Biarritz 12 - USAP 9

Comme en 2004. Així titulava L'Independant la seva edició d'ahir. I aquest va ser l'esperit que empenyé, nord enllà, els Catalans: l'Stade de la Mosson va patir la invasió pacífica, però no per això silenciosa, de milers de catalans que s'endinsaren a Occitània amb l'esperança que les terres d'Oc no fossin sinó una estació prèvia a Saint Dennis.

Però topàrem amb un davantera forta. Amb una murrieria excessiva. Amb una permissivitat arbitral descarada (per no dir que sospitosa ...). I no vam saber, com a equip, imposar el joc que defineix el XV Català. Els bascos van anar per davant en el marcador gran part del partit, i nosaltres només podien perseguir-los: això limitava les nostres possibilitats i el nostre marge d'actuació, d'imposar un ritme que ens facilités arribar a la desimboltura i el desvergonyiment amb l'Ovalada amb què tant disfrutem. Quan, a manca de pocs minuts per al final del matx, Bourret xutà un cop de càstig des de més enllà del centre del camp, la pròrroga estava en el seu peu. Però l'oval s'esbiaixà. I ja no hi havia temps per res més que no fos veure com l'afició sanferminera del BO celebrava a ritme de Paquito el Chocolatero (home de Cocentaina, val a dir) el passi a la final.

No va ser un bon partit; de fet, el Biarritz dissimula força bé que és un equip de Rugby. Però una cosa és evident: l'USAP té una afició que és campiona. I que ja prepara la gargamella per a la temporada que ve.Sempre Endavant!