Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimarts, 4 de juliol de 2006

Aquestes muntanyes que tan altes són ...

Com si fos una tradició de molts anys (només en van dos) els de la família Puig-Pàmies tornàrem a passar Sant Joan al Pla de Barres, als peus del Carlit. Mig stage en alçada com fa l’USAP, mig celebració del Sant de l’hereu, mig comunió tel·lúrica amb les arrels del país, mig donar suport a la flama del Canigó: nostra festa nacional, mig perquè ens agraden aquests cims del Capcir i barrancs de l’Alt Conflent ... la qüestió és que hi tornarem. I hi tornarem sense saber ben bé perquè ...

L’any ha estat difícil, fatigant diria, fins un punt desil·lusionant. Hem tornat a quedar a les portes de tot (HCUP i TOP 14). Hem fet menys desplaçaments junts. Fa molt de temps que no veiem alguns dels més estimats socis de la Lleganya. La nostra selecció va caure davant dels bascos quan se’ls podien haver cruspit en un vermutet. El tribunal de París esva declarar incompetent per decidir sobre la petició de reconeixement internacional de la FCR. Hem vist el que costa posar en marxa el rugbi a Vilanova. Hem vist com la sortida d’ERC del govern afectava molt més del previst el “renaixement” del rugby català. Hem vist desercions ... hem sentit comentaris negatius... Hem viscut les lluites pel poder econòmic a l’USAP, i per acabar d’arrodonir-ho hem sentit que en Bourret potser marxa a ... l’Stade Français!!!

I per tot això, d’alguna manera tornàvem religiosament al Pla de Barres per fer un “reset” com diria el nostre webmasover, per retrobar-nos amb la força de la terra, per tornar a veure que tot està per fer i tot és possible ...

Com si fos una metàfora de tot el curs de l’any, l’excursió començà malament al principi: se’ns va espatllar el cotxe, ens vàrem trobar malament, problemes de feina, el millor vi del Rosselló que compràrem sortí amb gust de tap i hi hagué una mica de mal humor ... Però a poc a poc, la força i l’alegria ens retornà al cos, a poc a poc retrobàrem vells anhels i velles cançons ... “Aquestes muntanyes que tan altes són, me priven de veure els meus amors on són...”, a poc a poc trencarem el malefici i ens tornarem com els nens: indestructibles i immunes al desànim. A poc a poc, però fermament tornarem a ser conscients del deure i la missió...

Què trencà el malefici??? Tot: La nit de Sant Joan a Montlluís fent saltar per primera vegada el Joan i el Ferran per sobre la foguera, l’orgull de sentir al Ferran a un nen que li deia “je ne parle pas catalan”: -No et precupis, jo t’ensenyo (sic). O quan repartien la sangria amb veu alta i clara dient: ”ei Joan avui veurem vi!!!!”.... O trepitjant el camp de rugby de Matamala al Capcir, on s’entrena l’USAP (i enguany també l’estimada selecció de futbol de Korea) o pujant al Coll de Sansa, a l’Alt Conflent, amb els Macià (lleganyistes il·lustres), o banyant-se el dia de Sant Joan a la capçalera del riu Tet (el que passa per Perpinyà) després d’un dinar sota la pluja (hauríeu d’haver vist a la Cristina amb ulleres de sol sota una pedregada i menjant com si res!!!!). O visitant Nyer (Conflent): lloc de record dels angelets, alt lloc de la resistència catalana i peregrinació obligada ... O tornant a caminar per la Fontrabiosa o l’Espollosa al Capcir: límit del País, límit de la nostra pàtria ... O sabent que l’occità Porcu jugarà amb Ceret la temporada que ve sense cap reclamació econòmica (Són una fàbrica de fer amics aquests del Vallespir) ... “si canto perquè canto, canto pas per mi, canto pel Tupí que és molt lluny d’aquí...”.

I es que de fet és així: any difícil deia al principi??? Desànim deia???? No!!! Ha estat un any de feina i de lluita especialment dura ... Però ha estat un gran any. Hem vist un derbi català a divisió d’honor (BUC-UES) per primera vegada en molts anys (amb dos tercers temps dignes de menció)... i a dalt de tot!!! Hem vist la Santboiana guanyar la lliga una altre cop, hem vist al Ceret i l’Argelers junts també a Federal 1 (l’any que ve hi anirem!!!!), hem ajudat a aconseguir que la nostra selecció marxés de les competicions “territorials espanyoles”, hem denunciat a la FIRA en nom dels nostres drets històrics com a nació del rugby, ens hem manifestat ... hem treballat pel rugby com mai ... hem estat presents a tot arreu .... hem pujat el Castell de Queribús i hem “peregrinat” a l’ermita de Sant Antoni de Galamús, hem agermanat el Gironès i la Ribera d’Ebre en una macro-clotxa que serà recordada durant molts anys en els annals del lleganyisme!!! ... “Si sabés on retrobar-lo, si sabés on és, aniria a volant al seu costat per sempre més” Cal seguir endavant. Sempre endavant. No sé si som una nació, ni si tenim dret a decidir ...
però el que si sé, és que ara hem de placar ... i amb contundència.

Joan “Legolas” Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada