Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimecres, 4 de juny de 2008

USAP 50 - Tolosa 6

Ahir l’Aimat Giralt va viure el partit aplaçat de la vint-i-tresena jornada entre el XV Català i l’Stade Toulousain. Com que de tot hi ha sota la capa del sol, un representant lleganyista va aconseguir una entrada d’estranquis i es va plantar a Perpinyà després de dos-centes seixanta quilòmetres d’autopista i una pluja persistent a la zona del Vallès.

Però si els nostres jugadors no s’espanten de Pelous, perquè s’havia d’espantar un lleganyista de quatre gotes? Així que, sota els auspicis dels Mighty Mighty Bosstones i el seu himne
You gotta go, es va constituir un comando limitat unipersonal amb la intenció de fruir d’un dels darrers partits del Top 14 sobre gespa catalana. Mentre enfilava carretera, el Comando Unipersonal no podia deixar de pensar: com seria el tal Mermoz, nou fitxatge català? Jugaria veritablement l’Stade amb el’equip B? Afectaria el desenvolupament del joc el vent? Podria dormir encara que fos tres horetes abans d’anar a treballar l’endemà? Tot i la previsió, només asseure’s a la butaca de l’estadi (la primera que va trobar: la numeració no és l’especialitat de la casa) els jugadors van saltar al camp i la botxa va començar a rodar. Hi va haver temps de comprovar que, efectivament, ni Pelous ni Dusatoir ni Kelleher ni Heymans ni res de res. Però Tolosa sempre és Tolosa, i semblava que simplement el nom i l’escut espantessin els locals que, tot i tenir més força en les fases estàtiques –sobretot en touche- no van poder començar a jugar fins passats deu minuts. I va ser amb la davantera, que va tenir aculada la defensa occitana en la pròpia zona de 22, que l’USAP ho va provar fins a l’extenuació durant tota la primera part; només puntualment Tolosa era capaç de treure’s la pressió de sobre i, a la mínima, xutar a pals. L’USAP dominava, però no concretava; el públic s’impacientava. Quan Bozzi substituí Mas (23’), la cosa va canviar una mica: el canvi de pilar devia descol•locar els roig-i-negres, que van patir l’atac d’un maul català que va arribar a avançar vint-i-cinc metres. Seria en la següent ocasió que finalment els Catalans plantarien l’ovalada en zona de marca: l'autor físic de l'assaig va ser Vaki, però el mèrit era de tota una davantera que s’entregava al 110%. El que va costar prop de mitja hora, el XV occità ho va retallar en només cinc minuts. Sortida, quatre fases d’atac i drop de Zanon. El 5 a 3 descol•locava el públic, que no acabava de veure com l’esforç es traduïa en el marcador. La fortalesa catalana anava acompanyada d’errors no forçats que aturaven la possible progressió; a manca d’un minut, i tot i estar l’equip local sobre la zona de 22 de Tolosa, la gent començà a desfilar massivament cap al bar. Mala senyal; i pitjor senyal la xiulada que s’endugueren els jugadors a l’entrada del túnel de vestuari.

Però el segon temps va marcar la conciliació entre públic i jugadors. Si durant quaranta minuts molts dels 13.989 assistents al matx començaven a tenir dubtes, als trenta-dos segons de la represa es van esvair. Va ser el temps que va tardar el XV català en clavar la pilota en territori occità; el responsable, Nicolas Laharrague, que havia entrat enlloc del lesionat David Marty. Porical, encarregat de la transformació, va pujar el 12 a 3 al marcador. Els seguidors, amb ganes de matxucar l’equip visitant, van començar a creure en el punt de bonus ofensiu. Tolosa es defensava com podia, però Laharrague havia obert la llauna: Porical (45’), Tuilagi (50’), Bozzi (53’), Burger (63’), Pérez (77’) i Chouly (80’) van acabar enfonsant un Stade que només va poder aconseguir tres nous punts gràcies a una puntada de Bezy. El parcial del segon temps és dels que fa por: 45 a 3.

Amb la victòria, l’USAP consolida la plaça de semifinal tot i que, matemàticament, encara no és al sac. Amb set punts d’avantatge sobre Biarritz, l’enfrontament amb Dax d’aquest dissabte pot certificar el bitllet cap a Marsella. I això, més enllà de la victòria, és el que el públic volia comprar: el bitllet cap a Marsella, i l’esperança de París. Com deia aquell, seria una meravellosa bogeria.

PS. Alguns potser creguin que parlar de comando és exagerat. No ho devia pensar la policia esnyapola quan va tenir el nostre camarada aturat més de vint minuts a la seva frontera. Per sort, la Guantanamera de Banda Bassotti ho va fer més passador ...

PS2. Les quatre fotografies que el comando va fer (i quatre són quatre, i a sobre pengim-penjam), les podeu consultar clicant aquí.

2 comentaris: