França 9 - Anglaterra 14

El partit d’ahir enfrontava, teòricament, les dues millors seleccions de l’Hemisferi Nord. Si més no, les dues que restaven a semifinals. D’una banda, una Anglaterra grisa que havia superat la fase regular sense pena ni glòria, però que havia fet callar tothom gràcies a la seva impressionant victòria enfront els Wallabies; de l’altra, la França que va debutar amb mal peu amb Argentina, però va ser capaç de refer-se i practicar un bon rugby. Tant bo, que va eliminar els mítics All Blacks. La tensió i els nervis d’un partit d’aquest tipus prometien; el que s’havia fet fins llavors només era camí recorregut. Calia guanyar-se al camp allò que les estadístiques només insinuen ...

I la sortida no podia ser més desastrosa pels del Gall, i més favorable per als de la Rosa. Una puntada d’allunyament enganxada a la banda, un error en el marcatge, un mal bot i un placatge insuficient permetien a John Lewsey avançar els anglesos en el marcador; l’errada de Wilko en la transformació no va evitar que el públic francès comencés a mossegar-se les ungles. De fet, no va ser fins al minut 18 que França va ser capaç d’invertir el marcador, gràcies a dues puntades de Beauxis. L’entrada de Chabal per Pelous tenia més de voluntat d’esperonar l’equip i els aficionats que no pas altra cosa; el XV del Gall topava una vegada i una altra contra una veritable paret defensiva, agressiva en els rucks i que a punt va estar d’aconeguir un nou assaig gràcies a l’avanç d’una melée a cinc metres de la zona de marca. França s’espessia per moment, i el xiulet del descans va permetre tothom prendre un respir: el 6 a 5 en l’electrònic prometia emocions fortes per a la segona part.

Els segons quaranta minuts van mantenir la tònica de la primera part; Anglaterra, que s’havia trobat un assaig de regal en el minut dos de l’encontre, va mantenir una defensa fèrria i de control. França dominava l’ovalada, però aquesta hegemonia no es traduiria en res més que no fos una nova penalitat transformada per Beauxis (5-9, 44’). Però vèncer Anglaterra a puntades és difícil: Wilko acostaria de nou els de la Rosa en el marcador (8-9, 47’) i tocava de nou contenir la respiració. Laporte va actuar intel•ligentment, i va fer saltar a la gespa a Michalak, Szarzewski i Dominici amb l’esperança que fossin l’obrellaunes de la defensa anglesa. Però a excepció d’algun atac puntual, aturat en el segon intent, França s’estavellava una vegada i una altra. A manca de deu minuts, el seleccionador anglès va pagar Laporte amb la mateixa moneda: l’agilitat de Flood i la fortalesa i experència de Dallaglio entraven al camp. Estàvem davant d’una topada de titans, i qualsevol petit detall podia decidir el matx.

I el petit detall va ser, de nou, una errada francesa: un placatge alt en la zona mitja de l’atac anglès va ser penalitzat amb un cop de càstig. França sencera tancava els ulls: Jonny Wilkinson xutava a pals, i avançava de nou els de la Rosa (9-11, 75’). Quedaven cinc minuts, i els del Gall van intentar la tromba. No se’n van sortir; la defensa anglesa, organitzada i compacte, va recuperar la pilota. I en un metre, després d’unes fases d’atac, Wilko arrencà una nova genialitat com la que permeté els anglesos aixecar l’Ellis Cup fa quatre anys: un drop impressionant que enfonsà les esperances dels seguidors francesos (9-14, 78’).

Anglaterra era, quatre anys després, finalista de nou del Mundial. Avui sabrem si serà Argentina o Sudàfrica la selecció que s’enfrontarà a aquesta mena d’au fènix del rugby.