Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimarts, 16 de febrer de 2010

França i Anglaterra, encara dempeus

Gal·les 31 - Escòcia 24

Si és veritat la frase qui està de pega, amb els collons ensopega, Escòcia està moooolt de pega. Perquè el que li va passar dissabte no té nom. Després d'un primera part espectacular, després de lluitar homèricament a l'Estadi del Mil·leni contra els gal·lesos, van veure com la victòria se'ls escolava entre els dits sense poder fer-hi res. L'altra cara de la moneda eren els gal·lesos, que s'havien de fregar els ulls després d'aconseguir empatar el partit en el darrer sospir ... i aconseguir la victòria amb la darrera alenada.

I és que Escòcia, a manca de set minuts per al final, governava el marcador 14 a 24, gràcies a una més que notable primera part en que assoliren dues marques, mentre que els locals només van poder puntuar a puntades. Amb el 9 a 18 en el marcador, el XV del Card va continuar amb la seva tònica, controlant el joc i mantenint les diferències en el marcador. Quan al minut 73 Scott Lawson va ser sancionat amb el sin bin, els gal·lesos van decidir prémer l'accelerador. I el partit es va trencar. L'atac en tromba dels Dracs Vermells va sorprendre els de blau: Halfpenny marcava a manca de tres minuts, i la transformació deixava un ajustat 21 a 24. A manca de pocs segons per al minuts vuitanta, Phil Godman feia una falta que suposava un cop de càstig assumible i un nou sin bin. Escòcia quedava amb tretze homes sobre la gespa, i Gal·les tenia dues opcions: xutar a pals, o a touche. Els quaranta segons restants van fer que els del Porro es decidissin per l'empat. 24 a 24. Tot acabat? Doncs no. La sortida del centre del camp escocesa va ser honrada: podien haver xutat a la banda tot dissimulant, però van deixar la pilota franca als gal·lesos ... i aquests, amb dos homes més, no van desaprofitar el regal: Shane Williams acabaria marcant l'assaig definitiu d'un partit boig que cap de les dues aficions, per motius diferents, oblidarà. Us oferim el video d'aquests set minuts ...



França 33 - Irlanda 10

La premsa de l'Hexàgon era clara el diumenge: Llicó de francès. I és que Irlanda, vigent campiona del Torneig, va tornar de París amb la cua entre cames després d'un dels pitjors partits dels últims anys. I no és que les coses comencessin malament. Durant els primers minuts, Irlanda va intentar combatre els francesos de tu a tu. Fins i tot Gordon d'Arcy va estar a un pas de l'assaig. Però dissabte no era el dia dels irlandesos. I França va començar a brodar el joc que sabem que pot practicar, però que de vegades es deixa al vestidor. La targeta groga al pilar Healy va obrir la veda francesa ja que la davantera del Gall, superior fins aquell moment, va tenir deu minuts de superior hegemonia. Parra primer amb una penalitat, i el taloner Servat amb un assaig, aconseguien deu punts abans que els del Trèvol tornessin a ser quinze. Però en tornar Healy, els de verd ja estaven destarotats: Flannery havia fregat l'expulsió per una puntada a Palisson, senyal de manca de concentració. Tot i que O'Gara va aconseguir passar una penaltat entre la hac abans de la mitja hora, l'assaig de Jauzion als dos minus va deixar clar que els de Declan Kidney no tenien res a fer.

La segona part va ser un passeig pels francesos, que van saber jugar sense forçar la màquina; a l'altra banda, el tècnic irlandès realitzava els canvis massa tard, i les imprecisions sovintejaven. Només David Wallace va ser capaç de migsalvar l'honor dels de Dublin amb un assaig. Una mala actuació abans del clàssic Anglaterra-Irlanda a Twickenham.


Itàlia 12 - Anglaterra 17

Després del magnífic partit de la setmana passada enfront Gal·les, diumenge Anglaterra va ser a Roma l'equip a què ens tenia acostumant Martin Johnson. I és que la selecció transalpina va estar a només un pas de donar la campanada de l'edició d'enguany davant d'un XV de la Rosa que pot tenia a veure amb el que vàrem veure fa vuit dies a Twickenham. No tot són demèrits anglesos, però: els azzurri van fer un dels millors partits dels darrers anys. I és que el marge de cinc punts potser és suficient per guanyar, però no per convèncer una afició exigent com l'anglesa. Wilko contra Bergamasco, amb l'apunt d'un assaig de Matthew Tait, aquest seria el resum del marcador. Però la realitat és que Jonny Wilkinson no va tenir el dia, que els anglesos no van saber imposar ni el ritme de partit ni la seva suposada superioritat e qualitat, i que els italians van donar la cara fins al darrer moment en una actuació que de ben segur que enorgullirà els aficionats de l'esport ovalat en aquell país. Tot i així, el capità del XV de la Rosa Steve Brthwick es va negar en declaracions als mitjans a veure el got mig buit: vam dir al principi que volíem guanyar tots els partits, i de moment en portem dos de dos. Jeremy Guscott, exinternacional anglès, va afirmar després de les declaracions de Borthwick: el seu cap ha jugat un partit, però el seu cos un altre. El proper partit enfront Irlanda, doncs, portarà cua als mitjans anglesos!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada