Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

diumenge, 18 de març de 2007

França aixeca el trofeu en el darrer sospir i Anglaterra s'enganxa

Emoció fins al final. No hi ha més titular possible. S’arribava a la darrera jornada amb un triple empat, i les seleccions d’Irlanda i França eren les que tenien més possibilitats d’acabar-se enduent el Sis Nacions d’enguany. França partia amb una avantatge relatiu: jugava el segon matx coneixent ja el resultat irlandès i, per tant, el diferencial de punts que havia d’aconseguir.

Irlanda va saltar a la gespa del Flaminio amb la intenció d’aconseguir el màxim d’assajos possibles. Això es traduïa amb un persistent joc a la mà, ja des de la pròpia línia de 22, i amb un esforç físic que els transalpins van saber contrarestar durant el primer temps. Itàlia, gràcies al peu d’un encertat Ramiro Pez, va arribar a posar-se per davant en el marcador , però Irlanda va saber refer-se i anar al vestidor amb un 12 a 13 favorable. El segon temps, amb Pez lesionat a la banqueta, va ser completament diferent al primer: la capacitat de resistència italiana es va desfer com un terrós de sucre, i Irlanda va aconseguir sis assajos de bella factura, arribant a disposar d’un marge de 34 punts en el marcador. L’ambició irlandesa, però, d’aconseguir la màxima renda possible va acabar passant factura. A un assaig de Bortolami a manca de cinc minuts, se n’hi sumà un de Roland de Marigny en el temps afegit. Passaven tres minuts del temps reglamentari i els irlandesos van intentar sortir de nou a la mà des de zona de 22 enlloc d’allunyar la pilota; els locals van furtar l’ovalada i l’arriere italià va cobrar-los la valentia (24-51).

El segon acte d’aquesta obra tenia lloc pocs minuts després, a París, on el XV del Gall s’enfrontava a Escòcia. Els francesos havien d’aconseguir contrarestar la diferència de punts ... i el primer bon dia va ser un assaig de Nikki Walker. Tot i que França va mirar de sobreposar-se a aquest inici nefast per als seus interessos, Sean Lamont va aconseguir plantar de nou l’oval en zona de marca local en el darrer sospir del primer temps, gràcies a un atac de murrieria. El 20 a 14 del marcador no acabava de presagiar res bo per als del Gall. Però, com a Roma, la segona part va tenir poc a veure amb la primera: França va posar-se les piles, i va atacar sense compassió una Escòcia que mirava de mantenir el màxim de ferma la seva línia defensiva. Els punts anaven caient mica en mica, i després de l’assaig d’Olivier Milloud (39-14), el públic francès ja veia el trofeu a tocar. Però quedava la connexió celta: a manca de quatre minuts, Euan Muray establia un 39 a 19 en el marcador que va fer callar per uns minuts el públic parisenc (no així els irlandesos repartits pels pubs del món ...). Només quedaven quatre minuts ... però és França. I és la davantera francesa. I la força. I la contundència. I l’empenta. I una jugada dubtosa. I l’àrbitre de televisió (curiosament irlandès ...). En el darrer sospir, el XV del Gall de la mà d’Elvis Vermeulen plantà (?) l’oval en zona de marca. La transformació posterior de Beauxis deixava un 46 a 19 en el marcador que feia esclatar de joia Jo Maso i Bernard Laporte. França era, un any més, campiona. I més enllà de l’encert arbitral, s’ha de reconèixer que els del Gall, quan volen, desenvolupen un rugby envejable i potent.

El tercer acte, doncs, havia perdut part del sentit. Anglaterra ja no tenia possibilitats de fer-se amb el trofeu ... però Gal•les volia evitar la cullera de fusta. I se’n va sortir: amb un Estadi del Mil•leni ple de gom a gom, un Land of our father sentit, Gareth Thomas de titular i un James Hook entonadíssim, va conseguir rebregar la selecció de la Rosa. Res van poder Mike Catt i Toby Flood: la connexió entre el públic i els Dragons Vermells va evitar que Gal•les s’endugués, dos anys després del Grand Slam, una Cullera de Fusta que potser mereixia pel joc desenvolupat en els quatre partits anteriors, però no per la valentia i l’orgull demostrat ahir sobre la gespa del Millenium Stadium. El 27 a 18 final va fer esclatar de joia Cardiff i voltants: vèncer Anglaterra bé val una ronda de pintes!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada