Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 24 de setembre de 2007

Cap de setmana intens

França 25 – Irlanda 3
SAF 30 – Tonga 25
ANG 44 – Samoa 22
AGN 63 – Namíbia 3
AUS 55 – Fiji 12
ESC 0 – NZ 40




Cap de setmana intens a la Rugby World Cup. Hi hem tingut de tot: una Irlanda pesada i de difícil digestió, com els estofats dels seus pubs; una Tonga valenta, capaç d’assetjar als tot poderosos springboks; una Samoa astuta; la reaparició de Johnny Wilkinson i el seu peu (tot i fallar una transformació!); una Argentina en la línia habitual; i una Escòcia que procurava ser compacte i ferma enfront uns All Blacks ... Bé, què podem dir dels All Blacks que no s’hagi dit ja?

Però si algun partit ha estat especial per a La Lleganya aquest cap de setmana, ha estat l’Austràlia-Fiji: tot un partit del Pacífic en ple Mediterrani. Perquè era especial, el matx? Doncs perquè representants de La Lleganya s’acostaren a l’Estadi de la Mosson per gaudir de l’espectacle d’un partit de la Copa Mundial de Rugby. Sí sí: quatre intrèpids van agafar l’autopista, oblidant-se els entrepans, i van mirar de sobreviure a l’atac de nervis que suposa que el Tramway de Montpeller s’aturi massa, no trobis la teva boca d’entrada al camp i la seguretat de l’Estadi et faci buidar les butxaques quan ja estàs sentint les notes de l’himne de Fiji.

Però tot això va valer la pena, oi tant! Alguns es varen perdre l’himne de Fiji, però d’altres van poder gaudir del break musical de dalt a baix, amb haka fijiana inclosa. I després va venir la puntada inicial, i el joc desplegat ... I vam poder apreciar la valentia dels illencs, que tot i enfrontar-se a un dels millors equips del món (subcampió vigent, recordem-ho!), van ser capaços d’arrencar tres o quatre vegades des de la seva pròpia línia de 22 a la mà, sense por (i alguna vegada sense gens d’encert, tot s’ha de dir). El joc de la gespa i l’espectacle de colors de la grada ve valia la quilometrada que ens havíem empassat; i veure un mite com George Gregan gairebé a tocar, també. Si a sobre veus algun assaig davant teu, ja gairebé toques el cel! Aquí teniu un tros de cel ...

Mica en mica, el joc dels fijians va anar demostrar algunes febleses. Si bé aguantaven les meleés, no eren capaços de conquerir les seves touches i els errors a la mà no forçats minaven la moral dels blanc-i-negres. Però molt de mica en mica. El públic esperonava Fiji, i l’equip liderat per Bai va marcar un magnífic assaig de la mà de Neivua en els darrers compassos del primer temps (22-5). El resultat potser no acabava de reflectir del tot el joc desenvolupat, ja que el fet diferencial bàsic entre l’un i l’altre equip eren, en aquells moments, no tant la fortalesa física com sobretot la capacitat per aprofitar les oportunitats. A mesura que avançava la segona part, el cansament va anar apareixent entre els fijians: combateren fins a l’extenuació, això sí. Més d’un assaig wallabie va ser fruit d’un atac fijià desballestat en la darrera passada, i d’una arrencada fulgurant del jugador australià de torn amb la defensa completament desguarnida.

El matx, doncs, va valer la pena. Per tot. I la imatge del partit, però, no va ser cap assaig ni cap puntada de Gitteau, sinó l’entrada a la gespa del Comando Fada. Els vam veure quan entràvem a l’Estadi: dos nois, amb cabellera i barba a l’estil Cromagnon i una samarreta vermella amb l’ensenya occitana. I els vam tornar a veure, a mitja segona part, sense la samarreta i amb dues banderes occitanes, corrent d’un extrem a l’altre del camp. Dels dos espontanis, un va arribar a la zona de marca contrària des d’on havia saltat, i es va llençar a l’estil Chris Latham més enllà de la línia. Probablement, l’autoassaig més celebrat del dia!

En acabar el partit, després de veure passar els dos equips saludant l’afició, els quatre lleganyistes ens vam quedar una bona estona mirant l’estadi, la gespa, la gent buidant les grades ... Amb l’esperança d’omplir-nos els pulmons d’aquell aire, d’aquell ambient; amb una sensació de satisfacció espiritual plena. Sabíem que ens esperava una bona quilometrada de nou, però vam marxar cofois perquè sabíem que aquesta és una experiència d’aquelles per explicar a fills i nets. 32.321 cossos, i una sola ànima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada