Adéu a l'edat de l'innocència

El passat dia 2 de Novembre a les 19:08 hores de la tarda a Stradey Park (Llanelli-Gal•les) acabava el minut de silenci per la mort d’en Ray Gravell. Les llàgrimes i els aplaudiments s’estenien per tot els camps de rugby del sud del País de Gal•les

Jugador fet a Llanelli, samarreta que sempre defensà. Era un centre fort, conegut sobretot per la força dels seus placatges i la seva manera de percutir. Un jugador que sobretot jugava amb passió. N’expliquen moltes d’ell ... potser de les més conegudes eren la seva manera d’animar els companys i preparar-se mentalment al vestuari abans d’un partit. Expliquen que fins i tot animava als contraris al passadís abans de sortir a la gespa!!!!!

Actor de teatre i cinema, fou també locutor de ràdio a Ràdio Cymru i Ràdio Wales. Una de les coses que sempre m’impressionava era la passió i l’entusiasme que transmetia quan feia de comentarista de rugby per S4C (el canal de televisió en gal•lès). Quedarà per la història l’abraçada a Mike Ruddock després que Gal•les guanyés el 6 nacions fa uns anys, l’entrevistador abraçant a l’entrevistat!!! Fent de comentarista semblava més un supporter que un periodista: Especialment divertides eren les seves entrevistes i aparicions abans i després del matx ... aquí a Catalunya, diríem que li agradava molt fer el pallasso.

L’hivern passat a casa meva el vèiem cada dijous al programa Codi Canu on capitenajava els Scarlets. Aquest programa, on uns equips de cantants amateurs de cada regió del rugby, aprenien a cantar amb el premi d’interpretar “La terra dels meus pares” a l’estadi del Mil•leni el darrer partit dels 6 nacions, era una tribuna perfecta pel vell Grav. L’entusiasme, l’orgull, el patriotisme, eren força evidents quan Ray Gravell agafava la paraula.

Els temps han canviat, el rugby també, cada cop més professional, cada cop més mediàtic ... importen més les audiències i el marketing que l’identitat i els valors ... el rugby s’ha fet gran. Ha perdut l’innocència que el feia pur. I amb aquest procés ha perdut part de la passió que transmet el joc, passió de la que el vell Grav n’era un clar exponent. Veure en Ray Gravell saltant i cridant (encara que fos com a comentarista!!!) quan jugava Gal•les era una cosa que et percutia el cor, que t’emocionava ... ja no ho veurem més això i a poc a poc desapareixerà del tot. Entusiasme i passió, cada cop més cars de veure, cada cop més escassos i reduïts a reductes privats ... com quan veig els meus fills que es miren un resum en diferit d’un matx per la televisió i criden a l’aparell animant al seu equip com si estiguessin al camp i en directe ... cridant i animant com ho feia en Ray Gravell.

Joan Legolas Puig
Le p’tit montagnard catalan