Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

L'Arxiu Lleganyista

dilluns, 24 d’octubre de 2005

Cardiff Blues

Un article en exclusiva del nostre President d'Honor

El sorteig per a la primera fase de la copa Heineken temporada 2005/6 ha produït de nou un rival gal·lès per l'USAP, el tercer any consecutiu que això ens passa. I enguany ens ha tocat l'equip que es podria anomenar " els aristòcrates del rugbi gal·lès" - els Cardiff Blues.

Aquest és el club que representa la capital del país i un dels dos que van continuar en solitari, sense cap unió, després de la reestructuració del rugbi gal·lès fa dos anys. Encara que viatgéssim per tot el món seria molt difícil trobar un club amb més història, un club millor reconegut arreu del món. Al llarg d'aquesta història s´han celebrat partits entre Cardiff R.F.C. i totes les seleccions dels països de l'hemisferi sud ( cal recordar que quan Nova Zelanda, Austràlia o Àfrica del sud emprenien una gira per les illes Britàniques, només a Gal·les jugaven contra clubs, en preparació per als test matxs i no pas contra divisions o zones com a Anglaterra) i no sense èxit, per cert, per als amfitrions. I quan els Barbarians feien la seva gira anual per Gal·les durant la Setmana Santa, sempre era de màxima expectació i intensitat el partit amb el Cardiff, amb un estadi pleníssim: tota una garantia.

I a on juga aquest aristocràtic equip? Com es diu l'estadi que acull els Blues? És clar: el mític Cardiff Arms Park, al veritable cor de la capital. De fet no és l'estadi de la selecció Gal·lesa que duu el mateix nom (ara conegut com a l'estadi del Mil·leni) sinó un de més petit, literalment enganxat i descansant sota l'ombra de la veïna "catedral" damunt dita, amb els banderins del costat oest gairebé desapareixent dins les aigües del riu Taff. Molts són els jugadors famosos que han jugat "a casa", aquí: el llegendari Gareth Edwards, Gerald Davies, Terry Holmes, Robert Norster, David Young, etc., etc.

Tot i així la història, s'ha de dir que els darrers anys no han sigut els més gloriosos pel club. Va arribar a disputar la final de la inaugural edició de la Copa Heineken (perdent davant de Toulouse) però des d'aleshores a Europa ha deixat una imatge força discreta i en ocasions (com la visita a Biarritz uns anys enrere) molt pobre. I a nivell nacional el Cardiff ha hagut de suportar la dominació de Llanelli durant molts anys i dels Ospreys ( de Neath i Swansea) l'any passat. L'arrel del problema d'aquests anys ha sigut la inhabilitat del davanters de proveir una plataforma prou forta perquè els tres-quarts poguessin jugar. Hi han bons jugadors a la línia com Rhys Williams i Tom Shanklin que han destacat amb la selecció. I Martyn Williams, millor jugador del torneig Sis Nacions de l'hivern passat, és un No. 7 que s'ha demostrat molt capaç de fer un bon enllaç entre davanters i tres-quarts. La temporada passada amb David Young, un expilar del club, Gal·lès i veterà de tres gires amb els British Lions com a entrenador, les coses van començar a millorar. El segona línia Robert Sidoli i el pilar Gethin Jenkins ja són titulars amb la selecció que va guanyar el Sis Nacions, però la tercera línia era el punt fluix del "pack". I entra, doncs, el nou fitxatge estrella: Xavier Rush, un No. 8, neozelandès, dinàmic, fort que ha destacat amb l'equip de la Super 12, els Auckland Blues. Doncs, l'esperança és que Rush potenciarà la tercera línia, fent el "pack" més complert, més competitiu i així permetrà que els tres-quarts puguin lluir. Funcionarà? Ja veurem, i de primera mà, oi?

Un punt final per acabar. Observadors diligents podien haver notat l'any passat una certa “manca de suport" a l'USAP per part del President d'Honor de la nostra estimada Penya quan els Arlequins van jugar contra els gal·lesos de Newport Gwent Dragons. Cal explicar això, evidentment: Newport és i sempre serà la ciutat del meu naixement i per tant és lògic que encara tingui uns sentiments especials. Però en el cas dels Blues, com Cardiff és i sempre serà l'enemic primordial de Newport i de tots els seus ciutadans, vull assegurar a tots els socis que enguany no hi haurà cap conflicte d'interessos per part meva. Vull que els ens mengem amb pa i un bon raig d'oli! O sigui, companys..... a PER EEELLS!!

Stephen James Bartlett

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada