Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimecres, 22 de març de 2006

Rugby is in the air ...

Diuen que totes les religions tenen una terra promesa. En el cas de la nostra, el rugby, la terra promesa és el País de Gal•les. I clar, per arribar a la terra promesa cal travessar el desert. El nostre desert particular fou el sud d’Anglaterra conduint per la banda que no toca i sense cap indicació d’on és Gal•les. Pels anglesos Gal•les no existeix. Estan indicats tots els poblets del món (i Londres, és clar) menys Gal•les. Fins que no has arribat a Bristol no trobes la primera indicació.

I aleshores passes un pont, com aquell qui passa el mar Roig i arribes per fi: Cymru, la nació del Drac Vermell … El país de Gal•les. Tot està retolat en la seva llengua també, aquesta llengua impronunciable per un llatí (paraules sense vocals!!!), però que sortosament està tan viva i prova de tenir un estatus normal al costat del totpoderós anglès.

Passarem nit a Caerleon, poble amb passat romà a la riba del riu Usk, i l’endemà al matí, després d’un esmorzar hipercalòric marxarem a la ciutat de David (Cardiff) i ... increïble!!! A les 10 del matí el carrer ja era ple de .... gal•lesos!!!! A part de francesos vinguts d’arreu de l’hexàgon (occitans, bretons, fins i tot alguns catalans del nord) estava ple de gal•lesos amb les seves banderes del drac, els seus colors, les seves disfresses ... pel carrer, per les parades, per les botigues …

Diu la cançó que l’amor està en l’aire (love is in the air). A Cardiff el rugby està en l’aire, en l’ambient, per tot arreu, tothom en parla. Tot és rugby: el món és perfecte. Fins i tot els francesos (que se sabien favorits) estaven encomanats de l’ambient, ambient que no troben a casa seva si no és en algun petit poblet d’Occitània. Compraven banderes gal•leses, samarretes gal•leses ... i se les posaven: així és el rugby.

La ciutat és petita. Dominada per l’omnipresència de l’estadi del Mil•lenni. Al mig de tot, com una catedral. Són gent d’empenta aquests gal•lesos, quan Arms Park es va quedar petit enlloc de tirar-lo a terra i fer-ne un de nou, van decidir fer-ne un altre al costat. Així, perquè si.

Dins l’estadi, l’èxtasi, la èpica, l’emoció .... 1 hora abans de començar el partit comença el moviment. En un equilibri quasi perfecte entre modernitat i tradició, entre l’era del professionalisme i el pes de la història s’alternen una mena de cheerleaders del patrocinador de torn amb un cor gal•lès de més de 100 homes cantant cançons tradicionals gal•leses (fins i tot Delilah del Tom Jones).

I arriba el moment dels himnes: “Bread of heaven, feed me now and evermore” ... aquí naufragues … però quan arriba “La terra dels meus pares” directament t’ofegues en l’emoció. Fins i tot La Marsellesa sona grandiosa dins del Mil•lenni.

L’èpica del matx és espectacular. L’esperit de tot un poble espitja la seva selecció nacional i quasi doblega la (a vegades) perfecte màquina de rugby que és la selecció francesa. Al final però s’imposa el favorit.
És igual!!! L’any que bé hi tornarem. Ni una derrota pot trencar la comunió i catarsi col•lectiva que representa un partit de les 6 nacions.

Ràpid cal demanar una pinta de Brains i veure què fa Irlanda a Twikenham!!!! Evidentment tots els gal•lesos donen suport als irlandesos. Una de les coses que varem remarcar del dia a Cardiff és el ressentiment que han anat covant generació rere generació contra Anglaterra. Potser d’aquí els hi ve la força de ser una gran nació del rugby, sense tindre ni una gran població, ni un gran territori.

Veient el partit tinguérem la gran (Grandíssima!!!) sort de poder saludar dos mites vivents: Barry John i Phil Bennet: llegendes que caminen.

Acabarem la nit tranquil•lament, de pub en pub, pensant que aquí érem normals, que no havíem de donar explicacions per la nostra afició, que no érem una minoria molt minoritària.

L’endemà com despertats d’un somni esmorzàrem i marxàrem tranquils, com alleujats .... i estic segur que en el silenci de la tornada tots pensàvem que algun dia el rugby català serà com el gal•lès: lliure, espontani i gran, molt gran.

Joan Legolas Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada