Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dimecres, 2 de novembre de 2005

Lo bruxelot (*): una jornada a Perpinyà

*(Al Capcir: font petita)

Arribo a Perpinyà a quarts de tres, massa tard!!! Però ho provaré. Deixo el cotxe al garatge Aragó i me’n vaig de dret a Casa Sansa: tot ple de gal•lesos i la cuina ja ha tancat. Va ... no desesperem ho provaré amb aquell que està al costat de la catedral de Sant Joan. Merda, l’estan pintant! Quina mala pata!!! Passegem, doncs ... queda una darrera esperança: el carrer de la Paratilla ... aquí si!!! Assegut al carrer menjo una mena d’hamburguesa àrab i vi del país. És estrany aquest carrer quan les botigues són tancades i només hi ha el lloc de menjar, s’omple d’una gent amb un posat pretesament entre llatí i “canalla” que es creuen que són l'essència de l’ambient meridional. Porten ulleres de sol quan fa núvol, se saluden en espanyol i s’acomiaden en italià. La resta tot en francès ni una paraula de català. Maleïda herència ens deixa el Manu Chao dels collons!!!!

Me’n vaig a la llibreria catalana: haig de comprar un llibre d’en Jordi Pere Cerdà per regalar-li a la Wendy. Després a l’FNAC. Tot en bilingüe, però cap còmic en català. Una dóna se m’excusa: “Je ne parle pas le catalan, mais els meus fills si” (sic). Passejo i passejo. Pel forat del canal del Tet es veu el Pirineu. Anxovada, Ollada, Escalivada, Cargolada, Bullinada: si això és la guerra que no vingui la pau.

Estic cansat. Me’n vaig pel carrer de la Peixonera cap a un dels meus llocs preferits: la plaça dels Peluts. M’assec al cafè que està encarat al carrer de la Paratilla. Des d’aquí veig la casa de la Generalitat, la peixateria l’Alba (on uns quants resistents menjàrem sardines a la brasa tornant de la desfeta de Paris) i l’antic mercat. Fa calor, i xafogor. Uns mosquits d’aixeta s’entesten a provar de suïcidar-se dins del meu got de Banyuls. M’hi estic una hora i mitja ben bona. Tinc temps per tot. Saludo uns senyors gal•lesos que tenen coll avall que perdran. Gent pacífica i civilitzada aquests gal•lesos, sobretot si ho comparem amb els irlandesos: encara recordo el partit contra el Munster quan varen literalment prendre el centre de Perpinyà i no pararen de bramar. Els catalans però, també esperen amb ànsia el proper partit a casa contra els de Narbona: “ils se dopent au cassoulet” se’n fot el cambrer. I sobretot tinc temps de digerir els canvis que està sofrint Perpinyà. Alguns de bons, com el d’aquell mercat que era a la plaça del teatre municipal. Ja és a terra: no queda res. Però n’hi ha alguns de dolents: davant la llibreria catalana també fan obres. Ja no hi ha arbres. I el més dolorós: l’Hostal de la Posta i la Perdiu és tancat i hi faran una residència de luxe. Cada vegada Perpinyà s’assembla més a Vilanova amb tants canvis. A més tenen el mateix problema que nosaltres amb els estornells, però aquí els hi tiren petards per espantar-los.

Tinc tant de temps, que abans de marxar cap a l’Aimé Giral faig una passejada llarga per assegurar-me de que no m’han canviat més coses. Gràcies a Déu Casa Xanxo és a lloc, la imatge de Sant Joan a la catedral encara té la senyera i els gitanos continuen cridant-se en català.

Arribo a l’estadi. Està molt bé això d’anar en corbata i com a membre de la Federació. Em saluda tothom i conec a molta gent. L’Enric Balaguer i en Jaume Roure de l’ajuntament de Perpinyà. Amb en Pere Codonyan hi parlo una bona estona, resulta que és fill de Pesillà de la Ribera i de petit jugava amb l’Entete la Tet, també recordem Dublin. L’Ignasi Doñate, tot un senyor. El Pere Manzanares, que espera amatent un senyor que ve d’Alacant a veure el seu primer partit de rugby (d’Alacant!!!), un senyor que acaba d’editar un vocabulari en català del rugby, gent dels clubs de rugby del sud, en Ramon Jordi Faura que em pregunta si ja hem vist el nou Angelets, la Mireia Parra que se’n fot de la corbata (“si et veiessin els de la Lleganya!!!”) i molta més gent...

A dins, a la tribuna a un parell de files més endavant que el president de l’USAP i amb coixí al cul. I a la mitja part a fer la cervesa (de franc) al local “Prestigi”. Fantàstic. El que deia abans: està molt bé això d’anar al rugby en corbata.

El matx és d’aquells que fan afició. L’històric club de Gal•les no pot fer gaire cosa contra una màquina de rugby. Els catalans surten des del primer minut disposats a menjar-se’ls. Al tercer temps, un fotògraf que havia tingut la sort d’estar al túnel dels vestidors m’explica amb emoció el silenci religiós i la concentració dels jugadors mentre se sent l’Estaca, just abans de sortir a la gespa. 4 assajos, força, tècnica i punt de bonus. La defensa gal•lesa intenta enfangar el partit des del principi: no se’n surten, els catalans reaccionen molt bé i amb molt poques errades. Els gal•lesos al final i aprofitant el cansament dels catalans fan que la derrota (37-14) no sigui tan bèstia (a vint minuts del final 34-0). Els “Filips” faran tots els canvis permesos i veurem al camp jugadors que feia temps que no sortien: Robertson (que li etzivà un placatge a un tres quart gal•lès que se sentí des de la tribuna), Hume, Debaty ... Em quedarà a la memòria l’assaig de picardia de la “Guilla” Durand , la defensa d’en Martí (al final tot el camp cridava el seu nom), la tranquil•litat i serenor d’en Laharrague (l’arrier), la rapidesa d’en Manas al 1º assaig, ....

Després d’un parell d’horetes de tercer temps al local “prestigi”, amb vi de Ribesaltes, parlaments, gresca, coneixent a més gent i foto per l’Independant inclosa, me’n torno cap a casa. En fi senyors: une très belle journée.

Joan Legolas Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada