Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dijous, 13 de març de 2008

Croke Park

Si ahir publicàvem el primer article de Joan Lègolas Puig, avui toca el segon. Diu l'adagi que segones parts mai foren bones. Bé: el nostre amic ho desmenteix!

Un luxe. És el primer que em ve al cap quan penso en el matx entre Irlanda i Escòcia a Croke Park. Croke Park és un luxe. Estadi immens amb totes les localitats de seient, el tren també passa per sota de la tribuna però no tremola res, hi ha una mena de “cinturó” de vidre que envolta l’estadi: els anomenats “premium levels” una de mena de galeria amb bars, sofàs i infinites sales on la gent s’hi està abans i desprès del matx. És possible que al Millenium Stadium de Cardiff el públic estigui més a prop del joc, que Twickenham sigui més grandiós ... però això és Dublín i venim de Lansdowne Road, i encara recordem com era Lansdowne Road, un monstre de ciment del qual ja no en queda res, només és un forat ple de grues i camions que treballen en els fonaments del nou estadi.

Aquell dia Irlanda va fer el seu partit. No em puc pas queixar, sis assajos (5 d’Irlanda i 1 d’Escòcia) en un partit d’aquest nivell està molt i molt bé. L’equip d’entrenadors ha “rentat” la selecció, l’ha fet més pràctica. Ja no hi ha aquelles onades successives d’atacs impressionants. Durant pràcticament tota la primera part esperaren l’error dels rivals. La defensa era de XIII ... i és que l’eliminació en 1ª fase de la copa del món representà una ferida massa forta i ara tenien l’oportunitat de la redempció davant la seva gent. Uns quants jugadors nous i molts, molts aplaudiments pels “clàssics” que asseguts a la banqueta acabaren jugant: O’Conell, Horgan, Stringer ... de fet el Man of the Match acabaria sent Giordan Murphy que no estava ni convocat!!!

Pel que fa a Escòcia, em dona la sensació que som davant d’una generació perduda. Feia molt de temps que els escocesos no tenien un grup de jugadors de tanta qualitat i que pel que sigui en conjunt no són capaços de guanyar partits importants (com no sigui alguna Calcutta Cup de tant en tant). Parlo de Southwell, de Webster (que ho intentà tot), de Rory Lamont, de Paterson, de Hines o Mac Leod (que guanyaren algunes touches als irlandesos), d’Allister Hogg (un dels millors flankers del moment), etc. Escòcia és una nació en diàspora permanent, han tingut la inteligència d’anar recuperant jugadors d’aquesta diàspora , de Nova Zelanda, d’Austràlia ... fins i tot d’Anglaterra, però no són capaços d’imposar un joc propi si no tenen davant Anglaterra i no juguen a Murrayfield. Una llàstima.

La nit abans del matx sopàrem amb Brian McLaughlinn, skills coach de la selecció irlandesa i vell amic del rugby català, i ens explicà algunes de les coses que veuríem l’endemà. Jugades d’una interpretació quasi filosòfica del reglament, d’una plasticitat i efectivitat impressionants. Un gran estrateg: valen més 5 minuts amb en Brian que 10 hores seguides de vídeo.

En fi, gran tarda, gran cap de setmana, amb dos equips en procés de renovació o en recerca de la pròpia identitat ... i com a música de fons, l’increïble i preciós Croke Park.

Joan Lègolas Puig
Le p’tit montagnard catalan

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada