Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimarts, 16 de setembre de 2008

AUS 24 - NZ 28

Més emocionant, impossible. Si més no, difícil. Després de vuit partits de competició, Austràlia i Nova Zelanda es jugaven, al darrer enfrontament d’enguany, el Trofeu del Tri Nations i la Bledisloe ... I val a dir que, amb tant en joc, els vuitanta minuts no van decebre.

A Brisbane, dissabte, l’emoció es podia palpar. Austràlia jugava a cas, i comptava amb la tranquil•litat de poder presentar una carta impressionant durant aquest Tri Nations; Nova Zelanda era, de les dues, la selecció amb més urgències. L’eliminació prematura del Mundial de França s’havia d’esborrar de la memòria, i res millor que endur-se, a casa del rival per excel•lència, el mític trofeu de l’hemisferi Sud. Un trofeu que seria el quart consecutiu, i el novè en total, en l’historial dels All Blacks. I el XV de la Falguera va començar avançant-se en el marcador, apuntant maneres, acoquinant un públic australià que se les prometia felices: Mulaina, abans del quart d’hora de joc, aconseguia el primer assaig per als visitants i el 0 a 7 pujava al marcador. La resposta wallabie es va fer esperar, i va arribar pacientment, abans del final dels primers quaranta minuts, gràcies primer al peu de Gitteau, i després a l’assaig d’Ashley-Cooper (10 a 7). L’avantatge local permetia pensar en una doble figura per als aussies; encara més quan, després de reprendre’s el matx, James Horwill aconseguia penetrar de nou en zona de marca visitant (45’).

El 17 a 7 al marcador, però, s’hi mantindria poca estona: la força de Tony Woodcock va concretar en assaig el domini progressiu dels Blacks sobre la gespa (17-14, 51’), i el mig de melée Piri Weepu aconseguiria posar per davant en el marcador els visitants a l’hora de joc (17-21). Evidentment, quatre punts de marge i vint minuts de jocs no són gaire res en rugby. Oimés si els dos equips que hi ha sobre la gespa són Austràlia i Nova Zelanda. Amb els australians encoratjats per al seu públic, seria el futur usapista Daniel Carter l’encarregat d’acabar amb les esperances locals gràcies a una jugada explosiva: el 17 a 28 semblava sentenciar definitivament el partit a només tretze minuts del final. Austràlia, però, encara reuniria forces suficients com per deixar més ajustat el marcador.

Però la victòria de Nova Zelanda era, ja, un fet. El Tri Nations continuaria, per quart any consecutiu, viatjant cap a Nova Zelanda, on seria rebut amb tots els honors. Els mateixos que mereix la Bledisloe. Els mateixos que mereixen, de tots els aficionats del rugby del món, aquests Homes de Negre que són veritables monstres; i els mateixos que mereixen, evidentment, uns aussies que van demostrar que només et pots rendir després de sentir el xiulet final.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada