Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimecres, 11 d’abril de 2001

Aiguafresca, o un somni fet realitat

Dissabte. Primavera. Rugby. La cita de l'any -fins el moment. Després de moltes temporades, la USAP disputa un partit oficial a Barcelona: el rugby català s'ensenyoreix de la capital del Principat per viure uns quarts de final de la Heineken Cup. Massa temps esperant l'oportunitat, la concreció del somni: des d'aquella final al mític Landsdowne Road en què una nefasta primera part ens va impedir fer-nos amb el màxim títol europeu. Però quins records: han passat gairebé vuit anys, tres finals de Top 14 ... i un planxot! El rival, l'equip presidit per Boudjellal, l'home del talonari; compta entre les seves files amb jugadors de la categoria de Bruno, Wilkinson, Van Niekerk, Contepomi, Sackey, Fernández Lobbe, Mignoni ... Buff, un llistat de noms que vistos al mòbil mentre anem cap a Barcelona, més que respecte fa feredat. I per acabar-ho d'adobar, vesteixen de negre i vermell com els de l'Stade. Mals presagis?


L'arribada al Lluís Companys allunya els mals pensaments: una riuada humana, amb el Sang i Or com a colors únics, fonamentals, ocupa la muntanya. Autocars per tot, gent estirada a la gespa, a l'esplanada de la Torre Calatrava, tirant-se de cap a les fonts, o als surtidors, o el que punyetes sigui allò que hi ha allà ... Un sol excessiu, que comença a convertir-nos a tots en gambes, activitats per a la quitxalla, música i bars davant del Sant Jordi. Val a dir, però, que les previsions s'han superat àmpliament: hi ha molta gent, es fa dificil caminar per segons on, els grups comencen a fer cua a les portes una hora abans de l'inici del partit, i -diguem-ne- l'organització no acaba de ser allò que podríem qualificar de notable. Es manté dins d'un nivell de correcció; tan se val: ja tindrem temps per corregir els possibles errors. Si la USAP ens visita un cop l'any, com sembla que ha dit off the record el president, En Paul Goze, seguirem la màxima practice makes perfection.


El sol va esclafant els caps: falten pocs minuts per les tres i encara haig de repartir algunes entrades. No podré arribar a l'hora al peveter: sé que allí hi seran els de la Penya Avant i els herois, perquè és l'únic nom que mereixen, de la Penya Usapista 550 de València, amb el Santi al capdavant: si fins fa poc érem la penya més meridional, des de la ciutat del Túria ens han passat al davant convertint-se, com bé diuen, en la penya "austral". Un quart de quatre i encara buscant la gent, els nervis se'm foten a l'estómac; gràcies a En Pere, tinc una ampolla de litre i mig d'aigua que bec d'una glopada i em passo la calorada. Acabo de repartir les entrades a dos quarts tocats i enfilo corrent cap al peveter ... Res, tard. La paciència de la gent té un límit. Parlo amb el Josep de la Penya Avant per telèfon, que ha anat a buscar material de la campanya proseleccions a l'altra banda de l'Estadi ... Quan penjo miro la bateria del mòbil i està a un pas de la mort. M'estic amb l'ampolla d'aigua buida a les mans sota el peveter, admirant la gent: purgo en solitari la condemna de convocar un acte i presentar-m'hi amb gairebé una hora de retard. Passa gent, molta gent: sempre arribes a l'estadi per la banda oposada d'on tens l'entrada! Majoria absoluta d'usapistes, algun nucli isolat de tolonesos, i gent del món del rugby: samarretes d'Irlanda, Escòcia, Gal·les, Munster, Sudàfica, els All Blacks, els Harlequins ... Això és la rugby nation! Alguna bandera occitana, i cap de francesa. L'oceà de senyeres és brutal. A les quatre i deu decideixo allargar-me a la porta 9: arribo suat, amb la bossa a l'esquena, després d'haver parlat una estona amb l'Adam de Manresa, saludat gent del Sales Viladecans i retrobat l'Àlex, la Noe, la Gina i el Jordi a la porta.



Arribo a la butaca no sense saludar la gent de la Penya i del club que anem a parar a la mateixa zona per obra i gràcia de TicketMaster; saludo també a en Christian, un nordcatalà trempat i somrient que treballa a Sevilla i ha vingut directament de la ciutat andalusa per veure el matx. Perruca bicolor al cap, com la seva parella, i els ànims ben amunt. El Lluís Companys fa goig de veure. M'assec quan les colles castelleres enfilen la sortida; comença a sonar L'Estaca, l'himne de la USAP: l'Estadi retrona. El somni fet realitat ... I una mica més hi faig salat.


Els dos XVs sobre la gespa. Puntada amunt, i uns primers quaranta minuts imprecisos, de joc dur, amb errades per les dues bandes, amb Jerome Porical no gaire encertat, amb el públic a l'espera i els equips que no acaben de trobar el seu lloc sobre la gespa. Els tolonesos són pocs, uns sis mil, però bramen com un exèrcit. La USAP aguanta bé aquest primer temps, sobretot si tenim en compte que tant Vilaceca com Tchale Watchou han vist una targeta groga, i per tant gairebé la meitat del temps hem estat amb un home menys sobre el terreny de joc. Però quan el xiulet final està a punt de sonar, la jugada desafortunada del partit: Cazenave allibera l'oval d'un ruck, la fa arribar a Laharrague que xuta ... i George Smith bloqueja la puntada, la pilota cau dins zona de marca i el flanker australià aconsegueix l'assaig. L'Estadi emmudeix. Wilko intenta la transformació, però no ho aconsegueix. Serà una senyal per l'esperança? Serà el revulsiu? Arribarà el quart d'hora català? Moltes preguntes per respondre, i encara quaranta minuts més per jugar.


M'aixeco de la plaça però no em moc pas de lloc: xerro amb la gent del voltant, comprovo que el mòbil està a punt de morir, repasso el butlletí gratuït de L'Independant ... Els deu minuts costen de passar. Però passen. I els dos equips tornen a la gespa: es reprèn la batalla. L'assaig d'Smith ha deixat glaçat el públic català, però mica en mica el joc dels de Brunel anima la tropa. Porical passa un cop de càstig als dos minuts, reduint la diferència entre els dos equips a només dos punts. El joc d'aquest segon temps s'allibera de cotilles: la pilota corre més, continuen els errors però hi ha una major continuïtat i un cert desgavell que afavoreix l'espectacle ... Hem vist més joc en aquest primers deu minuts del segon temps que en tota la primera part. La USAP va guanyant espais ... I Planté aconsegueix clavar l'ovalada a la punta dreta de l'atac. Allain Rolland, l'àrbitre irlandès, demana jutge de televisió ... I aquest concedeix un assaig evident. Com també concedirà la transformació, que només els dos àrbitres de touche veuran dubtosa. 16 a 11: per primera vegada els Catalans van per davant. Però Toló és temible, i la defensa arlequinada pesa figues en el primer atac dels de la Rada després de l'assaig: Schofield trenca la línia (per l'amor de déu: que és un segona que pesa més que un tanc!) i Van Niekerk aconsegueix un assaig pel mig de la hac. Com si no hi hagués hagut defenses, com si tinguéssim ressaca: la transformació de Wilko posa per davant els visitants en el marcador, 16-18.



Mitja horeta escassa de marge per la reacció. Aquesta jugada crea dubtes en part de la parròquia catalana, com ho ha fet l'assaig d'Smith just abans del descans. Però al Lluís Companys hi hem vingut a perdre la veu: la gent s'esgaragamella, sento com unes gralles toquen El Cant de Maulets a la grada superior, em giro i veig un home barbut, ros, abillat com Jaume I, amb el casc i tot. Tinc la sensació que aquests dos punts no són res. Porical se n'encarrega, a l'equador, de certificar amb un cop de càstig que aquesta sensació potser sigui alguna cosa més. Una nova alternança en el marcador, però aquesta vegada serà l'última. Brunel ha substituït el jove Cazenave per David Melé; aquest ha imprès una mica més de rapidesa en l'alliberament de la pilota, i és un mig de melé més provocador i excitat que no pas el jove Florian. Només sortir, ja ha fet que un pilar tolonès entrés pel lateral i concedís l'enèsima penalitat d'una defensa visitant no gaire ordenada; Porical hi torna. La diferència ja són quatre punts: no prous per estar tranquils, però sí per continuar esperonant l'equip fins a l'extenuació. Els jugadors del mític Saint-André semblen no trobar la manera de contrarestar el joc català, i no són capaços de tornar a perforar la defensa catalana. Wilkinson, per la seva banda, sembla fer servir el seu peu més per defensar que no pas per atacar; el resum de tot plegat, és que el XV català juga en camp tolonès, i que aquests quatre punts són or ...


Una retenció de Lamont, el 15 tolonès, habilita una melé amb introducció catalana a cinc metres de la zona de marca. Els de la Rada intenten girar la melé. Cal refer-la. Hi tornen. Però d'un estrany ruck s'aixeca Guirado, l'home que ha placat fa encara no dos minuts Paul Sackey amb el cap, i avança tres metres. Sense deixar reposar l'ovalada un segon a terra, Perry Freshwater, l'home que va arribar a la USAP la temporada següent de perdre la final de Dublin, s'aixeca com un llamp amb els seus més de cent deu quilos de pes i s'estampa contra la zona de marca tolonesa. L'Estadi reventa. Definitivament. Nou punts més els dos de la transformació, set minuts pel final: la victòria no és a tocar, simplement ja la tenim a les nostres mans.



El que queda serveix simplement perquè Cibray aconsegueixi un darrer assaig per Toló quan el temps estava ja sobrepassat, i quan gairebé ningú feia gaire cas del que passava a la gespa. La USAP ha passat a semifinals. Demà ja sabrem si juguem a Anglaterra contra els Saints de Northampton o a Irlanda contra l'Ulster. Avui, ara, el que importa és tornar a sentir L'Estaca. Aplaudir l'afició i els jugadors de Toló, que ho han intentat però s'han trobat davant un rival que ha sabut superar els errors propis. Gaudir del arlequinats que donen la volta per una pista d'atletisme que ha impedit el públic convertir l'Estadi encara més en una olla a pressió. Saber que Barcelona ha estat talismà. Que, com proclamarà l'endemà la publicació nordcatalana La Clau, la USAP avui ha abolit el Tractat dels Pirineus. I que amb una mica de sort i de feina, partits com aquests es podran repetir cada any (creuem els dits) i seran una bona empenta per al coneixement i la pràctica del rugby aquí al sud (continuem creuant els dits).


De tot, però, em quedo amb una imatge i un nom. Freshwater. Trenta-set anys. Un pilar d'aquells durs. Duríssims. De la vella escola. Al final, després del darrer assaig tolonès, ha protagonitzat una imatge que resumeix perfectament el que és l'esperit del rugby. George Smith estirat a terra, fruit d'una rampa muscular, i Perry Freshwater ajudant-lo en els estiraments. Així de senzill, així d'humà. Així de fàcil és visualitzar tots els valors que té el nostre esport: el respecte pel rival, la solidaritat, el sacrifici, el treball ... Al Lluís Companys va fer calor, molta calor. Però un bon raig d'aiguafresca ens va servir a tots per aclarir-nos d'on venim, i també cap on anem. Endavant. Sempre endavant ...

1 comentari:

  1. Amics de la Lleganya, estimat Joan:

    Visca el rugbi, visca la gent de rugbi!

    Torne a l'ordinador després de la resaca emocional i física de dissabte (el tercer temps es va allargar hores i hores als pubs de Plaça Reial)

    No patiu per no poder haver arribat al peveter, era literalment impossible. Com tu has ben dit, per al proper matx de la USAP a can Companys caldrà millorar l'organització en alguns aspectes. En qualsevol cas, ni l'espera d'una hora per entrar ni la calor de justícia van poder fernos retrocedir en la nostra il·lusió, en la nostra espenta.

    No vam poder abraçar-nos, però ens portem a l'Horta un fum de noves amistats, grans amics del Rosselló, de l'Empordà, del Barcelonès. Al sector 125 vam trobar gent de Godella, de la Ciutat d'Alacant, que ja s'han sumat al usapisme austral. Sembla que la Penya excedirà el Cap i Casal per convertir-se en un fet intercomarcal, en una vèrtebra més del nostre menystingut i maltractat País.

    Ara per ara us diem fins aviat. Estem parlant d'anar al darrer matx de la temporada regular contra Castres, potser siga el moment de trobar-nos cara a cara. No m'oblide de la promesa crònica del viatge a Barcelona, el primer desplaçament usapista valencià. Doneu-me uns dies, que estic corregint exàmens com un boig.

    Sempre Endavant, queden tres finals de lliga, que podiren ser cinc, i una de Heineken, que podrien se dues

    Santi, l'arlequí valencià

    ResponElimina