El perquè d'una samarreta (e se non é vero ...)

La nova samarreta de la USAP, dissenyada per la marca italiana Errea de cara a la participació en la màxima competició europea, ha sorprès a propis i estranys. I és que, després d'estar anys rient-nos dels maillots del Stade Français, la nova composició trenca amb la línia tradicional marcada pel club. Sí que té els colors habituals ... però la seva disposició no és ni molt menys la tradicional. Tot i que estèticament podem dir si ens agrada o no (ja se sap que sobre gustos no hi ha sentència final, sinó purament tendències personals), es veu que la idea de la marca italiana no era tant épater le bourgeois com retre homenatge a un dels dos equips que confluiren, el 1933, en la USAP.

I és que el rugby, en el primer terç del segle passat, té a la capital de la Catalunya Nord diversos noms. Arribat a Perpinyà el 1889, no seria fins el 1902 que naixeria el primer avantpassat del club: l'Association Sportive Perpignanaise (ASP). Jugava ja amb els colors sang i or, i set anys després de la seva fundació absorbia un petit club, X, mentre que a la vegada el 1912 veia com naixia una escissió: l'Stade Olympique Perpignaise (SOP). Arran de la Gran Guerra, els dos equips van fusionar-se i el 1919 es contituïa una nova Union Sportive Perpignanaise (USP), amb el color blau cel a la samarreta en homenatge als morts durant la guerra de 1914 a 1918. La USP disputà tres finals consecutives (1924, 1925, 1926), guanyant la segona enfront l'AS Carcassonne, i perdent les altres dues contra el seu gran rival occità, el Tolosa. En aquell moment, amb tres títols, el club dominava el rugbi de l'Hexàgon.

Durant els anys vint, però, va subsistir a Perpinyà un segon equip, menys conegut. On l'esport de l'ovalada era viscut intensament: el Arlequins Club Perpignanais. El seu nom prové del fet que el club era d'una extracció social popular (allò que en Raimon en deia classes subalternes: pagesos, obrers, menestrals ...) i sovint els jugadors, propietaris de la seua samarreta, no la podien reemplaçar quan s'esquinçava i l'apedaçaven amb trossos de teixit que no eren pas sempre del color desitjat. D'aquí la semblança amb el vestit d'un arlequí. Finalment, el 5 de maig de 1933, l'ASP i el SOP s'unificaren en el que acabaria esdevenint el club per excel·lència de la Catalunya Nord: la USAP. D'ací la "A": arlequins. O com es coneixia als integrants d'aquell club format per treballadors, els Quins.

Avui, setanta-set anys després, diuen que Errea ha volgut retre un homenatge a la gent dura, treballadora, que jugava un rugby rude que encara ara forma part de la mitologia esportiva del Nord: aquells Quins que es recosien la seva samarreta cinquanta vegades si feia falta abans d'un partit, amb la primera tela que trobaven a mà i amb la voluntat de deixar-se la pell sobre el terreny de joc.

Una història que dóna un sentit completament diferent al joc de colors dels dissenyadors d'Errea i que fa que, alguns, canvien el nostre punt de vista. Estèticament potser és excessiva; històricament, i per continuïtat, és la millor samarreta possible!