La USAP va garantir´se dissabte passat la permanència al TOP 14, gràcies a la seva victòria enfront Lió. Tot i no aconseguir el bonus ofensiu, el fet d'haver jugat prop d'una hora amb catorze per l'expulsió de Guillem Guirado dona un especial regust a la victòria, i a la conseqüència.
I és que la jornada de dissabte era important, Importantíssima. Amb la recepció de Lió, ja equip de ProD2, la USAP podia garantir la disputa de la màxima competició hexagonal la temporada vinent. I a banda de la tensió per aquest fet, hi havia també l'emoció per veure les evolucions sobre la gespa de la Catedral de jugadors històrics del club que enguany deixaran les files catalanes: Perry Freshwater, Olivier Olibeau, Marius Tincu, Grégory Le Corvec, Rimas Alvarez-Kairelis o Gerrie Britz, noms especials per a una afició agraïda que tributà -com podreu veure demà- un homenatge als seus gladiadors particulars.
Ocasió especial que va fer que els jugadors locals sortissin entonats, i als cinc minuts Planté aconseguís la primera marca de l'encontre. Els de Lió van intentar fer valer el seu paper d'àrbitre en la lluita per la permanència, amb un joc excessivament brusc i rude en moltes fases, impedint que els Sang i Or s'allunyessin en el marcador excessivament gràcies a les puntades de Tomamichel; la targeta vermella a Guirado per un placatge excessiu precisament a l'arriere visitant va fer que els visitants s'avancessin en el marcador (10-12, 27'). Miratge que el peu de Hook i un assaig de David Marty van escvair abans del final del priemr temps (23-12, 40').
A la represan, i tot i comptar amb un jugador menys sobre el terrent, els catalans van saber avançar gràcies al duet de centre Marty-Mermoz i a la bona feina de la tercera línia; la recompensa fou l'assaig aconseguit per Damien Chouly, que aixecava un 34 a 12 a manca d'un quart d'hora per al final. Tot i una resposta en forma d'assaig dels lionesos a manca de deu minuts, el joc ja havia dictat sentència. Els Catanals s'embutxacaven la victòria i, per combinació de resultats en d'altres camps, es garantien la permanència sense haver-s'ho de jugar tot a una carta en la darrera jornada de la fase regular. I un cop acabat el partit, l'emoció. L'emoció de tot un estadi retent homenatge als noms que han marcat tot una època en les files Sang i Or i que, fa unes temporades, van ser capaços de tornar a portar el planxot a terres catalanes després de més de cinquanta anys.
Des d'aquí només podem dir una sola paraula. Gràcies. Gràcies per la lluita, pel coratge, pel compromís, per suar una samarreta que és alguna cosa més que un tros de tela. Gràcies per fer-nos vibrar aquell calorós dia d'abril a l'Estadi Lluís Companys. Gràcies, en definitiva, per recordar-nos que el rugby és emoció i valors.
