La darrera jornada del Sis Nacions va tenir tots els colors del verd, que diria el cantautor. Però el partit entre Gal•les i Irlanda, que decidiria el campió de l’edició d’enguany, es jugava en tercer lloc. Abans, França visitava el Flaminio i Anglaterra i Escòcia es disputaven la Calcuta ...
Els primers en saltar a l’escena foren els dos equips llatins a Roma. França venia de la vergonyant derrota enfront en el XV de la Rosa de la setmana passada; Itàlia, que jugava a casa, volia evitar com fos la cullera de fusta ... Però no va poder. El públic del Flaminio, tot i uns primers minuts de tempteig en què Itàlia va ser capaç de frenar-ne l’envestida (23’, 3-6), va veure com a partir de la mitja hora de joc els bleus es posaven les piles i els passaven per sobre com una piconadora: en els vint-i-pocs minuts que van anar del 25 del primer temps, al deu de la represa, quatre assajos van caure de la banda francesa (Chaval, Trinh Duc, Médard i Heymans). Quan Thomas Domingo aconseguia plantar de nou l’ovalada en zona de marca local, al minut 55, el marcador ja presentava un 3 a 40 que els azzurri només podrien retallar mínimament amb un assaig de Sergio Parisse. Al final, 8 a 50 i la Copa Garibaldi cap a París.
El segon lliurament era la Calcuta Cup a Twickenham. Anglaterra i Escòcia es disputaven aquest mític trofeu, i els del Card van avançar-se en el marcador als nou minuts gràcies a una encertada puntada de Chris Patterson. El 0 a 3, però, va ser un miratge; el XV de la Rosa va respondre amb dos assajos de la mà d’Ugo Menye i Riki Flutey que, combinats amb una penalitat transformada per Toby Flood, van deixar el 15 a 3 en el marcador al descans. A la represa, Escòcia va començar a retallar distàncies gràcies al peu de Patterson i Godman; amb el 18 a 12, però, una penalitat transformada per Care (73’) va enfonsar una mica els ànims dels del Card; l’assaig de Tait a manca de quatre minuts per al final va acabar de confirmar la derrota escocesa, i la titularitat anglesa de la Calcuta.
A l’Estadi del Mil•leni es jugava el darrer partit de la jornada. Last, but not least, que dirien els anglesos: en joc, el Campionat, la Triple Corona i –en el cas dels irlandesos- el Gran Slam. Es preveia un partit tens i emocionant; i val a dir que les previsions es confirmaren amb escreix! Durant els primers quaranta minuts, el partit va ser d’una altíssima intensitat, travat, i amb poc moviment a l’electrònic. Només el peu d’Stephen Jones i Gavin Henson, amb una penalitat per cap, va aconseguir pujar alguns punts en el marcador en els darrers minuts del primer temps. La represa irlandesa, però, va ser fulgurant: alguns pagarien per saber que els va dir el seleccionador al vestidor! O’Driscoll al minut 44, amb assaig de davanter a l’estil de l’aconseguit enfront Anglaterra fa unes setmanes, i Bowe tres minuts més tard després d’un sprint en què es demostrà imparable, van elevar un 6 a 14 que embogia els irlandesos presents al Millenium Stadium.
Però Gal•les és Gal•les, i el XV del Porro difícilment dóna el seu braç a tòrcer: mica en mica, l’experiència gal•lesa i els nervis irlandesos van anar igualant el partit. Stephen Jones amb dos nous cops de càstig (51’, 54’), apuntava un 12 a 14 en el marcador. A partir d’aquell moment, tot van ser nervis; Irlanda, que fins llavors havia dominat la touche, en va perdre alguna, i semblava que el pes de la història faria una mala passada a O’Driscoll i els seus xicots. Quan a falta de quatre minuts Jones feia passar l’ovalada per la hac gràcies a un drop, el món semblava enfonsar-se per als irlandesos. Per a tots? No: els XV de sobre la gespa creien en la remuntada. Potser la veterania d’Stringer hi va tenir alguna cosa a veure; potser la fam de títols d’una selecció. Aneu a saber: la sortida de quaranta dels irlandesos va ser explosiva. La davantera recuperà l’oval, encadenà unes quantes fases i, amb l’ovalada davant de pals, la pilota arribà a les mans d’O’Gara ... drop! 15 a 17: a dos minuts, a un pas ...
Gal•les encara no havia dit l’última paraula, però. En el darrer sospir, una entrada lateral en un ruck permet a Stephen Jones l’últim intent. Són prop de cinquanta metres de cop de càstig, però no hi ha temps per a més. L’Estadi calla. El món del rugby roman en silenci. Jones xuta, l’ovalada vola ... i vola .. i Murphy l’atrapa sense que passi entre els pals, li fot una bona puntada al lateral i aixeca els braços en senyal de victòria: seixanta-un anys d’història al carall i Jake Wyle, un dels guanyadors del Gran Slam de 1948, a la llotja i celebrant el triomf com un nen tot i els seus vuitanta-i-escaig anys. Potser no va ser un gran partit. Però segur que a Irlanda tardaran molts anys en oblidar la intensitat i l’èpica d’uns vuitanta minuts que, per segona vegada a la seva història, els van permetre tocar el cel. Com diria un irlandès, tan ar lá; o el que és el mateix: el nostre dia ha arribat.
Els primers en saltar a l’escena foren els dos equips llatins a Roma. França venia de la vergonyant derrota enfront en el XV de la Rosa de la setmana passada; Itàlia, que jugava a casa, volia evitar com fos la cullera de fusta ... Però no va poder. El públic del Flaminio, tot i uns primers minuts de tempteig en què Itàlia va ser capaç de frenar-ne l’envestida (23’, 3-6), va veure com a partir de la mitja hora de joc els bleus es posaven les piles i els passaven per sobre com una piconadora: en els vint-i-pocs minuts que van anar del 25 del primer temps, al deu de la represa, quatre assajos van caure de la banda francesa (Chaval, Trinh Duc, Médard i Heymans). Quan Thomas Domingo aconseguia plantar de nou l’ovalada en zona de marca local, al minut 55, el marcador ja presentava un 3 a 40 que els azzurri només podrien retallar mínimament amb un assaig de Sergio Parisse. Al final, 8 a 50 i la Copa Garibaldi cap a París.
El segon lliurament era la Calcuta Cup a Twickenham. Anglaterra i Escòcia es disputaven aquest mític trofeu, i els del Card van avançar-se en el marcador als nou minuts gràcies a una encertada puntada de Chris Patterson. El 0 a 3, però, va ser un miratge; el XV de la Rosa va respondre amb dos assajos de la mà d’Ugo Menye i Riki Flutey que, combinats amb una penalitat transformada per Toby Flood, van deixar el 15 a 3 en el marcador al descans. A la represa, Escòcia va començar a retallar distàncies gràcies al peu de Patterson i Godman; amb el 18 a 12, però, una penalitat transformada per Care (73’) va enfonsar una mica els ànims dels del Card; l’assaig de Tait a manca de quatre minuts per al final va acabar de confirmar la derrota escocesa, i la titularitat anglesa de la Calcuta.
A l’Estadi del Mil•leni es jugava el darrer partit de la jornada. Last, but not least, que dirien els anglesos: en joc, el Campionat, la Triple Corona i –en el cas dels irlandesos- el Gran Slam. Es preveia un partit tens i emocionant; i val a dir que les previsions es confirmaren amb escreix! Durant els primers quaranta minuts, el partit va ser d’una altíssima intensitat, travat, i amb poc moviment a l’electrònic. Només el peu d’Stephen Jones i Gavin Henson, amb una penalitat per cap, va aconseguir pujar alguns punts en el marcador en els darrers minuts del primer temps. La represa irlandesa, però, va ser fulgurant: alguns pagarien per saber que els va dir el seleccionador al vestidor! O’Driscoll al minut 44, amb assaig de davanter a l’estil de l’aconseguit enfront Anglaterra fa unes setmanes, i Bowe tres minuts més tard després d’un sprint en què es demostrà imparable, van elevar un 6 a 14 que embogia els irlandesos presents al Millenium Stadium.
Però Gal•les és Gal•les, i el XV del Porro difícilment dóna el seu braç a tòrcer: mica en mica, l’experiència gal•lesa i els nervis irlandesos van anar igualant el partit. Stephen Jones amb dos nous cops de càstig (51’, 54’), apuntava un 12 a 14 en el marcador. A partir d’aquell moment, tot van ser nervis; Irlanda, que fins llavors havia dominat la touche, en va perdre alguna, i semblava que el pes de la història faria una mala passada a O’Driscoll i els seus xicots. Quan a falta de quatre minuts Jones feia passar l’ovalada per la hac gràcies a un drop, el món semblava enfonsar-se per als irlandesos. Per a tots? No: els XV de sobre la gespa creien en la remuntada. Potser la veterania d’Stringer hi va tenir alguna cosa a veure; potser la fam de títols d’una selecció. Aneu a saber: la sortida de quaranta dels irlandesos va ser explosiva. La davantera recuperà l’oval, encadenà unes quantes fases i, amb l’ovalada davant de pals, la pilota arribà a les mans d’O’Gara ... drop! 15 a 17: a dos minuts, a un pas ...
Gal•les encara no havia dit l’última paraula, però. En el darrer sospir, una entrada lateral en un ruck permet a Stephen Jones l’últim intent. Són prop de cinquanta metres de cop de càstig, però no hi ha temps per a més. L’Estadi calla. El món del rugby roman en silenci. Jones xuta, l’ovalada vola ... i vola .. i Murphy l’atrapa sense que passi entre els pals, li fot una bona puntada al lateral i aixeca els braços en senyal de victòria: seixanta-un anys d’història al carall i Jake Wyle, un dels guanyadors del Gran Slam de 1948, a la llotja i celebrant el triomf com un nen tot i els seus vuitanta-i-escaig anys. Potser no va ser un gran partit. Però segur que a Irlanda tardaran molts anys en oblidar la intensitat i l’èpica d’uns vuitanta minuts que, per segona vegada a la seva història, els van permetre tocar el cel. Com diria un irlandès, tan ar lá; o el que és el mateix: el nostre dia ha arribat.
Cap comentari:
Publica un comentari