Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Anglaterra 6 - RSA 15: Nkosi Sikelel’ iAfrika

Al final, la millor defensa se’n va dur la Webb Ellis a casa. Anglaterra i Sudàfrica van plantejar un partit similar, amb breus moments per al joc a la mà, però amb el protagonisme per a les davanteres i l’aspecte defensiu. Amb un objectiu: evitar al màxim les penalitats i, per tant, es possibilitats de lluïment del peu de Wilko i Montgomery. I al final, la millor defensa se’n va endur el gat a l’aigua. Amb polèmica inclosa, això sí.

Amb els primers ministres, Gordon Brown i Tabo Mbeki, a la llotja, Jonny Wilkinson va llençar la puntada incial i la final va començar. Hi havia vuitanta minuts per davant, i l’emoció era màxima. Durant els primers cinc minuts van primar les puntades d’allunyament, el mirar de descentrar el contrari, d’agafar-lo a contra peu en defensa. Però tots dos equips jugaven amb la màxima concentració possible. Als set minuts, una recuperació sudafricana acaba amb retenció anglesa, que Montgomery converteix en els tres primers punts del partit. La resposta anglesa es va fer esperar cinc minuts: cop de càstig per entrada il•legal en una agrupació, i Wilko torna la igualtat al marcador. S’entrava en una fase d’intercanvi de puntades: Montgomery de nou avançaria els Springboks gràcies a una penalitat (15’). Però els dos següents intents, un drop de Jonny Wilkinson i un cop de càstig allunyadíssim d’Steyn, no passaven entre la hac. Encara hi hauria temps, però, per tres punts més del peu de Percy Montgomery després d’un atac dels sudafricans que una mica més i costa l’assaig al XV de la Rosa: Steyn trencà la línia, però la davantera no acabà de concretar la feina tot i tenir-ho a l’abast. Al final, el nou fullback usapista preferí assegurar a pals. El primer temps acabava amb un 3 a 9 en l’electrònic.

El segon temps s’inicia amb sorpresa. Als dos minuts, i enmig d’una agrupació al centre del camp, apareix en escena ... Jimmy Jump! I no se sap si va ser la presència de Jump, o l’entrada en fred després del descans, però Sudàfrica va tenir en aquells momens l’única debilitat defensiva de tot el matx: els anglesos atacaren per la seva banda esquerra, i Mark Cueto va arribar fins a la zona de marca. Plantà l’oval. Però: tenia els peus dins del camp? Hi va haver knock on? El jutge de televisió es va prendre els seus cinc minuts per resoldre que no hi havia motius per concedir l’assaig, i els anglesos es van haver de conformar amb una penalitat transformada per Wilko arran d’una falta anterior. La Rosa s’acostava en el marcador, però l’assaig no assolit i la posterior substitució de Robinson per lesió els desinflà. I Montgomery va saber aprofitar un nou cop de càstig per tornar als sis punts de diferència (50’).

El XV anglès va mirar de refer-se, i va dominar el terreny, però no tant les fases estàtiques ni l’ovalada: els sudafricans recuperaven la pilota sovint, els davanters de la Rosa cometien errors a la mà ... Estava demostrat que aquesta no era una final per al joc obert. Quan, a mitjan segona part, l’àrbritre va assenyalar una pantalla anglesa en el centre del camp, Steyn va veure el seu moment de glòria: puntada des de quaranta-nou metres, i 6 a 15 en el marcador. La diferència ja no era salvable a puntades, i els anglesos van intentar-ho traient Dallaglio i mirant de prémer al màxim una defensa sudafricana compacte com un mur de maons. Només va quedar temps per un intent de drop de Wilkinson, que va quedar en això: intent.

Vuintanta minuts després de la primera puntada, el xiulet de l’àrbitre tornava a sonar. La Rainbow Nation recuperava el títol per als equips de l’Hemisferi Sud. No es pot dir que el partit fos, precisament, una bellesa plàstica; però sí que va tenir totes les característiques d’una final d’alta volada, i que va mantenir enganxats al televisor tots els aficionats. Al cap i a la fi, el que passarà a la història serà la consecució del títol, John Smit aixecant l’Ellis Cup amb la cella acabada de cosir.

Percy havia vençut Wilko, l’Springbok es menjava la Rosa. I, per desgràcia, haurem d’esperar quatre anys per tornar a gaudir d’un espectacle d’aquest tipus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada