Els Lleons salven la cara

No és que després del final del Top 14 s'hagi cabat el rugby, no. Els que encara estàvem païnt la victòria; per aquest motiu, el seguiment dels partits internacionals que s'han anat desenvolupant ha estat escàs, per no dir nul. I no és que no valgués la pena: França donant la campanada a Dunedin, Itàlia vencent Argentina, Argentina imposant-se a Anglaterra ... L'única selecció que ha mantingut el to que se li suposa és Austràlia, fet que la converteix, amb el permís de les altres dues bèsties meridionals, amb la candidata amb més números per endur-se el TriNations.

Però si de tota la corrua de partits alguns valien més la pena que d'altres, aquests eren els dels Lions per la naturalesa especial de l'equip, i per la periodicitat extrema de les gires. El 2005 a Nova Zelanda, on van ser humiliats pels ll Blacks; i enguany, a Sudàfrica. La gira, iniciada el juny, va començar força bé per als interessos del combinat de les Illes: victòries enfront dels Royal XV, Golden Lions, Chetaas, Sharks, Western Province i Southern Kings; però la prova de foc venia amb els tres tests consecutius enfront dels temibles springboks. I val a dir que el paper desenvolupat pels lleons, amb constants canvis en el XV titular, va ser del tot correcte. En els dos primers encontres, dues derrotes ajustades (26-21, 28-25). Quedava el tercer i decisiu partit, el de l'honor; amb Sudàfrica delmada per les sancions a Schalk Burger i Bakkies Botha, els Lleons van saltar a la gespa amb la intenció de no tornar a casa amb un nou 3 a 0 a l'esquena. I renoi si ho van aconseguir: tot i que el cop de càstig transformat per Stephen Jones als nou minut de joc va ser ràpidament contestat per Morné Steyn, la capacitat incisiva de l'ala gal·lès Shane Williams va desmuntar la defensa local, aconseguint dos assajos abans de la finalització del primer període que deixaven el marcador en 3 a 15. El primer, gràcies a l'esperit combatiu i de continuïtat de l'irlandès Heaslip; el segon, mercè a l'astúcia i l'agilitat amb les mans de Flutey.

Amb els canvis introduïts per De Villiers, i el sin bin de Simon Shaw (37'), els Verds van començar a presssionar la zona de marca europea, però no van ser capaços d'entrar-hi. Enmig de l'atac furiós dels sudafricans, Ugo Monye interceptà l'ovalada en zona de 22 pròpia i es llençà en una carrera en solitari que culminaria en el tercer assaig del partit. El matx estava decidit, i només quedava temps per una defensa acèrrima (i múrria) dels Lleons, i alguna que altra tangana. La victòria final, 9 a 28, permet tornar a casa jugadors, tècnics i seguidors europeus amb un bon regust de boca.