Manifest Rugbi i País

Adhereix-t'hi omplint aquest senzill formulari

Pots llegir-lo clicant sobre aquest enllaç:
Rugbi i País


La Lleganya al Fèisbuc: m'agrada!

Cerca en aquest bloc

S'està carregant...

L'Arxiu Lleganyista

divendres, 13 febrer de 2015

El tenim!!! Modest homenatge pòstum al Senyor de Trullars

Me n’assabento pel whatsapp, per un grup que tinc amb alguns de la Penya Usapista els Valencians. L’André Sanac és mort. El capità de l’USAP que va alçar el tros de fusta, el planxot, l’any 1955 després d’una èpica victòria contra el FC Lourdais. Ell mateix recordava quan l’alcalde de Bordeu li va donar el planxot, com el va aixecar i va cridar en català “el tenim!!!”. Tot davant l’atenta mirada del capità de l’equip contrari, el malaguanyat Jean Prat (el meu primer article en aquest web, fa anys, és precisament sobre la mort d’en Jean Prat).

Ha estat un cap de setmana amb moltes emocions. El Senyor de Trullars (així li deien) ha decidit marxar d’aquest món amb tot el regust possible de rugby. Ha marxat el dia d’inici del 6 Nacions d’enguany. Ell ha estat un dels pocs catalans que han guanyat un Grand Slam: com en Josep Maso, els germans Lievremont, en JF Imbernon i algú més ... hi ha una foto a la paret de fora del vestuari de l’Aimé Giralt on surten aquests jugadors plegats. El senyor Sanac era un d’ells. Un català a Twickenham!!! Recordo que a les entrevistes em cridava l’atenció que farcís el seu francès de catalanades. De fet ell parlava en català naturalment i sovint contestava en català i l’entrevistador francès li feia repetir perquè no l’havia entès.

Dissabte jo jugava. Havia vist el reportatge “l’USAP, els guerrers de la losange” mentre esmorzava. No acostumo a parlar abans d’un matx, però vaig tenir la necessitat de pronunciar el seu nom dins del camp. Abans del KO, mentre esperava on es posava la davantera rival, vaig comentar a un parell de companys de davantera: “L’André Sanac és mort”. Així, ras i curt. El meu humil homenatge.


Diumenge vaig anar a Perpinyà veure l’USAP-BO en un desplaçament organitzat pels irreductibles de la Penya Els Valencians. Vaig saludar als de la penya Avant, al Director General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, a l’antic seleccionador nacional català, ... però sobretot vaig poder veure un gran matx de l’USAP. Un pèl desorganitzats en defensa, però elèctrics en atac. Aquest matx contra els bascos tenia tot el regust del TOP 14. De fet, el sempre admirat Pere Mestres de Tuïr, em va dir que segur que la baixada de l’USAP a PRO D2 no havia fet gaire bé a la salut d’en Sanac.

Al final, amb un tramuntana esmoladíssima i mentre esperàvem que sortissin els jugadors del vestuari, veia a mon fill petit amb la samarreta blau cel buscant algun autògraf i pensava que hi havia un fil, una connexió espiritual entre aquell viticultor del Rosselló campió de França i aquest nen que juga a una escola de rugbi del Garraf. Una connexió bàsicament alimentada per la catalanitat i el combat.

Ferran Titou Puig 


dijous, 25 desembre de 2014

Ofrena Floral a Francesc Macià


Com és tradicional, la Penya La Lleganya ha acomplert avui el seu deure cívic de cada 25 de desembre homenatjant al President Francesc Macià i Llusà en l'aniversari de la seva mort. Una delegació de lleganyistes s'ha acostat al migdia al monolit que, en honor a Francesc Macià, aixecà una comissió ciutadana fa anys al capdavall de la rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú. Els més petits de la colla han fet l'ofrena, en nom de l'Associació i de la seva Secció Esportiva.

BONES FESTES A TOTHOM, I FELIÇ ENTRADA D'ANY

dimarts, 25 novembre de 2014

IRPA Try of the Year

Cada any, per aquestes dates, les xarxes bullen d'opinió. Quin ha estat l'assaig de l'any? L'IRPA ens n'ofereix cinc. D'entre ells, podeu triar: Jamie Roberts, Cornal Hendricks, Magali Harvey, Francois Hougaard o Jonny May? Doneu-hi un cop d'ull i, si s'escau, recordeu els guanyadors anteriors a través d'aquest enllaç de Rugby Dump.


divendres, 21 novembre de 2014

Quatre a la carretera

Ja tenim una edat i ja no en fem mai d’animalades ... bé quasi mai. L’altre dia en vaig fer una de monumental. Me’n vaig anar a veure el França-Fidji a Marselha. De Vilanova i la Geltrú a Marselha per veure un test-matx a priori poc interessant. No anava sol, erem dos de la Penya Els Valencians i dos de la Lleganya. Mereixia aquest viatge descomunal el matx?? Segurament no. El que hi havia eren moltes ganes de retrobar-se i aquesta era una bona excusa.

Al matx alguns anàrem a veure si França era capaç de ressuscitar d’entre els morts (caiguda al lloc 7º del rànking IRB). Arribaran a temps per la Copa del Món?? Quan acabo aquest article s’ha confirmat la victòria sobre Austràlia, cosa que vol dir que potser si que se’n surten. El secret?? El de sempre, ja no hi ha secrets: mescla de jugadors veterans amb joves (sortits o no de les JIFF). És a dir hi havia en Dusatoir i en Mas, però també en Thomas i l’Spedding. El matx fou molt animat, sobretot a la segona part amb el millor Fidji que jo he vist mai. Segueixen sent però jugadors molt indisciplinats ... massa cops de càstig. Els jugadors liderats per Metuisela Telebula, el geni fidjià seran recordats pels placatges contundents i pel darrer assaig sortint de darrera la pròpia línia de 22 fins a l’assaig contrari!! Tothom dempeus aplaudint.



El rugby-champagne ja no existeix ... potser ni el rugby-cassoulet existeix ja ... però encara va aparèixer, com un llampec, un parell de vegades a l’estadi de Velòdrom. El parell d’assajos que sortiren de xuts d’en Camille Lopez buscant l’esquena del contrari els podria haver fet en Frank Mesnel enlloc d’en Thomas. Una bona jornada ...

I així, en un pot volador que gasta menys que les tartanes dels padrins travessàrem la Camarga i tot el Llenguadoc, i durant 48 hores parlàrem i parlàrem ... i somiàrem i somiàrem. Parlàrem de la família, dels amics, del vi, del pastís marselhès, de la fenya, de la llengua (Déu meu si n’he après!! En Santi és un creuament entre l’Enric Valor i Pompeu Fabra!!) ... però sobretot del país i del rugby. Durant 48 hores dins del pot volador, al port vell de Marselha, a l’arenal d’Aigües Mortes, ... els Països Catalans existien de nou com una gran pàtria protectora, i la nostra afició era una afició normal. El xató era de la Marina i l’arròs al forn del Montseny. I el Tecnidex es barrejava amb els AllBlacks, les Abelles amb l’USAP i el SEL amb el Toló.

Fins i tot la pobra, trista i desgraciada Occitània tornava a ser una nació dins dels nostres cors ... érem els primers faidits del S.XXI ... o potser, després de les lliçons lingüístiques, els primers felibres?? Qui ho sap!!

Fins ben aviat germans!!

Un con de carrera 
Un camin de terra 
Aqueth paradís pergut au hons deu nostre cap 
Ua simple cabana 
Ua caravana 
Qu’ém d’aqueth país de us qui nos an aimats 


text per Ferran Titou Puig
fotografies per Ivan Font

dilluns, 27 octubre de 2014

La vida dura

Un dissabte de setembre. Falta poc per les 5 de la tarda. La llum és perfecte. No hi ha gens d’humitat. Som a Sapiac, l’estadi del Montalban. Un estadi magnífic que combina a la perfecció un club House dels anys 1920 i una tribuna sideral. L’espectació és màxima: reben l’USAP, l’equip far de tot el rugby català.

Hi ha un parell de coses exòtiques que em desconcerten: un tractor nou de trinca, enlloc d’un cotxe, en exposició a l’estadi i una pancarta que diu: “USM; les paysans vous saluent”. I aleshores hi caic: clar!! burru!! Si som al Baix Carcí!! Ja m’hi havia fixat després de passar per Tolosa, aquesta m’és una Occitània desconeguda. Jo estic acostumat a l’Occitània muntanyosa, pobra i feréstega. Aquí tot són camps conreats, i turons suaus, i tenen aigua per tot (el departament es diu Tarn et Garonne!!). De fet un dels aficionats locals em digué que era el departament amb més pagesos de tota França. Pagesos amb calers. L’endemà començava l’època de caça i era portada i editorial de tots els diaris locals. Rugby i caça, aficions occitanes. En això pensava quan passejava de nit per Montalban amb l’inesgotable Ivan i l’irreductible Titou.

El partit entre un descendit a ProD2 que ha bastit un equip per sobreviure a la perillositat de la segona lliga de l’Hexàgon i el d’un recent ascendit de Federal 1 és molt més igualat del que es podria suposar. I és que aquesta lliga està farcida de clubs centenaris acostumats als match a l’ancienne. Equips que tenen en la seva memòria col·lectiva haver jugat en el passat moltíssims partits d’antologia amb les catalans. Partits travats, durs, amb molta puntada de peu i on les fases estàtiques decideixen molt. Vaja, que ens tenen ganes …

El joc de l’USAP és vistós però molt poc efectiu. A la mà és bonic, però sense avançar metres. Davant tenen a un equip decidit, que fa els bàsics bé i que s’ha conjurat. Al peu un desastre!! Ens cal un xutador!! Estan poc connectats: el darrer assaig fou de categories inferiors a la Catalunya Sud: un peel-off d’una touche a 5 metres. Fins i tot jo vaig veure que passaria abans!! Per acabar-ho d’adobar i que encara semblés més un matx del passat el man of the match fou n’Amedée Domenech!!! Fes-te fotre!!




Quan acabo aquestes línies l’USAP torna a anar segon a la lliga, però s’ha empassat pallisses memorables (USC). Li caldrà efectivitat i combat si vol tornar al TOP 14. Caldrà guanyar algun partit més a fora de casa. I la lliga és molt llarga. I molt dura. L’USAP s’ha d’acostumar a la vida dura ... i al Bearn encara no hi hem anat.

Joan le p’tit montagnard catalan Puig
Fotografies: Ivan Font