Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimarts, 15 de juliol de 2008

NZ 28 – SA 30

Després de deu anys, Sudàfrica va aconseguir una victòria en terra neozelandesa, trencant a més una ratxa de cent anys (!) de derrotes a Dunedin. Una victòria pels pèls, sí, però no per això menys treballada ni disputada. La primera mitja hora de joc va ser travada, amb duel de xutadors entre Daniel Carter i Percy Montgomery (curiosament, un futur usapista i un exusapista); el 12 a 9 en el marcador a favor dels locals marcava tendència: seria sempre reduïda la distància en l’electrònic, i cap dels dos equips tindria prou força per imposar-se amb diferència sobre l’altre.

Als 32 minuts de joc, Pietersen aprofitava una passada en sortida de melée i aconseguia l’assaig que posava per primera vegada per davant en el marcador els Springboks; l’errada en la transformació va ser compensada quatre minuts després per Butch James, que aconseguia un drop contrarestat en el darrer sospir del primer temps per Carter (qui, sinó?). El 15 a 17 del descans prometia intensitat per al segon temps; i així va ser: al quart d’hora de la represa Lauaki va posar per davant de nou els All Blacks, i a partir d’aquell moment el marcador es va moure mica en mica, amb els kiwis per davant en tot moment, però sense que els sudafricans els deixessin marxar. James i Carter van entrar de nou en un intercanvi de puntades que feia ballar el marcador lentament.

A manca de set minuts per al final, Daniel Carter tranformava una nova penalitat, deixant un 28 a 23 en el marcador que aparentment certificava la victòria local; la targeta groga en la jugada següent per a Victor Matfield semblava confirmar la segona derrota dels campions del món. Però si alguna cosa defineix l’esperit springbok és la persistència; i Ricky Januarie, el mig de melée de vint-i-sis anys, en va donar una bona mostra. A la sortida d’una agrupació, va llegir a la perfecció la defensa neozelandesa, la va esventrar, es va fer una autopassada al peu i, no sense una petita ajuda de l'atzar, va aconseguir plantar l’ovalada després de quaranta metres de carrera i a manca de cinc minuts. El 28 iguals el desfaria, amb una puntada precisa, Steyn gràcies a la transformació. Quedaven encara vuit minuts de defensa homèrica per part dels springboks, però amb el xiulet final el XV de Verd aconseguia una victòria històrica. Jean de Villiers no va poder ser més clar en acabar el matx: Ens ha costat cent anys guanyar aquí i espero que no haguem d’esperar cent anys més per tornar-ho a fer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada