Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 21 de març de 2011

Irlanda 24 - Anglaterra 8

Anglaterra arribava a Dublin amb Martin Johnson al capdavant, i amb la possibilitat d'endur-se el Torneig i el Grand Slam. Irlanda, després de les derrotes enfront França i Gal·les, no tenia cap possibilitat de treure petroli d'aquesta darrera jornada. Potser per això, perquè la pressió requeia a la banda de la Rosa, que no s'embutxaquen el màxim guardó des de 2003, els irlandesos van jugar el seu millor partit del campionat i van aconseguir, a més, que Brian O'Driscoll entrés al Hall of Fame convertint-se en el primer jugador que arriba als vint-i-cinc assajos; fins dissabte, mantenia un empat amb l'escocès Ian Smith, que entre 1924 i 1933 formà part dels Immortals que aconseguiren el primer Grand Slam pel XV del Card.

I és que Irlanda, dos dies després de sant Patrici, va tornar a ser una festa: el XV del Trèvol es convertia en l'únic combinat nacional capaç de derrotar els qui, a la fi, es farien amb el torneig. Però això poc devia importar als aficionats que s'arribaren a l'Aviva Stadium, perquè la manera en què l'equip de Declan Kidney va marcar el ritme del partit i va imposar-se als anglesos és, molt probablement, el millor regal per a una afició que després dels quatre partits precedents tenia molts dubtes en les possibilitats del seu XV. Als vint minuts, Jonathan Sexton ja havia aconseguit passar per entre la hac tres penalitats, cosa que aixecava un 9 a 0 en el marcador que, abans de la mitja hora, Tommy Bowe convertiria en 14 gràcies a un assaig. Encara quedava temps per una penalitat transformada per banda, però era evident que el 17 a 3 traduïa perfectament el que es veia sobre la gespa: una davantera irlandesa potent, i uns anglesos que cometien un excès de faltes que van acabar pagant cares.

A la represa, la xerrada de Martin Johnson no va tenir cap mena d'efecte en el XV visitant. Contundents en defensa i en determinats moments imaginatius en atac, els irlandesos van saber conduir el partit, imposar-se en la pràctica totalitat de les fases de joc i aconseguir la cirereta del pastís, el vint-i-cinquè assaig d'O'Driscollm només als sis minuts de la segona part. Amb la posterior transformació i el 24 a 3 en el marcador. L'entrada del taloner Thomposon, que aconseguí l'únic assaig anglès als dos minuts de trepitjar la gespa, podia semblar un revulsiu (53'); res més lluny de la realitat. Els locals van saber jugar, però, les seves cartes: Kidney retirà Sexton, considerat l'Home del Partit, i O'Gara es va dedicar a partir d'aquell moment a practicar un joc de peu, allunyament i ocupació que va desesperar els anglesos. Amb el xiulet final, l'alegria es desbordà a Dublin mentre que l'esquadra anglesa veia com s'esfumava el Grand Slam. Amb set victòries en els darrers vuit enfrontaments, Irlanda s'ha convertit en la bèstia negra dels anglesos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada