Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimarts, 25 d’octubre de 2011

El desafiament francès

L'Eden Park d'Auckland es va vestir de gala per rebre a les seleccions finalistes d'aquesta RWC. El XV del Gall no es va esperar a l'inici del partit per plantar cara, ja que a la haka neozelandesa van respondre acostant-se als locals abraçats, amb voluntat de deixar ben clar que ni l'escenografiani la història ni el XV de Graham Henry els intimidaven.

El partit va començar amb una França valenta, i amb els All Blacks amb certes dificultats per trobar espais i homes capaços de generar joc i moure l'ovalada amb velocitat; els locals només eren capaços d'espolsar-se la pressió defensiva dissenyada pels tècnics francesos a base de puntades. Precisament va ser en una sortida de touche que els neozelandesos van ser capaços d'anotar els primers punts del partit: Woodcock s'escapolí del placatge de Mas, i penetrà amb seguretat de cara a la zona de marca. L'errada de Weepu en la transformació deixava un 0-5 en el marcador al quart d'hora de joc. No va ser el dia del mig de melé local: Piri Weepu va errar un parell de penalitats, que podien haver deixat un marge més falaguer per als locals; tampoc van tenir el dia els tres quarts, incapaços de penetrar la defensa francesa. Es mantenia el predomini físic i tàctic, i en ambdós conjunts semblava primar més el no perdre que no pas el guanyar; per acabar d'adobar el panorama, els dos obertures es van haver de retirar lesionats abans del final dels primers quaranta minuts: Morgan Parra i Aaron Cruden abandonaven la gespa d'Eden Park, i obrien amb la seva retirada encara més incògnites sobre el segon temps.

El Gall saldrà a la gespa amb esperit de batalla: cercant la possessió, les jugades d'atac i tancar els All Blacks en la seva meitat del camp. Només començar, Yachvili seguia l'estela de Weepu i errava una penalitat que hauria pogut canviar el signe de la final. Però els homes de Lievrémont van continuar a la seva, amb la davantera agrupada i intentant empényer fins a l'esgotaments els neozelandesos. Però quan els francesos semblaven més entonats, una penalitat transformada per Stephen Donald pujava el 0 a 8 a l'electrònic. La resposta dels europeus no es va fer esperar ni dos minuts: una penetració de la davantera i una errada de Weepu permetien una jugada d'atac que culminava Dusatoir, millor jugador del matx, en un assaig més que merescut. La posterior transformació deixava un ajustadíssim 7 a 8.

A partir d'aquest moment, i després d'un començament tan explosiu, tots dos equips es dedicaren a l'especulació, sense apostar decididament per l'atac. Fases de davantera i poc joc de tres quarts. Els minuts anaven passant, amb una davantera francesa més entonada i més centrada en el matx que no pas la neozelandesa, descol·locada davant la fermesa del rival. Els darrers minuts, d'infart, van servir per veure els locals defensant la possessió i mirant d'evitar de totes totes la concessió d'un cop de càstig. Amb el xiulet final, Nova Zelanda aixecava la seva segona Ellis Cup; la segona guanyada a Eden Park, contra el mateix rival. I l'aconseguida amb el marcador més baix de la història de la RWC. França va vendre cara la seva pell. Com ha de ser. Aconseguir que els All Blacks es proclamin campions del món per només un punt és un mèrit que està a l'alçada de pocs equips, i pocs jugadors.



1 comentari:

  1. Jo la imatge dels francesos agafats de la mà la vaig trobar ridícula. Semblaven un grup de nens de pàrvuls anant ďexcursió. Sort que després es van deixar anar i es van abraçar. No se fins a quin punt s'ha de "contestar" el ritual del Haka, però està clar que des de ľacció ďAnderson i Irlanda, s'ha intentat contrarrestar amb la mateixa força que els del Trèvol i ningú n'ha estat capaç.

    ResponElimina