint dinamisme, sinó sobretot per la tranquil·litat del coixí de punts que garanteixen la victòria, i el bonus ofensiu. Tot i que Tolosa despertarà, i els nois de Novès aconseguiran un segon assaig a manca d'un quart d'hora, tot sembla dat i beneit. Curiosament serà Nyanga, l'home que va arrencar la victòria de l'Aimat Giralt en el darrer sospir del partit de pretemporada, l'últim en assajar avui. A un minut del final, la gent ja celebra la victòria onejant banderes i cridant: bé s'ho val! Segona de la temporada.

Escalada cap a la vuitena posició: inflexió en positiu? Segur. Barcelona va ser talismà en el complex enfrontament amb Toló de la Heineken. Aquell dia es va patir, amb un estadi ple com un ou i entregat als colors Sang i Or. Barcelona ha de tornar a ser talismà per tal que l'equip sumi la confiança necessària que el faci ser allà dalt. D'acord que el Lluís Companys no estava ple: però hi havia deu mil espectadors més que no pas a l'Aimat Giralt i això, encara que l'estadi sigui fred, ho noten els jugadors. També el servei de seguretat, maldestre: salten espontanis al camp. I, en algun cas, algun home de negre -potser enviat per Merkel i companyia- es despatxa a gust repartint llenya. Vergonya per ell.

Després, la festa continua. Les seleccions catalana i andorrana disputen el partit de commemoració dels noranta anys de la Federació Catalana; aquella Federació que va ajudar a fundar la FIRA, i ara està vetada en competicions internacionals. Bon partit. Jugadors joves, que entre els efectes del sol durant dues hores en el teu cap i de l'ombra sobre el terreny de joc, semblen d'un volum reduït comparat amb els trenta que has vist minuts abans. Esclar que comparar algú amb l'alçada de Charteris, els pectorals del tercera clau tolosà Gillian Galan, la complexió cúbica de Sona Taumalolo o les cuixes de Tchale-Watchou, no té gaire sentit. Catalunya aconsegueix l'únic assaig del primer temps (5-0); a la represa, el marcador s'anima. Els de la Ginesta aconsegueixen dues marques més, però els andorrans no donen el seu braç a tòrcer: 17 a 17 a manca de cinc minuts. Un drop acabarà donant la victòria al XV de la Ginesta, tot i que quan l'àrbitre xiula el final els andorrans estaven a centímetres de la marca catalana.

És hora d'anar enfilant cap a l'autobús de tornada. Amb la representació de l'Escola de Rugbi vilanovina, i els amics de la UER Montcada, d'stage a la ciutat. Temps encara del minut “molt fan”: fotografia amb Henry Tuilagi i Gavin Hume. El Sergi, del Montcada, et comenta que el davanter samoà no fa bona cara. Li comentes que en estar lesionat és normal. Res més lluny de la realitat. En arribar a l'autobús, i per allò del Twitter, descobriu que la cara llarga de Tuilagi responia a la trista notícia de la mort del xòfer de la USAP. En un grup humà, la mort d'una persona propera és un cop de mall; i un equip de rugby, un club de rugbi, per molta professionalitat i d'altres nonsenses, no deixa de ser una gran família. Paul Okenese, neozelandès d'origen samoà -com Tuilagi-, descansa en pau en alguna d'aquelles illes que Gauguin va immortalitzar: els qui et van conèixer et recordaran, i els seguidors de la USAP honrem la teva memòria.

I arribes a casa. I saps que l'endemà, els sèniors del SEL Vilanova, amb els amics del País Valencià de la UER Montcada i els barcelonins CEU, disputaran partits al camp de rugbi del teu poble. I que diumenge serà tranquil. Normal. Usual. Dinar familiar inclòs. I que dilluns toca tornar a la feina. Amb l'esperança que la USAP torni a Barcelona. Amb l'esperança que el rugbi creixi amb força en aquest país on el futbol tot s'ho menja i fagocita. Amb l'esperança de poder sentir, com deia l'amic Ferran Vital, Els Segadors a Murrayfield. I amb l'esperança, també, que els polítics continuïn parlant clar. I per molts anys!

4 comentaris:

  1. a mi em va toca segons posa aquí l'entrada...Lateral superior. vaig aguantar un sol com una teula.

    ara que et sento he pensat: i per què no es va aprofitar la marxa per recollir firmes per demanar-li al puto tribunal de Paris que readmeti a Catalunya en la FIRA i l'IRB?

    ResponElimina
  2. enhorabona per l'escrit. Un plaer llegir-lo

    ResponElimina
  3. Jose, no es va aprofitar perquè no l'organitzàvem nosaltres, hahaha!
    No, seriosament: si els objectius de la mani s'acompleixen, la FIRA i la IRB s'hauran de menjar amb patates el seu papanatisme i el fet de menysprear una Federació que va contribuir a la seva fundació. We hope so!

    JanF

    ResponElimina