Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 1 d’agost de 2008

La resignació catalana

La veritat és que la cosa està ben clara: des de terra no es pot jugar la pilota ... i quan et plaquen el primer que has de fer és aixecar-te.

Als catalans sembla que ens agradi anar als cims més alts pels camins més estrets (com deien els nostres avis romans: Ad Augusta per Angusta). Així potser la glòria té més gust de glòria ... o potser senzillament és que hem sobreviscut a França i Espanya gràcies a la nostra resignació i mescla de “lluita sorda i constant” amb “som-hi que no ha estat res” amb “qui no s’acontenta és perquè no vol“ ....

I com que el rugby és una metàfora de la vida (o era al revés??) passa exactament el mateix. L’USAP i tots els seguidors hem passat un més de juny amb aquest aire. Un aire que explica molt bé aquest tipus de caràcter ...i jo n’he estat testimoni.

Mitjans juny. Rebem al Stade Français (al Paris, com diuen a Perpinyà) a l’Aimé Giralt. Hi vaig amb els meus fills esperant veure un gran patit i com aconseguíem el punt de bonus per evitar el Clarmont d’Auvèrnia a les semifinals. Resultat: guanyem en un partit èpic, que perdíem de molt al principi ... què hi farem!!!! No tenim el punt de bonus però no passa res!!! La batalla ha estat memorable!!! Hem guanyat al Paris (com així agrada de dir-ho a Perpinyà) ... i a més hem guanyat a la nostra manera: per davantera i per collons!!!! I és que ja es veia venir: 6 senyors cantant “L’Allioli” d’en Joan Pau Giné abans d’un partit no presagia res de bo. Resultat: els bars plens de gent bevent Banyuls, però a Marsella anem contra el Clarmont (si, si ... els de “le monstre à seize pattes”)

Cap de setmana següent. Com és tradició passem Sant Joan a l’Alt Conflent. Flama del Canigó. Des que va néixer en Joan (l’hereu de casa) que ho fem. Descobrirem gràcies al propietari del “culmadu” de Montlluís que els catalans es troben a “le Regent” per veure el partit i cap allí anirem (cal evitar l’altre bar, “trezista” i massa freqüentat pels militars). I aquí passa el mateix però amb derrota. I admirablement ens consolem molt ràpid també: que falta disciplina de defensa, és igual!!! La melée ens està sortint molt bé (la melée és sagrada a la Catalunya Nord). Que en Montgomery marxa de l’USAP i falta un cert esperit al camp: no passa res!!!! Aviat sortirà en Guiradó. Que ens fan dos hands-off de llibre i acaben en dos assajos .. no ha estat res!!!! Això ho arregla en Porcu, que l’hem recuperat del Torrelles. I al final ja dèiem ... que ja hem perdut la semifinal ... doncs a veure si fem un assaig (i així fou).

Envejable aquesta manera de ser catalana ... portem implícita una mena de supervivència farcida de contradiccions ... potser és que encara portem tots gens dels nostres avis pagesos. No hi ha grans “enfadus” ni frustracions .... “l’any que bé potser” -deia un pagès ... “Doncs a mi em farà il•lusió veure al Mont de Marsan a Perpinyà enlloc del Racing de Paris” (ascens al Top 14), deia un altre .... Admirable ... i jo és clar estava totalment d’acord amb ells.

Ara que comencen els jocs olímpics ... el gran circ mediàtic de l’esport d’aquest estiu ... on el rugby no està ni considerat ... m’agrada pensar, per portar la contrària, en aquest esperit del rugby català: Català en quant a forma i del rugby en quant a valors. No veurem rugby, i és clar no veurem ni valors, ni cavallerositat, tot just veurem esportivitat ... però a mi m’agrada pensar (ja sé que pensareu que infantilment) que Spiridon Louis (pastor grec que va guanyar la primera marató el 1896) o en Dorando Pietri (l’italià amb la derrota més gloriosa el 1908) o Henry Pearce (australià que va deixar passar una família d’ànecs als quarts de final de la prova de rem per no molestar-los) avui jugarien a rugby.

De la mateixa manera (i no és cap crítica) que m’agrada veure com el Midi Olympique, “l’hebdomadaire du rugby”, reflecteix els dubtes d’alguns presidents de penyes de l’USAP sobre la vinguda d’en Carter ... entendrà el nostre estil??? entendrà el nostre esperit de lluita???... entendrà la nostra identitat??? Així som, així és el rugby català ... take or leave it.

De tornada a Vilanova, una setmana més tard descobrirem amb molta tristor ... sobretot pels meus fills (potser se sabien derrotats pel campió???) que el Clarmont d’Auvèrnia queia derrotat a Paris contra els de Tolosa. Així va la cosa.

Joan le p’tit montagnard catalan Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada