Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 23 de març de 2009

Irlanda ... tan ar lá!


La darrera jornada del Sis Nacions va tenir tots els colors del verd, que diria el cantautor. Però el partit entre Gal•les i Irlanda, que decidiria el campió de l’edició d’enguany, es jugava en tercer lloc. Abans, França visitava el Flaminio i Anglaterra i Escòcia es disputaven la Calcuta ...

Els primers en saltar a l’escena foren els dos equips llatins a Roma. França venia de la vergonyant derrota enfront en el XV de la Rosa de la setmana passada; Itàlia, que jugava a casa, volia evitar com fos la cullera de fusta ... Però no va poder. El públic del Flaminio, tot i uns primers minuts de tempteig en què Itàlia va ser capaç de frenar-ne l’envestida (23’, 3-6), va veure com a partir de la mitja hora de joc els bleus es posaven les piles i els passaven per sobre com una piconadora: en els vint-i-pocs minuts que van anar del 25 del primer temps, al deu de la represa, quatre assajos van caure de la banda francesa (Chaval, Trinh Duc, Médard i Heymans). Quan Thomas Domingo aconseguia plantar de nou l’ovalada en zona de marca local, al minut 55, el marcador ja presentava un 3 a 40 que els azzurri només podrien retallar mínimament amb un assaig de Sergio Parisse. Al final, 8 a 50 i la Copa Garibaldi cap a París.

El segon lliurament era la Calcuta Cup a Twickenham. Anglaterra i Escòcia es disputaven aquest mític trofeu, i els del Card van avançar-se en el marcador als nou minuts gràcies a una encertada puntada de Chris Patterson. El 0 a 3, però, va ser un miratge; el XV de la Rosa va respondre amb dos assajos de la mà d’Ugo Menye i Riki Flutey que, combinats amb una penalitat transformada per Toby Flood, van deixar el 15 a 3 en el marcador al descans. A la represa, Escòcia va començar a retallar distàncies gràcies al peu de Patterson i Godman; amb el 18 a 12, però, una penalitat transformada per Care (73’) va enfonsar una mica els ànims dels del Card; l’assaig de Tait a manca de quatre minuts per al final va acabar de confirmar la derrota escocesa, i la titularitat anglesa de la Calcuta.

A l’Estadi del Mil•leni es jugava el darrer partit de la jornada. Last, but not least, que dirien els anglesos: en joc, el Campionat, la Triple Corona i –en el cas dels irlandesos- el Gran Slam. Es preveia un partit tens i emocionant; i val a dir que les previsions es confirmaren amb escreix! Durant els primers quaranta minuts, el partit va ser d’una altíssima intensitat, travat, i amb poc moviment a l’electrònic. Només el peu d’Stephen Jones i Gavin Henson, amb una penalitat per cap, va aconseguir pujar alguns punts en el marcador en els darrers minuts del primer temps. La represa irlandesa, però, va ser fulgurant: alguns pagarien per saber que els va dir el seleccionador al vestidor! O’Driscoll al minut 44, amb assaig de davanter a l’estil de l’aconseguit enfront Anglaterra fa unes setmanes, i Bowe tres minuts més tard després d’un sprint en què es demostrà imparable, van elevar un 6 a 14 que embogia els irlandesos presents al Millenium Stadium.

Però Gal•les és Gal•les, i el XV del Porro difícilment dóna el seu braç a tòrcer: mica en mica, l’experiència gal•lesa i els nervis irlandesos van anar igualant el partit. Stephen Jones amb dos nous cops de càstig (51’, 54’), apuntava un 12 a 14 en el marcador. A partir d’aquell moment, tot van ser nervis; Irlanda, que fins llavors havia dominat la touche, en va perdre alguna, i semblava que el pes de la història faria una mala passada a O’Driscoll i els seus xicots. Quan a falta de quatre minuts Jones feia passar l’ovalada per la hac gràcies a un drop, el món semblava enfonsar-se per als irlandesos. Per a tots? No: els XV de sobre la gespa creien en la remuntada. Potser la veterania d’Stringer hi va tenir alguna cosa a veure; potser la fam de títols d’una selecció. Aneu a saber: la sortida de quaranta dels irlandesos va ser explosiva. La davantera recuperà l’oval, encadenà unes quantes fases i, amb l’ovalada davant de pals, la pilota arribà a les mans d’O’Gara ... drop! 15 a 17: a dos minuts, a un pas ...

Gal•les encara no havia dit l’última paraula, però. En el darrer sospir, una entrada lateral en un ruck permet a Stephen Jones l’últim intent. Són prop de cinquanta metres de cop de càstig, però no hi ha temps per a més. L’Estadi calla. El món del rugby roman en silenci. Jones xuta, l’ovalada vola ... i vola .. i Murphy l’atrapa sense que passi entre els pals, li fot una bona puntada al lateral i aixeca els braços en senyal de victòria: seixanta-un anys d’història al carall i Jake Wyle, un dels guanyadors del Gran Slam de 1948, a la llotja i celebrant el triomf com un nen tot i els seus vuitanta-i-escaig anys. Potser no va ser un gran partit. Però segur que a Irlanda tardaran molts anys en oblidar la intensitat i l’èpica d’uns vuitanta minuts que, per segona vegada a la seva història, els van permetre tocar el cel. Com diria un irlandès, tan ar lá; o el que és el mateix: el nostre dia ha arribat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada