Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dissabte, 12 de desembre de 2009

Londres ve val una mullena ...

La contracrònica d'un viatge anunciat
by Brendan Behan


Arribar Londres des de Catalunya, on la tardor ha estat tan bondadosa amb nosaltres, és gairebé una maledicció divina. Per molt preparat que estiguis, per molt que t'hagis repetit centenars de vegades allò del british weather, baixar de l'avió d'EasyJet a Luton i descobrir que el plugim no et respecta ni a la pista d'aterratge, deprimeix. El vent, el fred i la pluja s'uneixen per recordar-te els motius pels quals Anglaterra va construir un Imperi: amb la combinació de temps inclement i gastronomia indolent, qui voldria viure en aquesta Illa? En fi: fas el cor fort, acceleres el pas i entres a l'edifici de l'aeroport (què se n'ha fet d'aquells autobusos que abans t'hi duien?) amb l'esperança immaculada. Perquè ja pot ploure. Ja pot fer vent. Ja pot fotre fred. Tu no has vingut aquí a disfrutar d'una climatologia indecent. Tu has vingut aquí per veure vuitanta minuts de rugby a Twickenham. Un petit feix de lliures a la cartera, un parell de llibres al sarró per aguantar el vol i les esperes, les mudes justes i necessàries, els guants per evitar que se t'esquerdin les mans, la bufanda per prevenir l'agreujament d'un refredat que fa setmanes que apareix i desapareix. Però sobretot, el que portes a la bossa de mà és un pessic d'il·lusió. Perquè des de que tens ús de raó rugbística, l'única raó que val, hi ha un partit que tens gravat a la ment: el Barbarians-Nova Zelanda de 1973. I trenta-sis anys després, tu seràs testimoni del reencontre sobre la gespa d'aquests dos equips. No són els teus springboks. No és el teu estimat Munster. No és l'estimadíssima USAP. És millor. Molt millor. És el retorn sobre la gespa de Twickenham d'un mite ... simplement l'hòstia. No serà Arms Park, perquè això no és Gal·les; però tant se val: la història del desenvolupament urbanístic deixa un rastre de cadàvers llegendaris. Vas pensant això mentre creues el control de documents. Surts a buscar un autobús que et porti a l'estació de trens. Londres t'espera.


Si voleu seguir llegint la contracrònica, premeu aquí


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada