La història d'una medalla de plata centenària

Irlanda, Gal•les, Escòcia. Aquests són els tres països celtes per excel•lència, els que coneix tothom: els que juguen, per exemple, el Sis Nacions. Cal sumar-hi l’únic territori celta continental, Bretanya, sota jurisdicció francesa. Són aquestes, però, les úniques nacions celtes? La veritat és que no. Culturament, encara hi ha dos territoris més que formen part de l’anell cèltic: l’Illa de Manx, i Cornualla. I és precisament d’aquest petit territori que us volem parlar avui. No pas per fer-vos una lliçó d’història, sinó simplement per recordar un fet sorprenent, una efemèride que ha passat certament desapercebuda.

Cornualla (Kernow, en còrnic) és un territori de l’extrem sud-oest de la Gran Bretanya; amb llengua, bandera i una història pròpies, en l’actualitat compta amb poc més de mig milió d’habitants dedicats fonamentalment al turisme, però amb un sector agrícola i miner importants en la seva història recent. De la mateixa manera que Gal•les dins de la jerarquia nobiliària i territorial britànica és un principat, Cornualla és un ducat; de fet, el títol de comte de Cornualla i príncep de Gal•les recauen actualment sobre la mateixa persona.

Però no és d’història ni de política ni de filologia del que hem de parlar en aquest web, sinó de rugby. El 1908, és a dir, en el vint-i-cinquè aniversari de la Cornwall Rugby Football Union (1883), el rugby còrnic aconseguia un reconeixement difícil d’entendre, i de creure, des dels paràmetres actuals. En celebrar-se els Jocs Olímpics de Londres el 1908, el rugby va incloure’s com a disciplina olímpica; ja hi havia estat inclòs el 1900 a París, però no el 1904 a Saint Louis. Aquell any, amb comunicacions i transports difícils i l’esport en una fase amateur, només dues seleccions van poder participar en l’esdeveniment (ni el XV del Gall va trobar suficients jugadors per creuar l’Estret!). L’una, Austràlia, que la tardor de 1908 estava de gira per Europa (el precedents dels autumn test matches); l’altra, la selecció local. Anglaterra? Doncs ben bé no: per deferència com a premi per haver aconseguit la lliga comtal aquell mateix any, seria el Cornwall RFC l’encarregat de representar el rugby britànic. Per tant, la competició olímpica de rugby de 1908 es va reduir a un únic matx, entre els wallabies (que venien de guanyar el Camborne RFC, còrnic) i el Cornwall RFC. Per si no n’hi hagués prou amb la versió reduïda de la competició, el dia trïat pel partit, el 26 d’octubre, la boira es va ensenyorir del White City Stadium (Twickenham encara estava en construcció!). El resultat final va ser de 3 a 32 en favor dels australians, però a la memòria del habitants de Cornualla sempre quedarà el nom de Bert Solomon, autor del solitari assaig dels locals. Ens pot ajudar a donar-nos una idea de com era l’esport en aquella època el fet que, acabat el partit, els jugadors de Cornualla van jugar-se a sorts la medalla de plata (només n’hi havia una!); se la va quedar Thomas Chicky Wedge, qui la va lliurar al seu club, el St Ives.

Cent anys després, la Federació de Cornualla no va poder celebrar l’efemèride com hauria volgut. Van editar una samarreta commemorativa, van aconseguir que el trofeu del partit commemoratiu del Jocs Olímpics de Londres de 1908 entre els Barbarians i Austràlia es denominés Cornwall Cup; i que els Barbarians, en aquell mateix encontre, vestissin els mitjons de la selecció còrnica. Però poca cosa més.

El rugby a Cornualla es viu com alguna cosa més que un esport. Ho demostra el fet que el 1991 més de 50.000 habitants de Cornualla es desplaçaren a Twickenham per veure com, per segona vegada a la seva història, els de la samarreta groga i negra s’enduen la County Championship enfront Yorkshire. L’ovalada, doncs, continua viva en aquest petit país de l’extrem sud-oest britànic. Tot i el professionalisme; tot i comptar amb poc més de cinc-cents mil habitants; tot i no disposar de cap equip a la Guinness Premierhisp. Potser tenia raó aquell periodista, anglès evidentment, que els va definir com la tribu perduda de l’ovalada. Com bé diu el lema còrnic, fethy po fyliel an gwarry ha tra nahen (guanyar o perdre: el joc i res més!).

Aquells que vulguin saber alguna cosa més, poden aquest article d’Andy Seward sobre el el rugby a Cornualla des d’una perspectiva històrica Cornish Rugby and Cultural Identity: a sociohistorical perspective.