Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimarts, 9 de juny de 2009

Contracrònica: El dolç retorn ...

Car és tu la patria
e tu la libertat
Frederic Mistral

by Brendan Behan


Dissabte se’m va ocórrer pujar a veure el partit a Perpinyà. No, no és broma. Al matí tenia compromisos, i l’endemà havia d’anar a treballar per obra i gràcia de les Eleccions Europees, però des de la victòria a la semifinal de Lió tenia clar que calia viure en directe, a la plana de davant del Castellet, el partit enfront Clermont. Quan em vaig assabentar que l’acabarien retransmetent pel Canal 33, no vaig variar la meva opinió: al cap i i a la fi, què sons cinc-cents quilòmetres en cotxe quan t’empeny el rugby?

Per això, després de dinar, vaig agafar el cotxe i, amb el darrer CD de Madness al reproductor, vaig enfilar autopista amunt per arribar a la Fidelíssima el més aviat possible. A la Porta catalana vaig aturar-me un parell de minuts; el temps just per comprar una ampolla d’aigua, fotre una pixaradeta i enviar un SMS. Catalunya Nord: la Lleganyista Flying Column ressuscita! No sé com definiria Kevin Barry la meva acció, però en creuar la “frontera”, baixo la finestra i deixo que l’aire em vagi omplint els pulmons. Fresc com és, sembla contribuir a alleugerir-me els nervis; a mesura que seguia la ruta, nord enllà, els núvols s’han anat fent presents. Núvols pesats, grisos, amenaçadors. No ha caigut pas cap gota, però quan deixo el cotxe en un aparcament del centre i em dirigeixo cap al Castellet, senyera en mà i samarreta de l’USAP enfundada, ja no les tinc totes. Plourà. Confiem que poc ...

Arribo al Castellet, des de Vauban (merda Vauban!) una hora abans de l’inici del matx. Ja hi ha força gent, però el temps deu fer que molts es quedin a casa, per por al Diluvi Universal. Passejo un xic, tampoc gaire: deu minuts al voltant de l’emblemàtic edifici per comprovar que aquí és Festa Major avançada: senyeres per tot, gent rient i bevent, alegria, petards i de tant en tant alguna bengala encesa. Pot ser una nit memorable si, seixanta minuts abans de la puntada inicial, ja estem així!




Al cap d’una estona de voltar, i de fixar-me en les disfresses, samarretes i banderes de la gent, em trobo amb el Pere Mestres, el nostre amic de Tuir. Com em va escriure per mail, porta la samarreta del SEL; ens saludem i em presenta la seva esposa, la Nicole. Tots tres, particularment en Pere i un servidor, estem nerviosos; busquem una posició per poder veure el partit en la pantalla gegant, i al final ens decidim per un dels ponts que creuen el canalet del boulevard. Sobre les vuit del vespre, comencen a caure algunes gotes; en pocs segons, ja s’han convertit en un aiguat d’estiu avant la lettre. Ens veiem obligats a refugiar-nos sota dels tendals de les Galeries Lafayette amb tanta mala sort, que quan em giro em trobo amb un petit aparador de “productes espanyols” amb la bandera de l’estanc de torn ... Per sort, para de ploure i puc fugir de l’estanquera. Canviem de pont, aconseguint vista directa sobre la pantalla. Mentrestant, l’Arc de sant Martí apareix sobre Perpinyà: un bon presagi, sense cap mena de dubte!





Anem xerrant per anar passant l’estona mentre l’hora s’acosta; en Pere em fa notar que, des de la posició on estem, no podem veure la senyera que corona el Castellet, i m’explica la “guerra de banderes” a l’estil Perpinyà. Fa uns anys, un Prefecte se’n va adonar que la bandera francesa d’uns edificis oficials enllà, estava més avall que la quatribarrada, i segons sembla va intentar serrar el pal de la senyera. Un tal Bernard Bonnet. Potser alguns el recordin ... Mentrestant, la gernació present al Castellet segueix les imatges de televisió, xiula la presentació dels jugadors adversaris i aplaudeix els propis, com és de rigor; Dan Carter, entrevistat sobre la gespa de l’Estadi, és aclamat.

La temperatura ambiental va pujant, tot i que de tant en tant cau un xim-xim que xopa una mica la roba. A mesura que s’acosten tres quarts de nou, els comentaris entre nosaltres es van fer més escadussers: la tensió ens pot. James dóna la puntada inicial, i Clermont reté l’ovalada. Els primers minuts no són bons. Tampoc són desastrosos, però: no som dins del partit, però Clermont només ha entrat la punteta. Dominant quaranta minuts i mirant d’intimidar la davantera (si convé a pinyols), només és capaç d’anar al vestidor amb un avantatge de 6 a 10. L’assaig de Nalaga cau com un gerro d’aigua freda; la Nicole, la companya del Pere, està a un pas de treure el pessimisme natural que gastem els catalans en aquestes situacions. Però el Pere la convenç: encara queda molt de partit. Li dono la raó: no juguem concentrats, la davantera no acaba d’estar del tot fina, no intentem esventrar la defensa, rebem massa cops la pilota aturats ... Tot i això, ens n’anem amb només quatre punts de desavantatge i el cop psicològic d’haver clavat una penalitat en el darrer sospir. Tots confiem en què a la segona part, els crits al vestidor del trio Brunnel-Goutta-Azema facin el seu efecte.

I el fan. Redéu si el fan! En quatre minuts capgirem el marcador. Des de la puntada de la represa es nota que al vestidor hi ha passat alguna cosa, que els jugadors s’han posat les piles; entren amb ràbia, defensen amb contundència i intel•ligència, perden els tremolors de mans i la vergonya. Tant, que la línia trena una jugada impressionant per la banda esquerra de l’atac i Marty només ha de fer l’últim contrapeu i plantar l’ovalada; Porical passa la pilota entre els pals, i confirmem la girada de truita: 13 a 10, i quasi tota la segona part per endavant. L’esplanada del Castellet esclata, les bengales de llum, les de fum de colors i els petards, fins llavors esporàdiques, apareixen de cop; la gent embogeix i les banderes voleien (o és al revés?).

Queden trenta-cinc minuts, i jo encara tinc els nervis a l’estómac; en Pere em diu que, d’això, a la Catalunya Nord, se’n diu estar destret. Els nervis continuen, doncs, però és per inèrcia; aquesta segona part té un clar dominador, i vesteix samarreta Sang i Or. Porical està excels, no falla res, i marca tres punts més per anar fent esvoranc. Clermont intenta respondre, canvia gairebé tothom, retalla una mica però de seguida tornem a agafar marge gràcies a la bota d’En Jerome. Es veu que tenim el partit controlat i que Clermont ataca més amb el cor que amb el cap; la defensa catalana, ordenada, els atura amb mestratge. En Pere em comenta que als occitans l’assaig del minut 44 els ha minat la moral: els vénen massa records agres a la memòria de la final de l’any passat. Jo hi afegiria també la penalitat del darrer minut de la primera part; sigui com sigui, Clermont no és capaç de desenvolupar un joc continuat, i a mesura que van passant els minuts, més que no pas els nervis comencen a perdre l’esperança. El rellotge va fent el fet, i està a punt d’acabar amb una sequera de cinquanta-quatre anys. Quan al minut vuitanta sona el xiulet final, el Castellet esclata: durant la segona part, coincidint amb l’escampada dels núvols i la millora del joc, ha anat arribant gent; hi ha un balcó, a la cantonada amb Wilson, que desafia la llei de la gravetat amb tanta gent. No sé quants devem ser. Molts. Moltíssims. Fa molts anys Salvador Dalí va dir que l’Estació de Perpinyà era el centre del món; avui i ara, el centre del món és aquest Castellet il•luminat amb bengales i amb la gent contenint l’alè a l’espera del trofeu.


M’abraço amb el Pere i participo amb crits de la joia de la victòria. El Brennus, el Bouclier, l’Escut, el Planxot, la Lliga ... Digueu-ne com vulgueu: és nostre. Més de cinquanta anys d’espera fan que Perpinyà esclati. Ha valgut la pena pujar només per veure aquest espectacle d’alegria i desimboltura: el soroll comença a ser considerable. Començo a rebre SMS de familiars i amics. I sense tenir en compte les conseqüències en la factura de telèfon, a respondre’ls. La gent inunda els carrers del centre, els cotxes comencen a voltar i els clàxons no s’aturen. Després d’una estona de celebració, decidim anar tirant. Comença a fer-se tard si a un li resta una quilometrada de baixada; pel camí em truca l’Ester, tresorera de la Penya i fan de David Marty. De fons sento l’Albert eufòric: un més! Ells han passat el cap de setmana en una gite, a Planezes, i han vist el partit amb l’Edu i la Núria. Som bojos. Moooooooooolt bojos!

Abans d’acomiadar-nos, el Pere treu una nevera portàtil que duia al cotxe i compartim una cervesa i les darrers impressions d’aquesta jornada que passarà amb lletres d’or a la història del rugby català. Em dóna a provar un parell d’albercocs de collita pròpia, excel•lents, i em regala una ampolla de vi, Villare Juliani. Ens abracem de nou i ens acomiadem fins la setmana entrant, quan coincidirem a Osseja amb l’Escola de Rugby del SEL. Me’n vaig cap a l’aparcament amb un somriure d’orella a orella, enmig d’un ambient eixordador, amb gent cridant i abraçant-se i fent l’onso, aixecant ampolles de muscat i també de pastís, de vi del país i alguna cervesa. En sortir del pàrquing no puc resistir la temptació: lligo la senyera al retrovisor i, finestra baixada per amarar-me d’aquest Perpinyà eufòric, inicio una ruta sense solta ni volta per la ciutat. Em sembla que mai havia tocat tant el clàxon.

Al semàfor del costat de l’FNAC, amb tots tocant la botzina i alguns vianants llençant petards, del vehicle del costat surt un noi amb l’estelada i una samarreta dels Flogging Molly. El crido i li indico amb la mà que baixi el volum de la veu una mica; “Porquoi?”, em pregunta entre encuriosit i desafiant. Pujo al màxim el volum del CD i allà té la resposta: la cançó Swagger dels Flogging Molly a tota castanya. Es fot a riure i durant una bona estona seguim la mateixa ruta. Mai en la vida havia participat d’un acte d’aquest tipus; també s’ha de dir, en la meva defensa, que tampoc havia vist guanyar mai el Brennus a l’USAP. Després d’un parell de tombs, m’acomiado del company amb un sonor Adiu!, i fujo del centre de Perpinyà. La prudència indica que hauria d’anar cap a l’autoroute, però l’instint em demana encara una altra cosa. Enmig del caos, i aprofitant que la gendarmerie té d’altra feina i les senyals de trànsit tampoc serveixen de gaire en una nit com avui, faig un parell de maniobres poc recomanables i enfilo l’avinguda Mariscal Joffre.

Aparco el cotxe, i camino una mica fins arribar davant de la porta de l’Estadi. Abans de marxar, necessito un moment íntim, personal i intransferible; bec una mica d’aigua per refrescar una gola seca de tant bramar. I recordo la meva primera visita a una instal•lació que només comptava amb una tribuna i una gespa altíssima. Era un dia d’agost de fa vuit anys. Després va venir la Penya La Lleganya, les amistats de Girona i la Ribera, les coneixences del Pere, l’Ivan Font o el Rugbipensador, les pujades intempestives, la semifinal de Montpeller enfront Tolosa, la final perduda de Dublin, la semifinal contra Biarritz altre cop a la ciutat de Jaume I, el desplaçament a Narbona, els partits dels Espoirs, la gent de Catalans a Dublin i el partit de la Heineken amb Munster, la visita de jugadors com Justin Marshall, Gareth Jenkins o Johnny Wilkinson, les puntades rases de Manu Edmonds, la classe de Goutta, la velocitat de Bomati, la contundència de Porcu, ... Em ve a la memòria que l’avi de Jerome Porical, Gerald, també va aixecar el Brennus amb l’USAP fa 71 anys i que el pare va perdre la final de 1977 enfront Béziers ... L’esperit d’Aimat Giralt, silenciós, corona l’Estadi. Recordo aquell dia de novembre de l’any passat en què vaig estrènyer la mà d’André Sanac, capità del mític equip que aixecà el Brennus el 1955. També tinc un pensament per la gent de Clermont, l’equivalent en el rugby del ciclista Polidour: deu finals, deu derrotes. Eterns segons. Cal treure’s el barret davant d’un equip i d’una afició com l’occitana; mereixen més que no pas tenen (i ara no em refereixo només al rugby). Però avui no era el seu dia.

Tampoc puc evitar pensar en el Joan Sans, Juanín, l’amic de la Torre que ens va deixar fa uns mesos, i que tot i mirar-se la nostra passió per l’ovalada amb un sorneguer escepticisme, segur que hauria estat content, contentíssim, de veure’ns disfrutar com ho hem fet, com ho estem fent. I de veure la senyera plantada a París indicant que aquella és una terra conquerida. Que quan volem, podem.

Torno cap al cotxe i encaro els dos-cents cinquanta quilòmetres de baixada; quan estic pujant El Voló, recordo que la senyera encara està lligada al retrovisor. Serà una de les millors passades per la frontera que hagi fet mai. Porto un somriure d’orella a orella, i els The Clash sonen al CD. L’alegria em desborda el cos, i no puc parar de seguir la música. En passar per entre les dues policies alienes, a la velocitat de cargol habitual, em ve al cap una altra casualitat: enguany el Tractat dels Pirineus farà 350 anys. La victòria d’avui no n’atenua els efectes, però sí que serveix per demostrar que la voluntat pot més que les lleis.

Calculo que arribaré a casa a les tres tocades. Encara queda molt de viatge. Però mai havia estat tant dolç conduir. En la llunyania veig llampegar intensament. Se me’n refot: avui la tempesta, n’estic segur, ens voreja. Ja ho deia fa molts anys en Sisa: qualsevol nit pot sortir el sol. I aquest sis de juny, a quarts d’onze de la nit, el sol ha sortit a Perpinyà. Bogeria? Jo en dic felicitat!

2 comentaris:

  1. Tremenda crónica!!!!

    La millor de la nostra història. Estaves allà per tots nosaltres!!!!

    Els lleganyistes tenim un esperit indestructible.

    Joan "le p'tit montagnard catalan" Puig

    ResponElimina