Penals? No, gràcies

Amb aquest títol, Danny Stephens va publicar un article a Planet Rugby, el contingut del qual subscrivim gairebé al cent per cent. Arran del sistema d’eliminació per cops de càstig de la semifinal europea entre Cardiff i Leicester, l’autor fa una lúcida reflexió sobre la injustícia de decidir el finalista de la màxima competició europea a cops de peu ...

No ha estat bé que passés finalment, i probablement estarà igualment de malament que torni a passar. Esperem que no. Els cops de càstig no haurien de tornar a decidir un partit de rugby.

Ens imaginàvem que seria poc satisfactori; ara ho sabem segur. A més, ara sabem que tenim una cosa més a agrair –li a Jonny Wilkinson: si no arriba a ser per la seva puntada, la final de la Copa del Món de 2003 també s’hauria decidit a cops de càstig. Lawrence Dallaglio podria haver costat a Anglaterra la Copa.

El pobre Martyn Williams va acabar el passat diumenge en el paper de cap de turc. És l’home que hi va perdre. La celebració de Jordan Crane després d’encertar el xut de la victòria, per la seva banda, va deixar clar que els joves jugadors d’avui estan més interessats en el seu ego que no pas en els valors de maduresa i respecte; Crane va acabar com a heroi d’un partit en què, durant 100 minuts, va ser anul•lat completament pel mateix Williams.

Així és la vida? Doncs merda. Els jugadors de futbol estan programats per xutar pilotes a porteria. Alguns són millors que d’altres, però tots ho poden fer. Esportivament, els penals funcionen en el futbol. No tots els jugadors de rugby saben xutar a pals. És més, preguntar-los enmig d’un partit si ho volen fer pot ser considerat un insult a tot el temps que han dedicat al perfeccionament de les seves habilitats.

Més enllà d’això, però: si el futbol no està del tot convençut del sistema de penals, que fa pensar que hauria de ser satisfactori el mateix sistema al rugby? Per l’amor de déu, el rugby ha patit en els darrers temps la confusió i les discussions derivades d’implantar una sèrie de noves normes amb la intenció ostensible de reduir el recurs al xut, entre d’altres coses. Llavors, va i decidim un dels partits més importants de la temporada mitjançant els denostats xuts.

Hi ha una diferència més, diguem-ne cultural, en què pensar. El futbol reclama el moment màgic, la mil•lèssima de segon del gol marcat. El rugby no. El rugby reclama la pressió, l’esforç col•lectiu, la preparació física fins l’extrem i l’esperit que fa que cent quilos de carn topin entre ells. Els assajos difícilment cauen del cel; no es pot dir el mateix dels gols en futbol.

Per tot això, el sistema de penals està culturalment i contextualment fora de lloc en el rugby. Però llavors ... quina és l’alternativa? Richard Cockerill, entrenador en cap de Leicester, va declarar després del partit que donaria suport a l’opció del punt d’or; és a dir, pròrroga fins que algun dels dos equips aconsegueix moure el marcador, sigui per assaig o per cop de càstig. En certa manera, plantejat en aquests termes, no és sinó una continuació de l’esperit de l’esport de l’ovalada: el vencedor continuaria essent, en teoria, l’equip més indomable, i la decisió seria en base als principis del rugby. La lògica del “córrer i placar més que l’altre” és més òptima en aquest sentit que no pas el xut més o menys encertat, més o menys ensucrat, que connecta amb l’individu i no pas amb el grup.

Per sort per nosaltres, la possibilitat d’un desempat a cops de càstig ha tardat anys en aparèixer; i segurament tardarà més a tornar-se a produir. Els seguidors francesos potser recordaran Béziers guanyant el títol francès també a puntades ... el 1984.

El partit de fa uns dies hauria de donar als homes amb poder la capacitat de reflexionar sobre com un dels millors partits dels darrers temps va tenir com a final un anticlímax més proper a la pantomima que no pas a una altre cosa. Reflexionar i treballar per trobar una solució, una sortida, una possibilitat de millor final.