Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dijous, 8 de setembre de 2011

RWC 2011

El dia ja ha arribat. O gairebé. Demà divendres comença l'edició de 2011 de la Rugby World Cup. Nova Zelanda, l'amfitriona, s'enfrontarà en el partit inicial a Tonga, una de les nacions del Pacífic per les què els rugbiers tenim certa debilitat. Que un país amb poc més de cent mil habitants enviï una selecció a una copa del món, és simplement brutal. Oimés quan sabem que Tonga ocupa la dotzena posició en el rànquing de la IRB. Un rànquing encapçalat pels All Blacks, la selecció de casa: aquell quinze temible que vesteix de negre en senyal de dol pels seus adversaris, i que balla danses maoris abans de cada encontre ... Quan fa quatre anys ens vam acomiadar de l'edició francesa ho vam fer amb recança: la proximitat ens va permetre anar a veure algun matx, i seguir asíduament els partits per televisió. Quatre anys després, la Copa del Món es desenvolupa a l'altra punta de l'ídem, i la diferència horària ens impedeix seguir el torneig com voldríem. Ho intentarem, però. La tecnologia, ha evolucionat en aquest lapse de temps: tenim més recursos, i tots plegats podrem tenir els resultats al moment, i alguns segurament miraran els partits al seu despatx amagats del cap, o faran coincidir l'esmorzar amb algun dels partits que amb una mica de sort en aquell bar amic tindran el detall de posar a la televisió sense fer gaire escarafalls ... Encara que només siguin vint minuts. Però quins vint minuts!

Tots tenim els nostres favorits, tots disfrutaríem com nens si poguéssim estar a Nova Zelanda veient en directe qualsevol d'aquells partits que faran història: Japó amb ganes de vèncer França en el primer partit del Grup A, Romania amb intenció de derrotar Escòcia per demostrar la seva progressió, Austràlia amb fam de marcar territori a casa de l'enemic enfront dels italians, i Fiji i Namíbia amb voluntat de demostrar la solidesa del seu estil i del seu compromís. Fa quatre anys, John Smith va aixecar a París la William Webb Ellis com a capità d'una selecció sudafricana que repetia el triomf de 1995. Qui aixecarà el trofeu el 23 d'octubre d'enguany és, a hores d'ara, una incògnita; les apostes indiquen que els locals tenen molts números. Però ja sabem que les apostes l'espifien tant com l'encerten: la realitat de vegades s'entesta a anar per d'altres viaranys. Els vint equips participants ens mereixen el mateix respecte, com ens el mereixen els organitzadors, capaços de refer-se dels efectes del terratrèmol de fa uns mesos.

Senyores, senyors: disfruteu. Demà comença un dels majors events esportius de la història. Des d'aquest humil web segurament no podrem informar-vos-en tant com voldríem; tant se val: hi ha Twitters, blocs, webs i pàgines de diversa naturalesa que també us, ens, serviran. Feu el que pugueu, fem el que puguem: no estem obligats a més! Esgarrapeu el temps d'on us sigui possible i, sobretot, tingueu present que un partit de la RWC és quelcom més que trenta homes lluitant per una pilota en forma de meló. És un ritual que condensa perfectament un estil de vida i uns valors: sacrifici, voluntat de superació fins a l'extrem, valentia, honor, solidaritat, generositat, compromís ... En definitiva, la lírica feta èpica.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada