Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 8 de juny de 2009

USAP 22 - ASM 13


El partit de dissabte, la final que enfrontà l’USAP a Clermont, va ser d’una intensitat altíssima, amb dues davanteres rudes i dures, una tensió ambiental difícil de superar i un joc a batzegades breus, però contundents. L’ASM era el favorit; molts “entesos” afirmaven que la temporada catalana havia estat una carambola ... El repartiment de les entrades a l’Stade de France van deixar en minoria els més de deu mil catalans disposats a onejar la senyera tant amunt com calgui, i a deixar-se la veu animant els nostres Arlequins. Que la història i la estadística semblen estar en contra d’un? Doncs convertim les virtuts dels altres en els seus defectes! Carambola, diuen? Doncs a jugar a billar!

Els primers minuts de l’encontre van mostrar una USAP en gran part desorientada, que va cedir l’iniciativa en atac a Clermont, que va mantenir un important setge a la zona de marca catalana. L’envestida occitana trobava una defensa catalana acèrrima i ferotge; el problema els que els Sang i Or no semblaven capaços de jugar en camp contrari, més enllà d’alguna individualitat o un parell de fases de davantera. No és que aquests petits moments permetessin somiar al públic català, però sí que van calmar l’embranzida de Clermont. Però l’ASM no va donar el seu braç a tòrcer, i un estrip causat per la línia de tres quarts en la defensa catalana, va permetre crear la superioritat a l’altre extrem gràcies a la continuïtat de la línia, la precisió de la puntada i la velocitat de Nalaga. Els d’Auvèrnia s’avançaven en el marcador, i el joc català no acabava de brillar suficientment; per acabar-ho d’adobar, les melées no eren “netes” i hi havia molta tensió a les davanteres. Per sort, la resposta a l’electrònic per part catalana no va tardar en aparèixer en forma de drop de Gavin Hume: obrir el marcador és important, encara que Brock James pugés tres punts més de la banca occitana gràcies a una penalitat. A mesura que s’acostava el final del primer temps, el 3 a 10 semblava convertir-se en un mur infranquejable. Però llavors aparegué Jerome Porical, amb una penalitat transformada en el darrer sospir. El 6 a 10 permetia encarar el segon temps amb optimisme.

I, recoi!, no només va ser optimisme. Si els primers quaranta minuts van ser occitans, el segon temps va ser català. La sortida del XV de Perpinyà va ser fulgurant: la continuïtat que no havia aparegut en tota la primera part, apareixia ara. I quatre minuts, només quatre minuts, van ser suficients per desfer la troca: per l’esquerra de l’atac, la mateixa banda per on havia caigut l’assaig de Nalaga, els tres quarts perforen la defensa occitana, Porical (altre cop el jove de Pesillà!) habilita Marty amb una passada just a temps que permet el centre català de travessar la defensa i plantar l’ovalada gairebé sota pals. Amb la transformació, puja un 13 a 10 al marcador que fa embogir els seguidors catalans presents a l’Estadi. Des d’aquest moment, l’USAP continuarà comandant el marcador. Els de Groc ho intentarien, però James no estaria tant encertat a pals com l’immens, immensíssim Jerome. Clermont ho intentà, aconseguí mantenir la diferència a tres punts després d’una penalitat catalana (50’, 16-10; 55’, 16-13). Però poca cosa tenien a fer, ahir: els canvis introduïts des de la banqueta occitana no van tenir els resultats desitjats. Dues penalitats més de l’arriere, en el moment just (62’, 64’) van ser la sentència definitiva. Clermont embogí: jugava al centre del camp com si estigués a menys de cinc metres de la zona de marca; però la defensa catalana va ser efectiva. Intensa. Homèrica. L’ASM no podia fer més de tres fases seguides abans que la defensa catalana els furtés la pilota; arribaven a avançar deu o quinze metres d’una tacada en algun moment, però de seguida perdien l’oval.

I quan passaven tres segons dels vuitanta minuts, l’àrbitre xiulà el final. Deu mil senyeres s’enlairaren cap al cel de París mentre el Castellet embogia. Per tota la Catalunya Nord començava a sonar els clàxons i alguns petards, bestreta d’aquest Sant Joan que és la nostra Festa Nacional, la dels Països Catalans. El Brennus tornava, torna a ser nostre. El planxot torna a portar inscrit el nom dels Arlequins, que és el nom del rugby català i de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada