Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dissabte, 7 de juliol de 2007

Mas de les Fredes revisited

Tornar a un lloc mític és una insensatesa. És molt arriscat. Quan un lloc ha arribat a la categoria de mite personal, qualsevol petit canvi pot esguerrar la màgia i la contenció, que en precari equilibri, l’han fet arribar a aquest nivell dins la teva imaginació. Aquesta era la meva por quan pel pont de l’U de Maig, passat Estagell enfilarem el trencall que porta al Mas de les Fredes, a la vall de l’Aglí (Rosselló).

Home de poca Fe!!!! Allí estava com sempre: les quatre cases al mig ... i les vinyes que esgarrapen els contraforts de les Corberes. Vinyes ja brotades guanyades amb la força del treball a la garriga. Coscons, llentiscles i argelagues aliats que conformen un magma que ho cobreix quasi tot ... Si senyor!!! El Mas de les Fredes: espai líric entre el Castell de Queribús i la Vall de l’Aglí. El Mas de les Fredes: recer espiritual aferrat a l’arrel de la muntanya, de les Corberes, veritable frontera de la nostra Nació.

I com és que aquest espai va arribar a la categoria de mite personal?? Ras i curt: per una epifania (cristal•lització de les emocions, segons definició d’en James Joyce). Allí vaig descobrir on està l’essència del rugby català ... la idea, i m’ha semblat que, en aquest modest article d’estiu de cada any, havia de tornar a vosaltres amb aquesta idea ... perquè recordem tots plegats què és l’essència del rugby. Quina és l’anima que ens ajunta els dissabtes d’hivern a Can Font o davant d’un televisor.

Potser la qualitat més important del rugby és el que posseeix en valors instrumentals, no finalistes, en l’actitud i l’estètica de tot plegat sense pensar en grans causes o grans finals.

Gràcies a l’estètica i la litúrgia d’aquest nostre esport se sent o s’aprèn quasi de manera gnòstica i pràcticament sense saber com, l’esforç, l’admiració, el respecte, la constància, l’acceptació de l’autoritat, la definició de l’individu dins del col•lectiu ... i al capdamunt de tot això ... l’orgull i l’honor.

Això és el que és veritablement important. No es tracta tant que un nen jugui bé al rugby, sinó que el veritablement important és que aprengui aquest valors “instrumentals” de manera efectiva ... potser després acaba jugant al futbol o la petanca, però hi jugarà d’una manera noble, preservant l’estètica i guardant el moment de la pràctica de l’esport com una disciplina .... pot semblar budisme, amics meus, però no ho és: només és rugby.

Al final potser només és que el rugby encara té la capacitat de treure allò de bo que tenim dins. Com deia l’escriptor Gaston Bonheur: “M’estimo el rugby, que manté, peti qui peti, diumenge rera diumenge la nostàlgia d’una Cavalleria”. Això és així i és bo que sigui així. En aquest món sòrdid, mesquí i covard intento tant com puc mantenir aquesta idea fixa i pura dins del cap ... i no esborrar-la, ni separar-me d’ella. I provo, Déu ho sap, conduir-me segons això.


Joan “Legolas” Puig
Le p’tit montagnard catalan

Mas de les Fredes (Rosselló)-Pla de Barres (Alt Conflent)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada