Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dissabte, 27 de gener de 1973

Londres ve val una mullena ...

La contracrònica d'un viatge anunciat
by Brendan Behan

(pots baixar-te la contra des d'aquest enllaç)

Arribar Londres des de Catalunya, on la tardor ha estat tan bondadosa amb nosaltres, és gairebé una maledicció divina. Per molt preparat que estiguis, per molt que t'hagis repetit centenars de vegades allò del british weather, baixar de l'avió d'EasyJet a Luton i descobrir que el plugim no et respecta ni a la pista d'aterratge, deprimeix. El vent, el fred i la pluja s'uneixen per recordar-te els motius pels quals Anglaterra va construir un Imperi: amb la combinació de temps inclement i gastronomia indolent, qui voldria viure en aquesta Illa? En fi: fas el cor fort, acceleres el pas i entres a l'edifici de l'aeroport amb l'esperança immaculada. Perquè ja pot ploure. Ja pot fer vent. Ja pot fotre fred. Tu no has vingut aquí a disfrutar d'una climatologia indecent. Tu has vingut aquí per veure vuitanta minuts de rugby a Twickenham. Un petit feix de lliures a la cartera, un parell de llibres al sarró per aguantar el vol i les esperes, les mudes justes i necessàries, els guants per evitar que se t'esquerdin les mans, la bufanda per prevenir l'agreujament d'un refredat que fa setmanes que apareix i desapareix. Però sobretot, el que portes a la bossa de mà és un pessic d'il·lusió. Perquè des de que tens ús de raó rugbística, l'única raó que val, hi ha un partit que tens gravat a la ment: el Barbarians-Nova Zelanda de 1973. I trenta-sis anys després, tu seràs testimoni del reencontre sobre la gespa d'aquests dos equips. No són els teus springboks. No és el teu estimat Munster. No és l'estimadíssima USAP. És millor. Molt millor. És el retorn sobre la gespa de Twickenham d'un mite ... simplement l'hòstia. No serà Arms Park, perquè això no és Gal·les; però tant se val: la història del desenvolupament urbanístic deixa un rastre de cadàvers llegendaris. Vas pensant això mentre creues el control de documents. Surts a buscar un autobús que et porti a l'estació de trens. Londres t'espera.

Aprofites el dia que tens abans del partit com ho faria qualsevol turista. T'agrada voltar per aquesta ciutat. És curiosa perquè, tot i la seva immensitat, és pròxima. Si s'exceptuen les grans construccions, relacionades amb el poder econòmic o polític, les vivendes són -per dir-ho d'alguna manera- menudes. D'estil clàssic, això sí; cansadament clàssic. Però és preferible la fotocòpia victoriana i residencial, a segons quins bolets excessivament rocambolescos. La mateixa estació de Saint Pancras International, per exemple, que et recorda massa les edificacions gòtiques o barroques que tant et desagraden. Per això aprofites un matí en què el sol ha fet acte de presència per anar, Euston Road avall, cap a Regent's Park. Allí t'atures, llegeixes i fins i tot fas un petit picnic de mig matí sota la mirada atenta d'un esquirol curiós. El temps passa lent, i tu amotlles el teu pas a aquesta lentitud. Enfiles cap a Baker Street, per a la peregrinació que un Irregular com tu ha de fer sempre que trepitgi Londres. Baixes al Tube i deixes que et porti a Camdem Town, on compres un parell de bajanades, dines al costat d'un personatge carregat de tatuatges i piercings, i fas una pinta de Guinness a The World's End, més que res perquè et fa gràcia poder dir que t'has pres una cervesa a la fi del món ... Després cap a Covent Garden, on la bogeria de les compres nadalenques sembla haver despertat. Més que l'accent cockney de Londres, no pares de sentir francesos, italians i espanyols fotent crits com si del mercat de Calaf es tractés. Decideixes allunyar-te de tant de consumisme i de tanta pocasoltada, i baixes parsimoniosament cap al centre en una ruta sense gaire nord amb l'única intenció d'evitar aquesta acumulació excessiva de personal. Entres de nou en un pub, en un carrer que no coneixes, i optes per entaular-te. Demanes una nova pinta perquè t'acompanyi mentre llegeixes el menú, el breu menú, i et mires el rellotge. Les set. Qui t'hauria dit que en menys de vint-i-quatre hores ja hauries adoptat els seus horaris? Mentrestant, les compres de Nadal et recorden la felicitació que fa molts anys van composar els nordamericans Ramones ...






Dissabte el dia torna a nèixer asolellat. Estrany. Ja en van dos. Ja es torçarà. Com ahir. Com sempre en aquesta ciutat d'una grisor amable. És com si el temps també ens hagués de deixar el seu ritual sorry de bon matí abans els núvols no s'ensenyoreixin del cel i el xim-xim torni a fer acte de presència. El senyor del Bed and Breakfast et pregunta a l'hora d'esmorzar quin és el programa d'avui. Li respons amb una sola paraula, perquè se't fa un nus a la gola només de pensar-hi: Twickenham. Oh, it will be a great match today there. Great stuff. Great stuff ... El mateix que li has sentit dir centenars de vegades a Cliff Morgan en el DVD del partit del 73 ... This is great stuff ... Phil Bennett covering, chased by Alistair Scowen ... I al final, Gareth Edwards planta l'ovalada en zona de marca neozelandesa i s'aixeca després d'haver-se llençat com una fura, com si no hagués fet mai res, com si el millor asaig de la història l'hagués fet algú altre ... Redéu: perquè no et pots treure aquesta imatge del cap, avui? I encara falten sis hores! Oh! That fellow Edwards!




Després d'haver parlat una mica de rugby amb l'home de la casa i un altre client que sembla el doble de James Coburn, després d'haver-los deixat clar que això d'espanyol és una circumstància administrativa que el temps solucionarà, després d'haver cremat una bona estona passejant al voltant de Russell Square, agafes el metro a King's Cross amb la voluntat d'arribar a Richmond, final de la District Line. Mind the Gap! No és la via usual per arribar a Twickenham, però et sobra temps, i prefereixes amortitzar el bitllet de metro que no pas fer invents amb un railway que desconeixes. T'asseus tranquil·lament sabent que t'esperen tres quarts d'hora de trajecte, amb canvi de línia a South Kensington. Al teu costat, dos paios amb la samarreta del Nottingham Rugby mantenen una conversa animada: et jugaries un pèsol a què saps on van. I és que a mesura que et vas acostant a la teva destinació, les samarretes i les peces de vestir relacionades amb el rugby van guanyant espai en la vestimenta.

A South Kensington canvies de línia (els dos sheriffs de Nothingham també), i puges en un vagó que sembla aparentment més còmode. Immediatament s'asseuen al teu costat una parella amb el seu fill, d'uns deu anys, i l'avi de la criatura. El vell, vestit immaculadament amb traju de pana, llueix una corbata de la RFU, una pell de gamba relativament esmorteïda i un somriure educat. Pren cafè, o el que sigui que l'Starbucks ven sota aquest nom. El nen, animat, porta la samarreta dels Saracens, i està entestat en beure encara que sigui un petit xarrup del brevatge de l'avi. Al final, aconsegueix que la mare li deixi provar una mica del seu té. I val a dir que li agrada. Per si no tenia prou excitació, la criatura, teïna!

No te n'has adonat i ja s'acosta la darrera estació de la línia. Deixes de mirar per la finestra i veus que el percentatge de samarretes de rugby ha augmentat. N'hi ha força dels Babaas, però també d'equips de la Guinness Premiership i de combinats nacionals. Fins i tot hi ha una noia que porta la samarreta de Fidji. Per la teva banda, a casa han quedat el jersei dels Babaas i la samarreta dels All Blacks. La teva única concessió han estat els mitjons del SEL. Baixes del vagó. Dos quarts tocats, tocadíssims de dotze. Descobreixes que tens temps de fer una paradeta tècnica en un pub, ja que l'estadi queda ben bé a mitja hora. Només sortir de l'estació et topes amb la prova definitiva de l'alta pluviometria londinenca; no pots resistir la temptació de fer-li una fotografia.

Després de comprovar que fins i tot els cotxes anglesos tenen millor gespa que el camp de rugby on entrenes, t'encamines cap a Twickenham. Al costat de Richmond Bridge hi trobes un pub. Hi entres i et demanes una pinta, the soup of the day i un sandwich. Segurament no menjaràs res fins al vespre, i millor tenir alguna cosa més a l'estòmac pel que pugui ser: amb un esmorzar, un no aguanta tot un dia per molt english que sigui el breakfast! Mentre esperes el menjar, descobreixes a la paret un pòster: Hierarchy of Beards. Ara resulta que això que dus a la cara té nom i tot: chilean classic. La saviesa poc útil resideix als pubs, en aquest país!

Amb la panxa mig plena, reprens el camí. Després d'una estona d'apacible passejadeta (el rellotge no apreta), arribes a una rotonda i allí davant el tens. Twickenham Stadium: la gernació comença a augmentar i les paradetes de venda de material publicitari del partit estan plenes. Fas cua una bona estona en una d'elles. Però aviat perds la paciència. El millor record del partit no serà pas una bufanda, ni un barret, ni una samarreta. Amb el temps, en tindràs prou amb saber que vas estar allí, que guardes l'entrada junt amb el programa que esperes aconseguir dins del recinte. Ho saps. Surts de la cua, dones la tanda a una simpàtica senyora d'avançada edat que et dona les gràcies. Preguntes a un steward per les guixetes, fas la cua preceptiva i retires el ticket. Quina gran combinació, EasyJet i TicketMaster!

Encara falten ben bé dues hores per la puntada inicial, i et dediques a donar un tomb complet a l'Estadi. Si fossis vilanoví de veritat en donaries tres, però això del vilanovisme està sobrevalorat. Et compres el programa oficial del matx per five pounds, agafes aire i franqueges la porta. Ja ets dins. No és pot dir que els controls de seguretat precisament siguin extrems: aconseguiràs arribar al teu seient amb l'entrada intacta. Descobreixes que la L2 està a l'altra punta de l'estadi. I et fixes en la gent i intentes fer un estudi sociològic: de cada tres samarretes, una dels Babaas, una dels All Blacks i una altra de qualsevol altre equip. Irlanda, Escòcia, Fidji altre cop, Leinster, Northampton, Munster, Leicester, London Irish, Bath, Gal·les ... Tots els colors del rugby semblen haver-se donat cita avui en aquest estadi amb massa formigó pel teu gust. De lluny, tornes a veure els dos seguidors del Notthingham: t'has guanyat un pèsol! Les portes de les graderies encara no són obertes (falta poc!), però deixen suficient marge perquè puguis fer una fotografia d'una de les dues hac del camp. Ja queda menys per a dos quarts de tres, i optes per matar una mica el temps en un dels bars de l'Estadi. Una nova pinta (i en van ...) entre pit i espatlla. Curiosament, avui l'efecte diurètic de la cervesa és superior al normal; potser és pel consum de té. O potser són els nervis.

Passes la porta, puges les escales a la recerca del teu trosset de paradís: fila 26, seient 134. Al teu costat, una parella de neozelandesos amb màniga curta i armats amb cerveses. Els saludes i t'asseus. Obres el programa i comences a llegir, tot esperant que arribi l'hora H. Mentre passeges la vista pels XVs inicials, per fotografies d'època, per entrevistes a històrics integrants dels Barbarians, pares a la pàgina 54 on hi ha un Quiz fet per un tal Huw S. Thomas. Quan arribes a la pregunta número sis, no t'ho pots creure: Which Italian side produced the shock of the 2009 Heineken Cup, so far, when they beat Perpignan 9-8? Fins i tot a Londres ens segueixen les trevisades, que diria en Pere de Tuir! Deses el programa i et fixes en l'estadi. La gespa no sembla en gaire bon estat, però els dos equips van escalfant motors i per les dues pantalles gegants no paren d'anunciar el partit entre els Barbarians i Anglaterra del maig de l'any vinent i la Varsity Cup entre Oxford i Cambridge. En un moment donat, comencen a passar un video dels millors moments dels Babaas. L'hora s'acosta. Et fregues les mans i mires el cel: estàs sota cobert, però confies en què els núvols es continguin i la pluja no impedeixi l'espectacle.




Es despleguen les banderes i la banda es prepara per interpretar els himnes. Els neozelandesos del costat dissimulen amb la lletra del seu, i tu dissimules quan l'Estadi s'arranca amb el God save the Queen. Mai t'ha agradat aquest himne, però el protocol en aquest esport és sagrat. No deixa de tenir la seva gràcia, però, que sigui l'himne anglès l'encarregat de representar un club d'esperit internacional on avui no jugarà cap anglès. Majoritàriament meridionals, algun gal·lès i irlandès, i dos italians que recorden quina selecció dirigeix Nick Mallet. Coses de la vida!

Després, els All Blacks dansen la seva haka. Per televisió és impressionant, però en directe, amb prop de setanta mil persones callades, et posa la pell de gallina ... No te n'has adonat i la pilota ja està volant. Més de seixanta mil persones en seguiu la trajectòria descendent: el partit ha començat, i els trenta jugadors que hi ha a la gespa prometen. És veritat que l'esquadra bàrbara de l'any passat enfront Austràlia era més potent; és veritat, també, que Nova Zelanda no presenta el seu equip de gala. Però amb Richie McCaw o Victor Matfield al camp, qui dubta del compromís i la combatitivitat dels dos equips? El fred et garratiba al seient, però el joc comença a escalfar-te l'esperit. Quan als pocs minuts de joc l'àrbitre assenyala una penalitat i els All Blacks decideixen xutar a pals, no pots evitar sentir una lleugera decepció: els neozelandesos pensen en el partit com un test-matx que no pas com un espectacle rugbístic. Més que un atac de gasiveria, és la determinació cega d'una màquina de guanyar: quan portes un mes disputant partits d'una determinada manera, es deu fer molt difícil canviar la mentalitat. Per sort, els Babaas semblen més disposats a fer córrer l'ovalada. En davantera, l'experiència de Matfield enfrontant-se als de negre fa que aquesta primera part les touche siguin patrimoni local. Però de moment primen les imprecisions i les faltes per retenció: el fred i, en el cas dels Barbarians, el poc temps dels jugadors per acoplar-se, en deuen ser els responsables. Els All Blacks continuen amb la seva intenció d'arribar a zona de marca, però Drew Mitchell recupera la pilota, s'escapoleix enganxat a la ratlla, s'atrau la defensa i, en el moment just abans de ser caçat, passa l'ovalada a Habana que aconsegueix el primer assaig del partit. Els Barbarians s'avancen gràcies a la velocitat de l'springbok i la murrieria del wallabie. El 7 a 3 no estarà gaire estona a l'electrònic, però.

Els All Blacks se senten ferits en l'orgull; en una sortida de touche, McAllister fa un forat a la línia dels ratllats per, en un parell de fases, habilitar Ben Smith per tal que planti en zona de marca. Abans de la mitja hora de joc, doncs, tot i que el partit no acaba de tenir la continuïtat que seria d'esperar, dos assajos, un per banda, i els de Negre per davant (7-10). L'assaig, a més, ha tingut un efecte secundari no desitjat: el teu veí de seient t'ha vessat cervesa per sobre. Mentre s'excusa, aprofites per preguntar-li si és neozelandès. Efectivament, l'individu és neozelandès. A la seva manera. Nascut a Samoa, casat amb una sudafricana (l'altra veïna de seient) i resident a l'Illa dels Kiwis. Afirma ser seguidor de Canterbury; aprofites per comentar-li que ets català, seguidor de la USAP, i que Dan Carter és el vostre nexe d'unió. Riu i fa el darrer glop d'una cervesa ja quasi buida. L'estadi comença a fer l'onada: entre el públic hi ha ganes de gresca i passar-'sho bé.

Els minuts s'escolen i la primera part està a punt d'acabar. Després de deu minuts d'intercanvi de joc, sense que cap dels dos equips sigui capaç d'imposar-se, els All Blacks mantenen l'ovalada en la que probablement sigui la darrera posessió. Però ni ells són perfectes: una passada "lenta" permet la intercepció d'Habana que, a trompicons i a punt de cometre avant, es refà i aconsegueix clavar un nou sprint d'incomptables metres. Twickenham embogeix: és el segon assaig de l'ala sudafricà i, com el primer, té molt d'oportunisme i de velocitat. Sobre el límit, la transformació de Gitteau aixeca un 14 a 10 favorable als locals per al primer temps. Aprofites per baixar als urinaris: tanta cervesa carrega la bufeta!

En tornar a la teva plaça, tens una sorpresa agradable. El teu veí et té preparada una Guinness. És per lo d'abans, s'explica. Astorat, li dones les gràcies i li dius que no calia. Brindeu pel rugby i per Dan Carter, i en dos segons torneu a estar pendents de l'evolució del joc sobre la gespa. Et fixes en detalls que generalment passaries per alt, i en alguns moments et costa seguir les jugades perquè et distreus mirant la posició dels jugadors al camp. Com remunten els terceres, com es disposen els tres quarts, com amaga la pujada el fullback: avui necessitaries quatre o sis ulls per acabar de seguir del tot el partit. Vols amarar-te'n, i aquí, en aquesta illa, l'única cosa que amara és la pluja. Els Barbarians han sortit amb la intenció d'oferir més espectacle: als quatre minuts, Gitteau obre amb el peu a la banda després d'un parell de fases d'atac, però Rocky Elsom és expulsat del camp per la defensa just abans de la línia de marca. Els All Blacks recuperen la iniciativa, i la davantera es veu obligada a batre's al límit en una melé a cinc metres de la zona de marca. Quan, al quart d'hora de joc, l'obertura australià decideix xutar a pals una penalitat, Twickenham torna a xiular. Més que no pas quan ho ha decidit Donald a la primera part. Que els All Blacks tinguin un punt garrepa té un passi, però que ho siguin els Barbarians ... El 17 a 10 puja al marcador, i els neozelandesos tornen a prendre la iniciativa mentre el meu veí remuga pel desaventatge.

Com que hi ha una llei a l'univers que parla de la compensació còsmica, la sort d'Habana en el segon assaig es converteix ara en mala sort per als Babaas. Una relliscada en la puntada d'allunyament crea superioritat neozelandesa a l'ala esquerra, i els de Negre no perdonen. L'àrbitre recorre al jutge de televisió i concedeix l'assaig. El teu veí celebra, amb contenció aquest cop, l'assaig de Boric (un segona!). L'errada en la puntada deixa un estret marge favorable als ratllats. Torna l'emoció, amb uns Babaas que es volen endur la victòria costi el que costi. I ho intenten, val a dir. A falta de tretze minuts, l'atac local comença a moure la defensa neozelandesa buscant la superioritat a l'ala esquerra. Ho aconsegueixen i, de nou Bryan Habana, planta l'ovalada per tercera vegada en zona de marca. Hat trick per al sudafricà, que serà acomiadat amb Twickenham dempeus quan Mallet n'ordeni la substitució. Queden encara dotze minuts de joc. El marcador, però, només es mourà dues vegades més gràcies a l'encert amb el peu de Delany i Steyn. Hi haurà temps, però, perquè Matfield intenti una puntada per sobre de la defensa neozelandesa que gairebé recull un dels seus companys. Amb el 25 a 18 a l'electrònic, els All Blacks no es rendeixen: premen l'accelerador els darrers segons per mirar d'arrencar un empat. Però la defensa local està perfecte i recupera la pilota per retenció d'un jugador dels All Blacks. És l'hora definitiva: després de vuitanta minuts, els Babaas han aconseguit tornar a batre Nova Zelanda. Com aquell dia de gener de 1973 ...

Tardes en sortir de l'estadi. T'acomiades del teu veí, i li tornes la convidada. Mentre et barreges amb la gent, intentes racionalitzar les emocions que acabes de viure. Durant vuitanta minuts, el temps no ha existit. La tirania del rellotge ha desaparegut. T'has deixat portar per l'alegria d'estar en el millor lloc possible en el millor moment possible. Has begut, has cridat, t'has admirat. Has mamat rugby en estat pur. Bryan Habana, l'heroi del partit, ho resumirà perfectament a les seves declaracions: The Barbarians take us back to what rugby is really about - the friendship and camaraderie. This game was a fantastic spectacle. L'amistat d'un neozelandès sui generis que no tornaràs a veure mai més. La camaraderia de vint-i-dos jugadors ratllats que s'enfunden una samarreta sagrada només pel gust de jugar. L'espectacle de prop de seixanta-cinc mil persones vibrant l'esport amb més noble que coneixes ... Quin any, aquest 2009! Avui has viscut un Barbarians-Nova Zelanda, sí; però també has pogut sentir en directe el que queda dels Dubliners, disfrutar de Madness i The Pogues a Victoria Park, veure com Irlanda aixecava el Grand Slam, i com la USAP esdevenia mestressa del planxot (i l'has tocat!). Fins i tot t'has permés el petit luxe d'aconseguir un assaig, en partit oficial, enfront del Rugby Valls. Però l'any no s'ha acabat: d'aquí a pocs dies seràs a l'Aimat Giralt per veure com els teus arlequins s'enfronten al també
teu Munster: Sang i Or versus Red Army. I el gener continuarà amb els Dropkick Murphys a la sala Razzmatazz. Procures mantenir al nas aquesta olor de patates fregides que envolta Twickenham i acceleres el pas amb la intenció d'arribar a l'hora per poder seguir, en qualsevol pub, el Saracens-Sale. La pluja persistent et xopa, i notes els mitjons humits. Però, què carai! Londres ve val una mullena ...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada