Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

S'està carregant...

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 6 març de 2015

USAP-Montalban: Janus a la Fidelíssima, per @janfaidit

ROMA
Janus és, segons la mitologia romana (que no és sinó la versió itàlica de la grega), el déu de dues cares. Casualment, se’l considera el primer déu de les llars romanes, de les entrades de les cases. Perquè escric curiosament? Doncs perquè no hi ha res més curiós, enguany, que la temporada de la USAP: en visites a domicili, un desastre ambulant. A casa, quasi imbatible. Dues cares de la mateixa moneda. I aquest diumenge em va tocar viure i veure in situ la millor versió, la casolana.

OVIDI
Abans, però, d’un partit en una hora tan intempestiva com un diumenge a les sis de la tarda (intempestiva, evidentment, si després cal fer dos-cents cinquanta quilòmetres en cotxe), disposava d’un parell de dies per retrobar-me amb la Catalunya Nord. I és que, tot i que aviat farà quinze anys de la meva primera visita a la Catedral (un dia d’agost, quan només existia una tribuna, i entrant el cotxe –un Seat Ronda!- gairebé fins a la gespa), darrerament els compromisos m’han impedit pujar-hi tan com m’agradaria. Per tant, transvestint un vers de la cançó del d’Alcoi, vaig procurar que el dia durés anys: a la Fidelíssima, la Llibreria Catalana amb la seva nova propietària, firant-me un llibre sobre Bernard Goutta (anatema: en francès!); el Boulevard (merda!) Vauban, els voltants del Castellet i la Catedral, i una botigueta de llibretes i estilogràfiques (cadascú té els vicis que té, què voleu!); Òpol i Perellós, i el seu castell engrunat; Talteull, en Jordi i el seu agermanament amb Orce (no és broma); Argelers i la seva platja: trenta-nou anys he tardat a trepitjar-la, i me n’he endut un caixetí de sorra que m’acompanyarà sempre dins del cotxe, com aquella pedra que vaig arrencar dels lavabos de Landsdowne Road ...). En resum, que al final a un li venien ganes que el partit fos a les vuit del vespre per tenir una mica més de temps per recordar aquells paisatges que amb el temps has fet teus, però que a la vegada vas descobrint com si fos la primera vegada que els veiessis.

ARBITRATGE I CURIOSITATS
Amb l’amic Pere Mestres enfilem cap al camp, ens asseiem una hora abans de la puntada inicial i xerrem. De tot i de res. Una mica de rugbi, un molt de la vida. I quan ens n’adonem, la pilota ja està en joc. Partit que preveus interessant, però que gairebé esdevé un tràmit: Montalban, tot i la voluntat i un parell o tres de pèlrojos, no aguanta més d’un quart d’hora. Cop de càstig transformat per un xutador que es revelà diumenge excepcional, Mathieu Belie, i dos assajos (Farnoux i Duvenage), i als vint minuts el marcador ja reflectia un 17 a 3: a l’equador del primer temps ja sembla que el dubte serà, bonus ofensiu sí o no? La suma progressiva de punts de la banda catalana no impedeix que, tot i tenir al sarró tres assajos abans del minut quaranta, quan Agnesi aconsegueix l’assaig dels visitants, un cert sentit dramàtic s’ensenyoreixi d’un estadi a dos terços de la seva capacitat: “ai que patirem ... pel bonus” (27-10, 38’). Com a detall a tenir en compte, especialment quan un darrerament només ha vist partit del sud de l’Albera: primera melé al minut vint-i-vuit ... i placatges alts a cor què vols. Al segon temps, l’home del xiulet –de qui teòricament els homes del rugbi no en parlem- es converteix en protagonista, o si més no, ho intenta. Més enllà de la seva permissivitat amb els placatges alts, que sanciona amb penalitat però no amb targeta (i algun n’hi ha de jutjat de guàrdia), concedeix un assaig de càstig al rival al quart d’hora de joc. Rigurós, per ser generosos amb el vocabulari. Com aquell avant en una jugada d’atac usapista que només va veure ell ... tot i que a les pantalles de l’Estadi es va repetir la seqüència manta vegades, per vergonya seva i del seu col•lectiu. Al final, però, la cosa no va passar d’un moment de protagonisme de l’actor secundari Bob. Amb el marge català al marcador, i un cop superat l’atac personalista del del xiulet i un cert desconcert com a conseqüència en el joc català, les coses van tornar a rodar com en el primer temps: en sonar la botzina final, 48 a 17. Victòria i bonus ofensiu. Janus ho suma tot i, tot i una temporada desastrosa lluny de casa ... roman a la segona posició de la classificació de ProD2 amb els playoffs d’ascens a la mà. És a dir: ja m’agradaria, que el meu nivell de desastrositat tingués unes conseqüències tan positives! Només manca, que no era poc, enfilar cap a can Pere a sopar: un bon plat de boles de picolat, un pèl a la Ferran Adrià, i una mica de llonganissa torrinyada. Saludar la família i més xerrar. I després ... Bé, després, com els herois antics: cap a casa sense trepitjar cap via de peatge. I passant per Trullars, per retre encara que sigui un breu homenatge a l'home que dona nom a l'estadi municipal de la localitat: aquell André Sanac la mà del qual vas encaixar fa tants anys.

UNA CÀMARA I UNA POLÈMICA
El partit, però, no acabà diumenge. Ni començà. Segons informen diversos mitjans, digitals i analògics, hi ha i hi haurà encara més mullader: tot sembla indicar que divendres algú va fotografiar les combinacions de touche dels de Sapiac. Aquestes fonts assenyalen cap a les integrants catalanes de la selecció francesa que romangueren a Montalban en motiu de la disputa del Sis Nacions. Més enllà del fet que deixar les combinacions de touche a la paret del vestidor és tenir poca vista, i confiar que els altres en tinguin encara menys, aquesta és la clàssica anècdota que fa tota la pinta de convertir-se en categoria. “Els valors de la USAP”, s’omplen la boca directius i tècnics. Doncs bé: ja els tenim, pel que sembla, en la seva versió pràctica. La LNR actuarà. Però el Club, si tingués valors, hauria d’actuar multiplicant per deu la més que possible sanció que caurà. O, en el seu defecte, estalviar-nos els discurset dels “valors”. Com hauria de fer un club més meridional subvencionat pels mateixos que subvencionen l’Estat Islàmic.

 @janfaidit

divendres, 13 febrer de 2015

El tenim!!! Modest homenatge pòstum al Senyor de Trullars

Me n’assabento pel whatsapp, per un grup que tinc amb alguns de la Penya Usapista els Valencians. L’André Sanac és mort. El capità de l’USAP que va alçar el tros de fusta, el planxot, l’any 1955 després d’una èpica victòria contra el FC Lourdais. Ell mateix recordava quan l’alcalde de Bordeu li va donar el planxot, com el va aixecar i va cridar en català “el tenim!!!”. Tot davant l’atenta mirada del capità de l’equip contrari, el malaguanyat Jean Prat (el meu primer article en aquest web, fa anys, és precisament sobre la mort d’en Jean Prat).

Ha estat un cap de setmana amb moltes emocions. El Senyor de Trullars (així li deien) ha decidit marxar d’aquest món amb tot el regust possible de rugby. Ha marxat el dia d’inici del 6 Nacions d’enguany. Ell ha estat un dels pocs catalans que han guanyat un Grand Slam: com en Josep Maso, els germans Lievremont, en JF Imbernon i algú més ... hi ha una foto a la paret de fora del vestuari de l’Aimé Giralt on surten aquests jugadors plegats. El senyor Sanac era un d’ells. Un català a Twickenham!!! Recordo que a les entrevistes em cridava l’atenció que farcís el seu francès de catalanades. De fet ell parlava en català naturalment i sovint contestava en català i l’entrevistador francès li feia repetir perquè no l’havia entès.

Dissabte jo jugava. Havia vist el reportatge “l’USAP, els guerrers de la losange” mentre esmorzava. No acostumo a parlar abans d’un matx, però vaig tenir la necessitat de pronunciar el seu nom dins del camp. Abans del KO, mentre esperava on es posava la davantera rival, vaig comentar a un parell de companys de davantera: “L’André Sanac és mort”. Així, ras i curt. El meu humil homenatge.


Diumenge vaig anar a Perpinyà veure l’USAP-BO en un desplaçament organitzat pels irreductibles de la Penya Els Valencians. Vaig saludar als de la penya Avant, al Director General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, a l’antic seleccionador nacional català, ... però sobretot vaig poder veure un gran matx de l’USAP. Un pèl desorganitzats en defensa, però elèctrics en atac. Aquest matx contra els bascos tenia tot el regust del TOP 14. De fet, el sempre admirat Pere Mestres de Tuïr, em va dir que segur que la baixada de l’USAP a PRO D2 no havia fet gaire bé a la salut d’en Sanac.

Al final, amb un tramuntana esmoladíssima i mentre esperàvem que sortissin els jugadors del vestuari, veia a mon fill petit amb la samarreta blau cel buscant algun autògraf i pensava que hi havia un fil, una connexió espiritual entre aquell viticultor del Rosselló campió de França i aquest nen que juga a una escola de rugbi del Garraf. Una connexió bàsicament alimentada per la catalanitat i el combat.

Ferran Titou Puig 


dijous, 25 desembre de 2014

Ofrena Floral a Francesc Macià


Com és tradicional, la Penya La Lleganya ha acomplert avui el seu deure cívic de cada 25 de desembre homenatjant al President Francesc Macià i Llusà en l'aniversari de la seva mort. Una delegació de lleganyistes s'ha acostat al migdia al monolit que, en honor a Francesc Macià, aixecà una comissió ciutadana fa anys al capdavall de la rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú. Els més petits de la colla han fet l'ofrena, en nom de l'Associació i de la seva Secció Esportiva.

BONES FESTES A TOTHOM, I FELIÇ ENTRADA D'ANY

dimarts, 25 novembre de 2014

IRPA Try of the Year

Cada any, per aquestes dates, les xarxes bullen d'opinió. Quin ha estat l'assaig de l'any? L'IRPA ens n'ofereix cinc. D'entre ells, podeu triar: Jamie Roberts, Cornal Hendricks, Magali Harvey, Francois Hougaard o Jonny May? Doneu-hi un cop d'ull i, si s'escau, recordeu els guanyadors anteriors a través d'aquest enllaç de Rugby Dump.


divendres, 21 novembre de 2014

Quatre a la carretera

Ja tenim una edat i ja no en fem mai d’animalades ... bé quasi mai. L’altre dia en vaig fer una de monumental. Me’n vaig anar a veure el França-Fidji a Marselha. De Vilanova i la Geltrú a Marselha per veure un test-matx a priori poc interessant. No anava sol, erem dos de la Penya Els Valencians i dos de la Lleganya. Mereixia aquest viatge descomunal el matx?? Segurament no. El que hi havia eren moltes ganes de retrobar-se i aquesta era una bona excusa.

Al matx alguns anàrem a veure si França era capaç de ressuscitar d’entre els morts (caiguda al lloc 7º del rànking IRB). Arribaran a temps per la Copa del Món?? Quan acabo aquest article s’ha confirmat la victòria sobre Austràlia, cosa que vol dir que potser si que se’n surten. El secret?? El de sempre, ja no hi ha secrets: mescla de jugadors veterans amb joves (sortits o no de les JIFF). És a dir hi havia en Dusatoir i en Mas, però també en Thomas i l’Spedding. El matx fou molt animat, sobretot a la segona part amb el millor Fidji que jo he vist mai. Segueixen sent però jugadors molt indisciplinats ... massa cops de càstig. Els jugadors liderats per Metuisela Telebula, el geni fidjià seran recordats pels placatges contundents i pel darrer assaig sortint de darrera la pròpia línia de 22 fins a l’assaig contrari!! Tothom dempeus aplaudint.



El rugby-champagne ja no existeix ... potser ni el rugby-cassoulet existeix ja ... però encara va aparèixer, com un llampec, un parell de vegades a l’estadi de Velòdrom. El parell d’assajos que sortiren de xuts d’en Camille Lopez buscant l’esquena del contrari els podria haver fet en Frank Mesnel enlloc d’en Thomas. Una bona jornada ...

I així, en un pot volador que gasta menys que les tartanes dels padrins travessàrem la Camarga i tot el Llenguadoc, i durant 48 hores parlàrem i parlàrem ... i somiàrem i somiàrem. Parlàrem de la família, dels amics, del vi, del pastís marselhès, de la fenya, de la llengua (Déu meu si n’he après!! En Santi és un creuament entre l’Enric Valor i Pompeu Fabra!!) ... però sobretot del país i del rugby. Durant 48 hores dins del pot volador, al port vell de Marselha, a l’arenal d’Aigües Mortes, ... els Països Catalans existien de nou com una gran pàtria protectora, i la nostra afició era una afició normal. El xató era de la Marina i l’arròs al forn del Montseny. I el Tecnidex es barrejava amb els AllBlacks, les Abelles amb l’USAP i el SEL amb el Toló.

Fins i tot la pobra, trista i desgraciada Occitània tornava a ser una nació dins dels nostres cors ... érem els primers faidits del S.XXI ... o potser, després de les lliçons lingüístiques, els primers felibres?? Qui ho sap!!

Fins ben aviat germans!!

Un con de carrera 
Un camin de terra 
Aqueth paradís pergut au hons deu nostre cap 
Ua simple cabana 
Ua caravana 
Qu’ém d’aqueth país de us qui nos an aimats 


text per Ferran Titou Puig
fotografies per Ivan Font