Lewis Moody: hats off, lads

Segons vam poder saber la setmana passada, l’anglès Lewis Moody es retirava amb efectes immediats de la pràctica del rugby. Amb trenta-tres anys, 71 caps amb la Rosa, i una carrera que li ha permès aixecar la William Webb Ellis, set Premierships, dues Heineken Cups i militar als British and Irish Lions, aquest temible flanker ha hagut de penjar les botes. Ell mateix ho explica al seu web. La seva decisió no ha estat tan mediàtica com la retirada de Shane Williams, o els problemes de ronyó de Jonah Lomu (a qui desitjo infinita sort en la seva nova lluita contra la malaltia). Segurament aquesta mena de silenci dels mitjans s’explica perquè algú que rep el sobrenom de Mad Dog té el reconeixement esportiu limitat als seguidors d’aquest esport, i poques possibilitats d’esdevenir una nom reconegut més enllà de les fronteres estrictes del rugby. Al cap i a la fi, el rugby en aquest país viu en un clos que mica en mica es va trencant, especialment en la seva pràctica i el seu coneixement social, però que no s’acaba de traduir en els mitjans: només cal pensar en l’escassa, pobre, cobertura de la RWC de Nova Zelanda, del Sis Nacions, o de les evolucions de la USAP o la UES.

Servidora de vostès és davanter (per dir-ho d’alguna manera). És a dir, aprecio més el salt d’O’Connell en una touche, l’entrada potent en un ruck de Bakkies Botha o l’envestida d’un Mas en un pick and go que no pas els canvis de peu dels tres quarts, o les passades impossibles de Sonny Bill Williams. Cosa que no vol dir que no les disfruti, que quedi clar. Però en el joc de davantera, des del meu punt de vista, hi resideix gran part de l’essència d’aquest esport. “Les bastonades”, pensarà algú; doncs no, no em refereixo a això. Em refereixo al sacrifici, a lluitar fins a l’extenuació (i si pot ser, més enllà) per mantenir la possessió de la pilota. A deixar-ho tot en cada jugada. Els drops i les fintes amb caderes trencades són la cirereta del pastís ... però bé es necessita pastís, oi?

Lewis Moody és anglès. Former captain, a més. Els qui em coneixen saben que, precisament, simpatia no és el que sento pels de la Rosa. Cadascú té les seves fílies i les seves fòbies, tampoc cal entrar en detalls. Però un jugador de rugby és un jugador de rugby, i Moody ho era de cap a peus. Passió. Sacrifici. Duresa. La llista de lesions patides n’és una bona mostra. La cara amb què observava els obertures també: el 10 sabia que havia de xutar o passar ràpid, perquè Moddy saltaria a la jugular.

Amb la publicació de la seva biografia el novembre passat, Lewis Moody: My Life in Rugby (o si ho voleu, Mad Dog: an englishman), vam conèixer una dada que encara engrandia més la seva faceta passional. Humana. D’entrega fins a límits insospitats. Durant els darrers anys, Moody ha jugat amb una greu úlcera crònica; una malaltia que ha fet que esportistes com el futbolista escocès Darren Fletcher es retirsessin. De vegades, Moddy acabava els partits ensangonat; el que no sabíem és que en els darrers anys, després d’entrenaments i partits, i de vegades també abans, Moody vomitava sang arran de la seva malaltia intestinal. Durant molt de temps, Moody va guardar el secret per considerar-lo un punt feble que no es podia permetre; en alliberar-se’n amb la confessió, tots hem pogut entendre’l i admirar-lo, encara més. Com va fer el públic de Leicester quan va disputar el darrer partit amb la samarreta dels Tigers. El rival era Bath, curiosament el seu proper equip; aquell dia Moody no deixa l’ovalada, se n’anava amb el rival. I tot i això, l’ovació del públic de Leicester mentre feia la volta d’honor, acompanyat del seu fill, va fer tremolar els fonaments de Welford Road.

Ara, amb la seva retirada, som tots aquells que estimem el rugby els qui hem de retre-li un homenatge. Més enllà de les simpaties personals per uns colors, o per uns altres. Perquè la samarreta és l’epidermis, i el rugby el que hi ha sota la pell. Hats off, lads!

Jan Faidit