Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dijous, 14 de gener de 2010

Stand up... for the Ulstermen!!!! (i II)

Crònica de Joan le p’tit montagnard catalan Puig
Fotografies de Jordi Elias

El partit és un gran partit de la Heineken Cup. No es pot demanar més: Ulster vs Stade Français. L'enfrontament no escapa a un cert lirisme que només el rugby pot donar: els locals vesteixen la seva clàssica i austera equipació blanca i els parisins ... be els parisins porten la versió pop-art de Blanca de Navarra a l'equipació. Els de París han vingut amb tot l'equip de gala: Bastareaud, Beauxis, Dupuy, Roncero, Marconet, Pape, Szarzewski, Bergamasco ... I els locals ja estan prou contents per haver pogut recuperar a temps Stephen Ferris. El pressupost d'un parell de jugadors de la línia dels de Paris deu ser el mateix que el de tot l'Ulster: David contra Goliat, doncs. I talment fou així, perquè l'Ulster dominà el partit en tot moment, i només seria al final quan es despertaria la bèstia parisina. Però ja era tard.

El matx té l'aire d'un clàssic: un parell de bronques, jugadors al sin bin, melées molt disputades i un gran treball de la davantera irlandesa. En Roncero, capità dels francesos, enmig de tots els merders i l'Ian Humphreys llegint perfectament el partit. A la tribuna de premsa no paraven de dir que era digne germà del mític David i l'hereu natural d'en Ronan O'Gara a la selecció; de fet seria nomenat man of the match. Resumint: el rugby senzill i lluitador dels irlandesos acabaria guanyant a tot l'star system francès. Si hagués de resumir en una sola frase els vuitanta minuts de joc, diria que en un costat hi havia fam de pilota i moltes ganes, i a l'altre frustració.

Un cop finalitzat el partit, a la roda de premsa, en Brian Laughlinn parlaria de pressió, d'estar connectat al joc, de què la clau fou no deixar espais per córrer als francesos (al final del partit l'SF va marcar un assaig de llibre amb la pilota corrent de banda a banda del camp); es queixaria de la indisciplina dels seus jugadors (massa cops de càstig al final) ... però se saltaria el tercer temps amb els francesos per vindre a celebrar la victòria amb un parell de catalans vinguts de lluny.



Belfast té un aire oníric amb un color de redempció, lluny de romanticismes, amb una gent (com a bons irlandesos) tremendament hospitalària: quan a la tribuna em veiérem amb la boina del meu avi em cregueren francès. Quan els vaig dir que era català, em cregueren de Perpinyà, i quan em varen veure animant a l'Ulster ... aleshores no vaig aconseguir pagar cap ronda en tota la nit ... I és que vaig acabar la nit de pub en pub, parlant de rugby amb els amics i (ho reconec) somiant una mica. Somiant amb el que hauria de ser el rugby a casa nostra. De tornada a l'hotel, ja feia molt més fred i no em podia treure del cap una tonada del escriptor i poeta nordirlandès Seamus Dall Mac Cuarta: Eibhli Gheal Chiuin Ni Chearbhaill ... coses que té somiar despert a Belfast.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada