Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dissabte, 6 d’agost de 2005

Els Sharks mosseguen

Davant de poc més d’un terç d’entrada, i amb notable presència de públic anglès (vingut de Lloret?), el partit començà amb un quart d’hora de retard per tal de facilitar la recollida d’abonaments i carnets per part dels aficionats usapistes.

Amb un XV titular sense Goutta (la capitania fou assumida per Durand), l’USAP començà valenta i desinhibida: jugant a la mà i fent avançar les línies. Mentrestant, els anglesos semblaven superats per la xafogor nordcatalana. Aviat, però, un parell de cops de càstig transformats per Sale varen desinflar la força catalana que, amb un 0 a 6 al marcador en el minut 12, començava a cedir la iniciativa a uns Sharks que no tardarien en imposar definitivament el seu ritme al matx. La manca de concreció catalana en el joc a la mà, a més, es va fer evident a mesura que passaven els minuts, i tots els presents començàrem a recordar la temporada passada.

En aquesta fase del partit vàrem poder apreciar una brillantíssima jugada del tauró català Oriol Ripol: amb la pilota ben subjecta s’escapolí de diversos placatges gràcies a la seva agilitat i versatilitat, abans de ser abatut per la defensa catalana. Una jugada on el canvi de peu va ser gairebé elevat a la categoria d’art ...

En el minut 25 s’esdevingué una de les jugades que podríem definir com a clau del partit. Fins aquell moment, ambdós equips havien mantingut la seva ‘touche’ sense gaire dificultats; fou llavors que Sale va ser incapaç de defensar-la. Paradoxalment, aquesta recuperació es va convertir en una pèrdua gairebé immediata de l’ovalada per part dels Arlequins i un posterior assaig dels taurons. L’agressivitat anglesa feia augmentar la diferència, amb la transformació pertinent, fins al 0 a 13. Pintaven bastos.

Quan, quatre minuts després, Dawaïnaulu iniciava una carrera en ziga-zaga que acabaria convertint en assaig Bomati, el públic aplaudí a rabiar tant per la bellesa de la jugada com per la sensació que probablement estàvem davant dels únics punts usapistes de la nit. El 7 a 13 no era del tot real, com demostrava la creixent pèrdua de pilotes dels arlequins, o la major força compacta i el perfecte seguiment de les jugades del XV anglès.

L’entrada de Goutta i Porcu al segon temps no varià pas l’escenari: als cinc minuts assistíem a un eslàlom de Wakley (impressionant jugador) que culminava en assaig. Set minuts després, un drop. Al minut 32, un assaig plantat per Fernandez-Lobbe simplement genial en què els taurons demostraren la seva destresa en el joc a la mà i la seva visió global del joc. El 7 a 30 final potser no és agradable, però tampoc podem dir que no sigui just. És cert que, en determinats moments del matx, el joc anglès era més proper a l’estàndard buscaraons italià que no pas al British Style, però tampoc es pot afirmar que va ser l’excessiva rudesa el que determinà el marcador final. Segurament hi influí una major concentració anglesa i, sobretot, un ‘stage’ de pretemporada que hom imagina criminal. Les coses no van del tot bé quan l’Aimé Giral només té motius d’enfervorir quan es protagonitza una defensa acèrrima gairebé sobre la línia de marca i s’allunya el perill d’assaig amb contundència. Tenim quinze dies, però, per acabar d’embastar-ho tot abans que no arribin els nostres amics d’Agen que, aquell mateix dissabte, varen vèncer amb claredat el Brive per 17 a 3.

Mentrestant, com no podia ser d’altra manera, La Lleganya finalitzà la nit davant d’un bon àpat. Curiosament, costella de porc adobada i rostida. Casualitats ...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada