Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 1 de febrer de 2008

A fistful of ... grass?

Avui publiquem el darrer article de la sèrie Camí del Sis Nacions. A diferència dels altres cinc, més periodístics i segurament més freds, aquest té un contingut personal i ens atrevim a dir que literari, que posarà la pell de gallina a tots el qui el llegiu. El nostre President d’Honor, Stephen James Bartlett, n’és l'autor. I vosaltres ja en podeu gaudir, i no us costarà gaire sentir un calfred al clatell amb el que ens explica ...

I així era, gespa i no pas “dollars” que guardàvem a les nostres mans com si fos tresor. La veritat és que en aquelles hores immediatament després del partit, un partit d’un dissabte ja massa lluny, aquelles pobres fulles tenien un valor incalculable per a nosaltres. Per què ? Perquè les havíem arrencat de la gespa de l’estadi de Twickenham. O per tal de ser més precís, del lloc exacte, (i vull dir exacte, tot i la dificultat de la tasca d’identificació de dit lloc des d’una posició de la graderia a gairebé 100 metres de distància i l’explosió de celebracions espontànies dels altres gal•lesos que ens envoltaven) on Adrian Hadley va fer les dues marques definitives que van sentenciar el partit a favor de nosaltres, a favor de Gal•les i van significar una gloriosa victòria sobre les terres de la capital anglesa! Cymru am Byth!

Estàvem contents.... no, eufòrics! el meu germà i jo al tren que ens tornava a Birmingham unes hores després. Encara recordo el trajecte, com vam riure, repassant els moments més dolços, revivint una altra vegada i una altra vegada les dues marques de Hadley i el “drop” de Jonathan Davies, el nostre heroi. I vam riure en mirar les fulles de gespa que encara guardàvem a les nostres butxaques, fulles que havien patit molt, massa, i que presentaven ja un aspecte força deteriorat, bastant semblant al del meu germà i meu de fet, a causa d’unes quantes cerveses de més! Quin dia! Fantàstic, immillorable! Fins i tot vam gaudir durant una bona estona de la companyia d’una noia força atractiva, una tal Helen Pink (no és broma!) que vivia a la mateixa residència universitària que el meu germà i que clarament estava enamorada d’ell. Però pobre noi, no estava en condició de reconèixer la cara de la nostra mare, encara menys les possibilitats que tenia amb la senyoreta Pink! Al final, en adonar-se de l’estat lamentable dels germans gal•lesos i haver-se quedat poc impressionada amb la tercera repetició de la història de les fulles de gespa (la qual cosa no comprendré mai!), es va cansar de nosaltres i se’n va anar.....

I és que estàvem a punt de perdre la gran festa, de no presenciar la famosa i dolça victòria. Una setmana abans, ni havíem pensat en baixar a Londres per veure el partit. Davant la possibilitat d’unes entrades per part del meu pare, ens vam animar i el dijous vam demanar que mon pare ens les enviés per correu. No sabíem si ens arribarien a Birmingham on estudiàvem a temps o no. El dissabte, de bon matí, esperàvem ansiosament el carter. “Vinga! On és? Si us plau, que vingui ràpid!” Esperant a les finestres vam veure desconsoladament com el carter va passar la nostra porta sense aturar-se. “Merda! No té res per nosaltres. Ara no tenim entrades i haurem de mirar el partit per la tele....” Però de cop i volta, s’atura, es fixa en una carta que duu a la mà, s’apropa a la porta nostra i Sí! Les tenim!! Vam agafar el tren al centre de Birmingham i després cap a Londres.... I menys mal que hi vam anar. Qui hauria previst aleshores, amb tota la eufòria d’aquell dia que passarien 20 anys sense que nosaltres, els gal•lesos, poguéssim assaborir el gust tan dolç d’una victòria contra els anglesos a casa seva. Però doncs, això és exactament el que ha passat i aquest és el record a que la selecció gal•lesa s’enfronta aquest dissabte. Busquem la primera victòria en 20 anys!! “Fortress Twickenham” ha arribat a ser precisament això per a Gal•les, una “fortalesa”, un lloc dur, completament inexpugnable, un lloc on hi vas sense cap possibilitat d’èxit, i amb moltes possibilitats de rebre una autèntica pallissa!! Ens ha passat i fa mal !!

Però espera un moment! Una nova edició del torneig dels “Sis Nacions” està a punt de començar. Tenim noves esperances! Les coses ens podrien anar millor aquest any, no? Nosaltres, els gal•lesos sempre mirem el començament de la temporada amb molta expectació i esperança renovada. Malgrat aquest optimisme eternal, els últims anys han estat molt pobres, amb poc èxit i molts moments baixos. Sí, que vam aconseguir un “Grand Slam” l’any 2005, un èxit inesperat desprès de la “cullera de fusta” de dues temporades abans (no em preguntis com ho vam aconseguir, fantàstic com va ser) però aquell era un punt brillant, aïllat, completament envoltat per una llarga fila de pèrdues i decepcions. Per tant, son justificables aquesta vegada, optimisme i esperances? Hi ha alguna novetat? La veritat és que sí. N’hi ha diverses i d’importància. Primer de tot, l’entrenador o tècnic. El que controla el timó ara és neozelandès, Warren Gatland, un home que ha tingut èxit amb tots els equips que ha entrenat, potser més notablement amb els London Wasps. Ha deixat l’equip de Waikato del seu país nadiu per prendre la posició amb Gal•les. Gatland és un home respectat arreu del món i ha dit que considera Gal•les com “el gegant adormit” del rugbi mundial. Ell diu que vol tenir èxit amb Gal•les i que defineix èxit com un rànking entre els cinc millor equips del món, cosa que es pot realitzar només amb uns bons resultats seguits al llarg d’uns quants anys al “Sis Nacions” conjuntament amb millors resultats contra els equips de l’hemisferi sud.



Un nou entrenador normalment anomena un nou capità i aquest també és el cas de Gatland i Gal•les. El tècnic ha triat a Ryan Jones, número 8 de Neath-Swansea Ospreys, un jugador força jove però amb carisma i una forta presència física que li ha permet fer un bon impacte a nivell internacional tant amb la selecció Gal•lesa com els British Lions durant la seva última gira de Nova Zelanda. Queda per demostrar si té les qualitats de lideratge necessàries per portar èxit a la selecció.

Crec, de debò, que la finalitat d’aquesta edició del torneig dels “Sis Nacions” és molt difícil de pronosticar. És que l’any 2007 va ser un any estrany; gairebé tots els equips europeus van tenir alts i baixos. Irlanda va començar l’any bé i va anar al mundial de França identificat com un equip amb possibilitats de trencar el domini dels equips del sud, però va tenir un mundial nefast i va acabar decepcionant molt. Itàlia va gaudir del seu millor resultat en el sis nacions de 2007, amb dues victòries, una primera fora de casa inclosa, però va defraudar molt al mundial amb un estil de joc lent, pesat i amb manca de imaginació i ambició. El cas d’Escòcia era tot el contrari; resultats i joc pobres durant els sis nacions però va sorprendre molt al mundial amb unes actuacions de caràcter, habilitat i força. França, l’amfitrió va defraudar més que qualsevol altre equip, donat el nivell d’expectació al país i va acabar amb els ànims sota zero després d’una segona derrota contundent a les mans dels excel•lents argentins. Anglaterra, que era el campió vigent del món havia rebut moltes crítiques durant els sis nacions pel seu joc lent, sense idees i la seva excessiva dependència de la bota de Johnny Wilkinson per fer punts i ningú donava ni un “penic” per ells. Tot i així, i una veritable i brutal pallissa contra Sud-àfrica en un partit de la fase inicial es va refer i va acabar fent un molt bon paper en la defensa del seu títol. Per això, potser Anglaterra és l’equip que pot mirar endavant amb més confiança al començament del torneig després de la bona imatge que va deixar a França a la tardor. I finalment considerem a Gal•les, l’equip que al llarg de l’any 2007 va patir derrotes, resultats dolents, que no va jugar de la manera que tothom pensa que sigui capaç. L’equip europeu que va acabar el mundial pitjor i més d’hora, havent de suportar inclòs el fracàs de no classificar-se per a la segona fase, després de una derrota a les mans de Fiji.

Resumint, el torneig de les “Sis Nacions” comença el dissabte vinent amb l’Anglaterra com a favorit destacat. Segons els resultats de l’últim any Gal•les és un dels equips més fluixos del torneig i per tant, amb l’avantatge de jugar a casa, els Anglesos haurien de guanyar sense gaires problemes. Malgrat això, el rugbi no és una ciència exacte (gràcies a Déu!), i les sorpreses es produeixen amb freqüència. Qui no apostava per una victòria claríssima dels All Blacks al mundial? Gal•les podria ser la sorpresa d’aquesta edició, entrenador nou, capità nou, confiança renovada. Fins i tot la reaparició de Gavin Henson, l’home que va fer un paper tan destacat en l’èxit del Grand Slam de 2005, (i que després va desaparèixer completament) podria ser un factor. Ryan Jones, el nou capità de Gal•les i company d’equip de Henson amb els Ospreys li ha destacat com a home important, un home de qui n’espera molt. Aleshores, el meu cap em diu que Anglaterra guanyarà el dissabte, que serà massa fort per a Gal•les. No obstant, el meu cor, el meu cor Gal•lès estarà desitjant que es produeixi una sorpresa i tornem a derrotar els anglesos a casa seva, exactament igual que aquell dia, fa 20 anys ja, quan dos nois de 18 i 19 anys van riure tant en un tren amb les seves butxaques plenes de gespa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada